Vaig decidir prendre el dia lliure, per a descansar una mica i enfocar-me en la meua mateixa, la veritat és que últimament he estat somiant coses sense sentit que no sabria explicar exactament i ja fa diverses setmanes amb això. Fa un dia molt bonic i això m'anime encara més per a anar de passeig.
Vaig arribar a casa i em vaig preparar un bon te amb unes galetes i m'assec a gaudir la vesprada amb mi mateixa. Cap a molt que no descansava tan bé i ja era hora.
Després d'unes quantes hores, els meus ulls es tancaven a poc a poc pel que em vaig quedar adormida en el sofà. Vaig sentir com algú em cridava, però no li vaig fer cas i vaig continuar dormint.
-Serah.
-Serah, desperta.
Vaig sentir unes mans sobre el meu braç i immediatament m'incorpore sobresaltada, estava tot fosc i no veia res pel que em vaig espantar, ja que viu sola. Em vaig alçar i vaig sentir un parell d'ulls sobre el meu, busque amb la mirada d'on procedeix la veu, però no vaig poder trobar res. Ràpidament, vaig encendre la llum i vaig trobar a un xic d'esquena assegut en el sofà.
-Perdona, qui eres?
Sense resposta
- Sent, és de molt mala educació entrar en cases alienes.
Silenci. M'estava enfadant pel que m'acoste amb passos ràpids, en estar davant d'ell, tranquil en xoc.
Era Liam, però Com? No podia ser real, segur que era la meua imaginació, però, no estic somiant, això és la vida real, no entenc res.
-Liam?
- Per fi t'has despertat, porte anomenant-te mitja hora almenys.
Em quede atònita sense creure'm que l'ésser fictici que vaig inventar per a mi novel·la aquest davant del meu amb carn i os.
- Per què em mires així? Oh, ja entenc, ho sente, que ximple soc. T'estaràs preguntant que fa un personatge fictici en la vida real? Bé, és una història molt llarga, però en resum tu vas crear el meu món i, per tant, també em vas crear a mi. Si, sona impossible, però és la veritat.
- Però, com? És impossible crear a un personatge fictici en la vida real.
- Més que crear-ho... has obert un portal cap al meu món usant el metavers, és a dir, existeix un altre món paral·lel a aquest.
Em quede sense paraules per a descriure la situació, no sé si està mentint o no, però el que acaba de dir és sens dubte sorpresa. Em quede atònita pensat en el que acaba de dir i una pregunta passa pel meu cap:
- Llavors la història que vaig escriure existeix de veritat?
- Exacte.
- Però, com és això possible? Cap científic l'ha pogut demostrar.
- Accedir al portal en si és complicat, només unes certes persones amb cert poder poden fer-ho i en aquest cas el teu, l'has pogut obrir.
- Poder?
- Exacte, han ocorregut diversos problemes i he de visitar al teu avi, és urgent.
- El meu avi? Ho lamente, però va morir fa dos anys.
Records envaeixen la meua ment sentint un nus en la gola, records del meu avi apareixen vagament en la meua ment i sent els meus ulls cremar.
- Oh, ho lamente molt, no ho sabia.
- No et preocupes, però perquè vols veure-ho?
- Coses estranyes estan passant en el món i el teu avi és l'únic que pot ajudar-nos, però ara que no està, no sé què puc fer.
- Coses estranyes? Com què?
- No ho sé exactament, però crec que els dos mons s'estan fusionant, és a dir el portal, ha provocat una corrent magnètica i està atraient els dos mons i si es fusionen serà la fi per a tots, cada món és diferent i no poden funcionar-se.
- Serà la fi de la nostra existència?
- Exacte i si no tanquem el portal el corrent magnètic, continuarà atraient diferents mons i això és roí, molt roí.
Cada paraula que surt s'incrusta en la meua ment, això no pot ocórrer, no ara, no puc quedar-me sense fer res, he d'ajudar, però com?
-Has dit que jo vaig obrir el portal?
- Si
- Llavors jo ho puc tancar, perquè només unes certes persones amb el poder el poden obrir i tancar.
- És veritat!!
- Llavors només he d'anar al teu món trobar el portal i tancar-lo?
- Exacte, ja tinc localitzat el portal, el problema és que va canviant de lloc, cada vegada apareix en un lloc o en un altre.
- D'acord, però com ho tancaré?
- Has d'invocar la gemma del metavers, amb ella aconseguiràs tancar-ho, però només tu saps on es pot trobar.
- Jo? No tinc ni la menor idea.
- Has d'esbrinar-ho, si assoleixes tancar-ho tota la humanitat, estarà agraïda amb tu.
Gemma del metavers? Portals? Dos mons? Salt quàntic de realitats? Mons paral·lels? La meua ment en aquests moments és un caos de pensaments, no sé què dir, les paraules no m'ixen, tantes coses noves en tan poc temps que sembla tot una broma, i si això és una broma? No crec, a més és un tema delicat en el qual ningú sap de la seua existència o molt poques persones, però, que he de fer?
Mai vaig imaginar que alguna cosa com això podria passar-me, és una cosa irreal. He d'ajudar? Clar que sí, no vull que el meu món se'n vaja a la ruïna, però com? Aquest és el problema, mai vaig creure que tindria poders o alguna cosa per l'estil.
Vaig estar pensant en això durant tot el dia i no obtenia cap resposta. Vaig decidir buscar en els vells llibres que em va deixar el meu avi i inspeccionar cada document per a trobar qualsevol cosa.
Feia més de tres hores que estava buscant i res, estava cansada ja i volia anar a dormir, de sobte visualitze un llibre estrany que mai l'havia vist, el prenc i comence a passar pàgines, contenia nombrosos dibuixos sense sentit, gargots, textos escrits en un altre idioma estava per rendir-me quan de sobte cau un sobre del llibre.
Ho òbric i comence a traure les diferents fotografies, una que una altra carta i el que més em va cridar l'atenció va ser un penjoll amb una gemma.
Un penjoll amb una gemma?
Havia de ser aquesta la gemma del metavers, però recorde perfectament com Liam va dir que cal invocar-la, però, serà està la gemma?
No tenia ni idea pel que guarde tot i em vaig posar el penjoll per a no perdre'l i me'n vaig anar a dormir.
Una brisa càlida recorre per tot el meu cos i lentament òbric els ulls. On estic? Aquesta és l'única pregunta que ronda el meu cap.
Vaig enfocant a poc a poc el visó i observe curiosament el lloc, en el fons va albirar una cosa brillant, les meues cames automàticament es van acostant al lloc on es troba, un moment, és un portal?
Si és el portal, però, com és això possible, si fa una estona era a la meua casa dormint? Sente un corrent passar pel meu cos i recorde el penjoll amb la gemma, haurà sigut la gemma?
Sente com la gemma comença a palpitar i d'un moment a un altre desapareix. No se en què moment, però sent un dolor agut al cap i de sobte òbric els ulls, haurà sigut un somni? Em desperte en el meu llit com de costum, però sé que alguna cosa ha canviat i no aconseguisc recordar, baixe la mirada al penjoll i sente com comença a brillar, ràpidament em desfaig d'ell i el subjecte per a observar-ho atentament.
El color de la gemma és increïble, és d'un blau safir i la forma és espectacular, mai en la meua vida havia vist alguna cosa per l'estil. És preciosa i la seua lluentor és única.
M'assec en el llit mentre pensaments sense fi passen pel meu cap. És increïble com la teua vida en tan pocs segons pot canviar i en el meu cas és a les meues mans salvar a la humanitat de la destrucció total, però, val la pena fer-ho? Val la pena salvar en ser que està destruint amb les seues pròpies mans el planeta? Un món sense humans seria el millor per a tots, zero problemes, zero danys, zero guerres, morts... la llista és infinita, però ara la vertadera pregunta és, per què hauria de salvar-los? Si l'única cosa que fan és destruir tot al seu pas.
Però, si no ajude totes les persones que vull moriran, i no vull això.
La meua ment és un caos sense fi, pensaments i més pensaments envaeixen la meua ment i la veritat és que no sé què fer. He de parlar amb Liam per a solucionar això.
M'alce i encenc el meu ordinador, en el buscador escric: "Mons paral·lels" i faig clic en la primera pàgina web que apareix. Vaig baixant mentre lligue la informació atentament:
Va haver-hi un temps en què la Terra era el centre de l'univers, i la gent vivia tranquil·la observant al Sol donar voltes al voltant del seu melic, fins que un heretge va posar al Sol en el seu lloc...
Les matemàtiques diuen que podria haver-hi-. Universos paral·lels, universos bambolla, universos en els quals tot va al revés de com va en el nostre, universos quasi com a un li done la gana.
Un dels grans avanços teòrics de les últimes dècades és que sabem que fa falta alguna cosa més que relativitat general i interaccions de partícules per a explicar l'Univers, i em referisc només al nostre propi Univers. A la fi del segle passat va sorgir una idea molt bella, que és la teoria de cordes. Bàsicament, diu que el que pensem que són punts (es refereix a partícules subatòmiques, com un electró, per exemple) no ho són, i són entenimentades.
Aquestes cordes vibren en un espaitemps de més de quatre dimensions; de fet, el plantejament matemàtic d'aquesta teoria no funciona llevat que l'univers tinga onze dimensions. I, segons li enxampe la vibració, perquè la veiem, o no, i la veiem d'una forma o una altra. Electró, fotó, o quark, o el que li toque mostrar mentre mirem. Però aqueixes mateixes partícules es mostren en dimensions que no veiem i totes juntes, les mateixes, però en una altra dimensió, formen universos sencers. Aquesta idea està entre les més fascinants que puga sentir-se en física i matemàtiques. Dona lloc a universos continguts un dins de l'altre, com les nines russes...
Tanta informació, que el meu cervell explotarà, entenc tot i alhora no. Estic segura d'una cosa i és que no som els únics que habitem en aquest univers, això és obvi, estic més que segura que existeixen infinits de mons paral·lels al nostre o simplement mons on habiten éssers, pot ser que existisquen humans amb capacitats diferents de les nostres. Imagina't un món on viuen humans amb poders, o un món amb fades, o sirenes, follets, espècies que encara no sabem de la seua existència... Simplement seria increïble.
L'univers és tan màgic i infinit. M'encantaria descobrir mons nous i aprendre sobre noves espècies, cultures, idiomes nous... Però alhora no, preferisc que ningú descobrisca aquests mons perquè els humans són tan despietats que farien qualsevol cosa per a obtenir poder i això no ho pense permetre, i per això salvaré al planeta i guardaré el secret profundament perquè ningú se n'assabente.
Ja està, he pres la decisió, espere que siga la correcta, ara necessite anar al portal i tancar-lo, no sé com el faré però l'intentaré. I si invoque el portal ací? No, seria perillós, ja que en invocar el portal s'obri el corrent magnètic i tot el que hi ha serà atret cap al portal. Millor anar jo allí i intentar tancar-ho.
Mentre buscava la gemma pels documents del meu avi, vaig llegir alguna cosa que em va cridar molt l'atenció i és que per a tancar el portal a més de la gemma del metavers es necessita una espècie d'energia magnètica com la d'una aurora boreal i amb això el portal es tancarà per sempre. No és una aurora boreal qualsevol, està té una energia diferent i està creada per a obrir i tancar portals, és com un encanteri màgic però, una cosa diferent. Però, la vertadera pregunta ací seria: Com aconseguiré crear una aurora boreal?
És impossible crear una, encara que vaig llegir també unes quantes tècniques per a invocar el poder del manipulador d'universos.
Si has d'estar al·lucinant, jo també, quan vaig llegir això em vaig quedar perplexa, però, és la veritat. El primer que he de fer és enfocar el meu poder en la gemma, tancar els ulls i deixar la meua ment en blanc.
De sobte comence a sentir una estranya vibració que prové de la gemma, no li faig cas i segueixo centrada en el meu objectiu.
Al cap d'uns minuts sente una estranya llum i immediatament òbric els ulls, en obrir-los una estranya llum surava per l'habitació, lleve les mans de la gemma i immediatament sento una energia a les meues mans, en alçar-les una estranya corrent viatja sobre els meus dits, això és increïble dic en veu alta.
- Si ho és.
Una veu em sobresalta. Em gire i trobe a Liam recolzat a la porta observant l'estranya llum flotant.
- Què és aquesta llum que flota?
- És tota l'energia que habitava en tu.
- És... increïble.
Dic mentre va observar atentament la llum i alhora jugant amb els meus dits.
- Llista?
- Això crec.
- Escolta'm Serah, sé que ho aconseguiràs has nascut per a això, per a salvar el món, has de confiar en tu, és a les teues mans salvar l'univers.
- I si ix alguna cosa malament?
- Res eixirà malament, confia en tu i veuràs com tot anirà bé.
- D'acord, jo puc.
Assec mentre amb un movent rar obri un portal, sente una estranya sensació, però no li faig cas i ingresso dins del portal.
Decidida camine cap al portal per a tancar-lo d'una vegada per sempre. Una vegada allí, una mica nerviosa, centre tot el poder a les meues mans i immediatament sent un corrent viatjar per tot el meu cos. Observe atentament com les meues mans van creant una llum blava, és tan màgic. Passen els segons i sent una calidesa a les meues mans.
Analitze atentament la llum que irradien les meues mans i sente una vibració procedent de la gemma, la visualitze i una lluentor increïble ix d'ella.
Quan em sente llista per a aconseguir el meu objectiu, dirigeixo les meues mans cap al portal i amb l'ajuda de la gemma, les dues energies es mesclen i aconsegueixen una corrent energètica superior a la del portal pel qual amb un parpelleig el portal es va tancant a poc a poc.
El portal és molt gran pel que em prenguera diversos minuts tancar-lo, però sé que ho assoliré. Per a ser la primera vegada sento que ho estic fent molt bé. No sé on exactament estic i tampoc sé com tornaré al meu món, però això ara mateix no m'interessa, el meu objectiu ací és tancar el portal.
Estic a punt de tancar-ho quan una mà ix a l'exterior i m'atrau cap al portal, intente escapolir-me del seu agarre, però és impossible té una força sobrehumana pel que sembla. Només falta poc perquè es tanque el portal, així que intent amb totes les meues forces soltar-me del però, res.
Els meus nervis incrementen i s'apodera de mi la por, no sé què és el que està estirant- me, observe les mans i semblen mans humanes, però amb la força que té, estic seguríssima que no.
Falta una miqueta per a que es tanque el portal per complet quan de sobte les estranyes mans m'atrauen i aconsegueixen endinsar-me al portal, cride amb totes les meues forces per a que em solte, però res.
Quan he conseguit soltar-me, rotlle cap al portal i estic a punt d'arribar quan este es tanca completament.
- NO!!!
Cride i intente amb els meus poders tornar a invocar-ho però, res. Estic atrapada en aquest món.
Sent un riure i instantàniament gire per a trobar-me amb l'ésser que m'ha impedit tornar al meu món.
- Què caralls et passa? Estàs dement o com? Què faré ara? Obri el portal, vull tornar.
Etzibe curiosa, observe com un xic de més o menys la meua edat crec, amb el pèl atzabeja i uns ulls blaus tan intimidants que és impossible mantenir-li la mirada, però estic tan furiosa que em llanço sobre ell i li comence a pegar.
- QUÈ ET PASSA? I ARA QUE FAIG? O OBRIS EL MALEÏT PORTAL O JURE QUE T'ASSASSINO ARA MATEIX.
Cride furiosa mentre llance colps sobre ell, sembla que no l'afecten perquè està tan tranquil sense defensar-se.
- Tranquil·litza't.
- Calla. Com vols que em tranquil·litze? Perquè ho has fet.
- Serah.
No pot ser. Alce la mirada i no em puc creure el que veuen els meus ulls. Estic en xoc total. No m'ho puc creure, ha de ser un somni, si això, segur que és un somni. Passen uns llargs minuts, processant tot el que m'acaba de passar.
Primer això dels mons paral·lels, després que si el portal i la gemma i ara això. No serà una broma o alguna cosa per l'estil? La meua vida ha fet un canvi tan dràstic que estic creient que tot això és un somni i res d'això és real.
Estic tan confosa en aquests moments que no m'ixen paraules. Al cap d'uns quants minuts l'única paraula que aconsegueix eixir és:
- Avi?
M'alce lentament encara en estat de xoc i sent com el subjecte d'ulls intimidants m'observa, m'ature a poc a poc cap al meu avi i una vegada a prop l'abrace fortament. Ho estranye moltíssim, vaig plorar tant per la seua mort que vaig estar dies en el llit.
La seua perduda va canviar alguna cosa en mi i mai vaig tornar a somriure, sempre records d'ell m'apareixien en la meua ment i sempre plorava i ara veure-ho de nou enfront, és rar.
M'envolta amb els braços i tanque els ulls gaudint d'aquest moment, no sé si això és real o no, però guardaré cada moment en els meus records, tot el que he viscut fins al moment m'ha ensenyat que cal valorar la vida, el que ens envolta tard o d'hora ja no estaran i després ens lamentarem per la perduda dels nostres éssers estimats. Cal intentar passar el màxim del nostre temps amb les nostres famílies, és el més valuós de la vida, així que benvolguts lectors, fins ací ha sigut la història de la nostra estimada aventurera Serah i no obliden que el món de la imaginació està obert per a totes i tots.
Continuarà…
