Dolor, sento dolor al meu cap, però no li dono importància, obro els ulls lentament, m'aixeco a poc a poc i m'adono que no estic a la biblioteca, davant de mi hi ha una habitació supergran, tot està net, no hi ha gaires colors, tot és blanc i marró, sembla l'habitació d'una princesa. No hi ha ningú, només jo i el llibre. Hi ha un silenci absolut, només se senten les branques dels arbres a fora. M'aixeco i em dirigeixo cap a la finestra, hi ha una taula plena de menjar, tot sembla exquisit i a més tinc gana, però no hauria de menjar, no conec aquest lloc, i si porta verí?

- No porta verí.- Diu algú darrere meu. Quin ensurt, no sé qui deu ser i les meves cames m'acaben de fallar. Em quedo quieta al meu lloc fins que passa pel meu costat. És un noi, ha de tenir la mateixa edat que jo o uns quants anys més.

El veig seure i fixar els seus ulls en mi, agafo aire i segura de mi mateixa em dirigeixo cap a la cadira i m'assec. He d'estar seriosa i segura de mi mateixa així potser no em fan mal. Passen uns quants minuts i només m'he dedicat a observar el paisatge i de tant en tant fer-li unes miradetes, té el tatuatge al coll, això vol dir que va ser ell qui em portava als braços. Tinc molta gana, ignoro els ulls que m'estan veient fixament i decideixo menjar. Està molt ric, hi ha moltes varietats de menjar que en la vida havia vist.

Decideixo tallar aquesta tensió i m'aclareixo la gola. Alço la forquilla com una arma i em dirigeixo cap a ell.

- Qui ets? Per què sóc aquí? Què vols de mi?

M'ignora completament, però no sóc fàcil de vèncer i torno a parlar.

- Escolta, tu, sí, tu, no m'ignores, és de molt mala educació, t'estic parlant.

Em torna a ignorar, potser és sord?

- No estic sord.- Diu.

- No he dit això.

- Si ho has dit.- Alça els ulls cap a mi. Els seus ulls no són gens peculiars, són vermells tirant a negre.

- És igual, em contestaràs o què?

- No.

- Com que no, seràs...

- Ets molt pesada i sorollosa, ho sabies?

- Pesada? I tu ets un maleducat i un pocavergonya.

-Shh, calla ja.

- Fotre, que n'ets de pesat!

Acabo de menjar i m'aixeco.

- On vas?

- I a tu què? Dic mentre em dirigeixo cap a l'habitació.

- Torna aquí-. Diu

L'ignoro, agafo el llibre i surto de l'habitació, xoco contra algú, aixeco el cap i allà està una altra vegada.

- Què vols?- Dic ja cabrejada.

- A tu, o sigui parlar amb tu.

- Jo no vull parlar amb tu ni amb ningú, només vull anar-me'n a casa i si ets tan bona persona, em podries ajudar.

- Pàgina 145.

- Què? Espera, com que pàgina 145?, ey, espera, torna aquí...

De sobte tot desapareix i em trobo una altra vegada a la biblioteca. Hi són tots, els meus amics, els alumnes estudiant, tot ha tornat a la normalitat. Estic molt desubicada, no sé què acaba de passar, com que 145? Què vol dir això? Estic boja o com? Els meus amics estan parlant tranquil·lament, no s'han adonat que no estava? Potser ningú se n'ha adonat? Això és molt estrany. Obro el llibre per la pàgina 145 i només hi ha una frase escrita.

Has de tornar a casa.

Liam.

No sé dir-te el mal de cap que estic sentint, perquè la veritat, no sé què ha passat ni que està passant només tinc clar una cosa; el meu avi és el responsable de tot i és l'únic que em pot respondre les mil preguntes que el meu cap està maquinant. Tot ha passat tan ràpidament que no sé si és cert o no, potser és un somni d'aquests estranys, però no estic del tot convençuda, a més d'això la foto si és real, perquè l'estic subjectant ara mateix entre les meves mans, però sembla tan irreal que no sé si estic viva o ja he passat a l'altra banda, irònic veritat.

Observo els meus amics encara a la biblioteca parlant entre si com si no hagués passat res, és massa per mi això, estan tan normal i tranquils, en canvi, jo semblo una viatgera en el temps, però en comptes d'anar al futur o al passat, he anat a una altra dimensió o com el que jo anomeno una realitat alternativa.

El meu avi em va explicar que una realitat alternativa o un univers paral·lel és una hipotètica realitat aliena a la nostra que coexisteix amb ella; és a dir, és un món igual al nostre, però al mateix diferent, aquesta és una altra dimensió que els científics encara no han descobert o potser si i ens ho estan ocultant.

Segons el que m'havia contat el meu avi els científics i filòsofs, diuen que només hi ha un univers, però crec que el nostre univers és simplement, una il·lusió, però ha d'haver-hi més, perquè aquests secrets no estaran ocults per sempre. Seria un descobriment increïble i alhora perillós; així i tot, això, ara no importa, perquè he d'esbrinar que és el que oculta el meu avi, encara que no crec que em digui la veritat, però ja buscaré un pla B.

Sento una mà passar per davant dels meus ulls, és Jack i no sembla content. El meu amic és molt observador i és difícil amagar el que et passa, però en passar els anys ho he dominat a la perfecció, ja que no em porto bé amb la meva família, només amb el meu avi i la meva mare.

-Es pot saber què és el que et passa? Des que he arribat no has obert la boca, estàs bé?

- Ho sento, últimament no m'estava trobant molt bé, però tranquil no és gens greu.

Menteixo, perquè no vull preocupar-ho més, sempre ha estat allà quan més o no necessitava i no necessita preocupar-se més.

-Estàs segura? No m'estàs ocultant res?

Veieu això, em refereixo al fet que és molt observador.

- Sí, sí, només necessito descansar una mica i estaré com a nova.

-Bé com diguis, però qualsevol cosa em dius, d'acord?

- Que si, no et preocupis.

No m'agrada mentir-li, però és l'única manera perquè no s'assabenti del que ha passat perquè Jack és superprotector és com un germà per a mi i sempre m'està protegint, però no vull que sempre es preocupa per mi.

- Escolta, estàs al món dels unicorns o què? Podries explicar-nos quin és el teu super tema per a la feina, no creus?

- Segueixes aquí, pensava que ja te n'havies anat. Si escoltessis el professor, ho entendries-. Dic ja una mica recuperada de la meva suposada desaparició que ningú s'ha adonat.

- Com pots veure no sóc d'escoltar els professors perquè no els entenc, sembla que parlen en xinès i el meu cap no està per escoltar una cosa que no m'interessarà per res-. Diu amb un tó burlo.

Li giraria la cara amb un cop de puny, però la meva consciència no li agrada la violència.

Serah, no hi ha la violència.

Serah ni a li violencia, calla consciència.

Respiro profundament perquè no vull cometre un crim i no estic de bon humor ara mateix.

- A veure tros de cartó escolta bé perquè no ho repetiré una altra vegada.

- Una mica de respecte eh.

- Callat.

- Calla'm.

- Ugh, que insuportable ets, Jack d'on vas treure aquest ésser humà tan lleig i horripilant?

- De les escombraries. - Diu mentre intenta amagar la risa.

Aguanto la risa que em surt i tanco els ulls per concentrar-me a la feina.

- Segons el professor hem de triar un tema relacionat amb l'univers, és a dir un fenomen o un món paral·lel o un fet científic que hem de trobar més informació i presentar-la. T'ha quedat clar?

- Si einstein.

El miro amb cara assassina i gira ràpidament els ulls.

- Heu acabat ja de coquetejar?

- Jack, no comencis que no estic d'humor per a les teves tonteries.

- D'acord, ja paro.

-Us sembla bé quedar demà a la mateixa hora i comencem la feina?

- Per mi bé.

- Perfecte.

- Doncs ens veiem demà, ciao.

Surto de la biblioteca amb el llibre als meus braços i em dirigeixo cap a casa meva, connecto els meus AirPods mentre Plain Jane d'A$AP Ferg va sonant a tot volum.

Arribo a casa i el primer que faig és pujar ràpidament cap a la meva habitació i obro l'ordinador i començo a buscar informació sobre les dimensions paral·leles. Entro en pla primera pàgina, ja que em crida molta l'atenció, i començo a llegir la informació.

*Hi ha universos paral·lels? Quants? On? S'hi assemblen o, per contra, són completament diferents?

Aquestes preguntes han torturat la població durant segles, que recorregué primer a la imaginació per saciar la seva curiositat i pal·liar la manca d'informació i posteriorment a la ciència.

Ara, un equip d'investigadors del Laboratori Nacional d'Oak Ridge (Tenesse, Estats Units) està construint l'equip necessari per intentar obrir, per primer cop a la història de la humanitat, un portal a una dimensió paral·lela. Aquesta gesta es podria culminar aquest mateix 2019 i explicaria els resultats inesperats obtinguts per físics de partícules als anys 90, que van detectar una sèrie d'anomalies en el decaïment d'un neutró en un protó.

El pioner a plantejar l'existència d'aquestes realitats paral·leles des d'un punt de vista científic va ser el físic nord-americà Hugh Everett el 1957. A la seva Hipòtesi dels molts mons contempla que hi ha un nombre enorme d'universos -potser infinit- i que tot el que podria haver succeït en el passat d'un ésser humà i no va passar sí que va passar en un altre cosmos.

Aquesta teoria ha anat guanyant adeptes amb el pas del temps i actualment es considera una perspectiva perfectament seriosa de la física quàntica, encara que no està comprovada i és difícil plantejar experiments que permetin triar entre aquesta teoria i l'ortodoxa.*.

Continuo llegint fins que no escolto res, ni el vent que pega a les branques dels arbres, ni el cantar dels ocells, ni els nens jugant, només silenci, una altra vegada.

És força estrany, però estic tranquil·la, res de nervis, zero por, giro el meu cap i em trobo al balcó d'aquella habitació tan peculiar, continua igual, res ha canviat, les plantes decorant la paret de marbre perfecta, la taula de banda però sense menjar. Observo el cel clar, fa un bon dia per estar en una altra dimensió ,una cosa extraordinària. Sento una presència darrere meva, però no m'importa, veig uns fures jugant a la branca de l'arbre, és estrany, ja que en la meva dimensió no és habitual veure'n un per les terres, però es veuen molt adorables i molts micos.

Els de la meva dimension són normalment marrons però aquests són com vermells més o menys.

Sento com alguna cosa o més aviat algú es posa al meu costat però no giro a veure qui és, perquè ja ho sé.

- Perquè estic una altra vegada aquí?

- Hola a tu també, com aquestes maco? jo bé gràcies.

Diu observant-me, però jo segueixo mirant el paisatge.

- No estic d'humor per a les teves tonteries Liam, parla d'una vegada o...

- Sortiras corrent si, ja ho sé.

M'interumpeix a mitja oració, serà capoll. Respiro profundament ignorant els meus pensaments de cometre un crim,

No a la violència, Serah.

Ni a li violenci, Sirih. Callate consciència traïdora.

- Necessitem la teva ajuda, te'n recordes?

-Si, no sóc tan cipot.

- Bé, ja no queda temps ens has d'ajudar, si us plau, el nostre món s'està col·lapsant i s'està morint a poc a poc, a més ets la néta del creador del nostre món.

- Espera, què? Com quin creador?-. A cas el meu avi m'ha estat ocultant això durent a saber quant de temps, i jo pensava que no m'ocultava res i que sempre em deia la veritat, doncs resulta que no.

- M'estàs dient que el meu avi és el creador d'aquest peculiar lloc.

- Es diu Banderworld.

- Osea el que ha creat, i no m'ho ha dit, no m'ho crec. Impossible el meu avi i jo no ens amaguem res, vam fer una promesa de no ocultar-nos res i jo ara m'assabento d'això? És una bogeria.

Començo a moure'm pel balcó frustrada i enutjada, però com?

- Escolta no sóc jo qui t'ha de contar la veritat.

- Ho sé, però no m'acabo de creure el que m'has dit, no m'estàs mentint?

- Té raó Serah.

Una veu darrere meva contesta, no cal que em giri perquè ja sé de qui és la veu, la reconeixeria a mil quilòmetres.

Un silenci envaeix el lloc, ningú no s'atreveix a dir ni una sola paraula. Continuo enfocant la meva visió en el paisatge que hi ha davant meu. Sento com les mirades cauen en mi, però les ignoro.

- Quan pensaves explicar-m'ho? Dic amb un to neutral, seriós ocultant la gran decepció.

Silenc.

Només amb això en tinc prou per saber la resposta, estic tan decebuda i enfadada que començo a clavar les meves ungles a les meves palames. Liam no para de mirar-me i això m'estressa.

El meu avi, l'únic que confiava amb tota la meva ànima, el que sempre estava allà per a mi, el que mai em va mentir, el que em va prometre no amagar-me res, resulta que és el creador d'un món estrany, irònic veritat.

Odio les mentides, les odi i saber que la única persona de confiança acaba de trencar la seva promesa, ha saber si hi ha més secrets ocults.

- Serah, digues alguna cosa, no et quedis callada per favor.

Escolto el meu avi. S'aproxima i intenta posar el seu braç a la meva espatlla però m'allunyo ràpidament.

- No em toquis.

-Serah per favor, ho puc explicar.

- Vas tenir 18 anys per fer-ho, no em vinguis amb això ara.

Les meves paraules sonen serioses i tallants i em sorprenc jo mateixa pel que acabo de dir.

- Serah, té raó, tranquil·litza't i deixa'ns explicar-te tot.

- Callate Liam, que ningú no t'ha parlat. A més estic molt tranquil·la, sabent que sou un parell de mentiders i que el meu propi avi m'està ocultant aquestes coses, hi ha més coses ocultes que em vulguis dir o mentiràs com sempre ho has fet?

- Serah, si us plau clama't.

- No vull escoltar-te, vés-te'n.

- Serah....

- Que te'n vagis, no vull saber res més de tu, vés-te'n.

Escolto com sospira i torna per on ha vingut.

- Liam, des de quan el meu avi ha mort?

- Ja fa 7 anys.

Dolor, sento un terrible dolor. Liam m'havia explicat que el meu avi va morir en un accident, i tant jo com la meva família estavem en perill ja que una persona es feia passar pel meu avi i ningú se n'havia adonat. La veritat que jo no m'havia adonat d'això, i els més sorprenents és que hem estat vivint amb una estranya tot aquest temps.

Liam i jo no vam fer gaires amics després de l'incident de la biblioteca, em explico que trigo anys i anys per poder comunicar-se amb mi, i em va sorprendre la veritat.

Vam fer un pla per desmascarar l'estrany que es feia passar pel meu avi. La veritat que saber que he crescut amb un estrany em posa la pell de gallina, la meva família no és molt unida per dir-ho així i com tenen diverses empreses i negocis per tot el món mai passàvem temps junt, només la meva mare i el meu no-avi .

Sabíem que el foraster vindria a aquest món, per això vam fer un pla, bé pla no és però jo havia de fer-me la que no sap res encara, i la veritat que m'he sorprès de la meva actuació.

- Actues molt bé, eh

- Ho sé.

- Ara que farem?

- Capturar el meu no-avi. Saps on serà ara?

- Segurament a la seva oficina.

- Hora d'acabar una vegada per totes aquest assumpte. A si, m'has de dir com t'adones d'això.

Decanta el cap i aixeca les seves comissures en un somriure sensual.

- Algun dia, ara no.

Seient i em dirigeixo cap a l'oficina.

Estic davant de la porta i he de dir que estic força nerviosa, no sé si això sortirà bé per espero que si.

Acordem que jo l'immobilitzaria amb un verí per després tancar-lo i torturar-lo perquè deixi anar la veritat.

Subjecto el petit flascó i l'amago a la butxaca. Respiro profundament i entro a l'habitació.

- No et quedis parada allà, asseu-te.

Em dirigeixo amb un pas dubtós i em sento, ràpidament els meus ulls troben l'ampolla que conté el verí.

- Quan m'ho explicaràs tot?

- Ben aviat estimada.

Nàusees m'envaeixen en saber que no és el meu avi i fer-se passar per ell, tinc unes ganes d'assassinar-ho per m'aturo perquè això no forma part del pla.

De sobte sento un dolor fort al cap, un cop, m'han colpejat el cap, porto la meva mà al meu cap i observo petites gotes de sang, m'està veient el meu no-avi amb un somriure, no pot ser, tot ha estat un parany, els meus ulls es tanquen a poc a poc, no vull, veig com una ombra s'aproxima cap a mi, petalejo amb totes les meves forces però no aconsegueixo res, els meus ulls es tanquen del tot. Fi de la història.

Dic mentre tanco el llibre, observant tot el públic mentre aplaudeixen i criden. Som a la gran biblioteca Nacional de la Dieta, situada a Tòquio i Kyoto,és una de les biblioteques més gran del món, i m'han convidat per presentar el meu últim llibre, El Metavers .He de dir que no m'esperava veure tanta gent entusiasmada pel llibre que he escrit, no sóc una escritora professional ni de bon tros, però m'agrada inspirar-me en els somnis que tinc, són tan reals que semblen de debò. Sempre m'ha agradat el món de la lectura i la fantasia, i crec que és una combinació magnifica, si tens la ment oberta.

A més, m'agrada jugar amb la ment dels lectors, sobretot la teva.



Sento com tots m'aplaudeixen i els fotògrafs fent cada foto, la veritat que és un somni per a mi tot això, la feina dura i l'esforç ha valgut la pena. Si penses que aquí s'ha acabat la història deixa'm dir-te que no és així, la nostra protagonista només ha descobert una quarta part de tot el secret que la seua família amaga, un secret molt gran que el pròxim capítol el veureu, us diré que no tot el que heu llegit és real o almenys no totes les coses han passat així, aquesta és només la visió que té Serah.