Temps. Temps. Temps.

Estic fart del temps. Sempre em persegueix.

O potser qui l'està perseguint soc jo, aferrant-me a ell, adonant-me que cada cop el necessito més.

Estic cansat que em jutgin per això, que si no l'estic aprofitant, que si l'estic perdent, que si he de fer més coses, que si m'he de calmar i he de fer menys, que si la vida és molt curta, que si la vida és molt llarga.

No puc més.

Estic molt cansat.

Cansat que a vegades passi tan de pressa i d'altres tan lent, que no segueixi ordres, que no el pugui controlar. Una guerra perduda en la qual hem de lluitar dia a dia. Quan volem que s'alenteixi, no s'atura, sinó tot el contrari: és quan passa més de pressa. I quan desitgem que acceleri, és quan percebem cada mil·lèsima de segon.

Els bons moments sempre són els més efímers. Curts i ràpids. Sense temps per adonar-te que ets feliç i per molt que desitgis que s'aturi per poder gaudir-ho uns segons més, mai s'atura.

El temps no demana permís i tampoc espera, com un tren que necessites agafar, però mai saps si estaràs preparat per pujar-hi. O potser per deixar-lo passar.

Quan som petits, volem que els anys passin de pressa, desitgem fer-nos grans, créixer i tenir responsabilitats, volem ser adults i viure la nostra pròpia vida.

I quan per fi ho som, ens en penedim, enyorem la infància i la seva innocència, la ignorància de ser un nen on la teva major preocupació és com convèncer la mare per mirar mitja horeta més de televisió.

Donaria mitja vida per tornar a ser un nen.

Trobo tant a faltar no pensar en res, no recordo com era no viure en un dubte constant, no preocupar-me per cada decisió presa, no pensar en la vida, no amoïnar-me per qui hauria de ser o qui de debò vull ser.

Sento que com més penso, més temps perdo. No aconsegueixo mai cap resposta. Desconec quina és l'opció correcta.



Em falta temps, temps per equivocar-me, per rectificar, per provar, per triar, per estimar, per sentir, per viure.

I no en tinc.

La meitat de les nostres vides la perdem pensant en el no-res. Els humans pensem massa i fem massa poc.

Quantes hores haurem malgastat pensant en si som suficients, si el que estem fent és el que ens permetrà un dia arribar a ser feliços, si de debò tot l'esforç val la pena. De debò obtindrem alguna cosa important? Alguna cosa que realment ens ompli? Jo començo a pensar que no, que perdem massa anys intentant-ho per no res. Perquè és aquest l'objectiu de la vida, oi? Ser feliç, estimar-te, estimar i que t'estimin.

Jo penso que la felicitat sí que té relació amb l'amor encara que les persones no ho vulguin acceptar. Perquè dins nostre, hi ha una part del nostre cor que ho busca, que ho necessita, de vegades amb més força i d'altres amb menys, però tots busquem inconscientment una persona amb qui escriure una història, amb qui compartir la vida formant records fins que es barregin entre ells.

Jo voldria un amor així, un amor antic, on s'estimi amb tot el cor, on hi hagi connexió, que no ens facin falta paraules per entendre'ns, on els detalls surtin sols, on puguem lliurar-nos mil somriures i mil rialles, dedicar-nos cançons, poemes i llibres. Vull regalar flors i escriure cartes, ballar, cantar i dir que estimo sense pors ni vergonyes.

Però també vull que m'estimin, algú que li agradi escoltar les meves bajanades, que gaudeixi passant temps amb mi, que llegeixi els meus llibres i que escolti la meva música, que de debò vulgui veure'm feliç.

Intens, real i profund.

Potser demano massa, però per mi és això, l'amor.

Però les persones ho fan complicat. Ara tenen por, por al temps, por a estimar, a arriscar-se, a prendre mal. No s'adonen que la felicitat i el dolor, a vegades van agafats de la mà, que no pots tenir-ne un sense arriscar-te a obtenir l'altre. Són uns covards, si sabessin la impotència que se sent voler estimar i no poder, no actuarien així.



Jo vull estimar i no puc, ho he buscat, però mai ho he trobat.

Ho he intentat, molt, amb totes les meves forces i més vegades de les quals m'enorgulleixo, però no en soc capaç.

No sento res, no puc enamorar-me, és com si m'haguessin arrencat un tros de mi. De debò viure tota la vida sense estimar mai a ningú? M’ho mereixo?

Vull sentir papallones a l'estómac, com se m'encongeix el cor quan veig la persona a qui estimo, la necessitat de veure-la, tocar-la, estimar-la.

Però no puc.

Tot el que escric sobre l'amor són pures imaginacions, somnis frustrats que no arribaran a passar mai. No seran mai un record feliç. No seran mai un record, ni tan sols un record dolorós, perdut o enyorat. Potser només seran això que escric, que no sé ben bé què acabarà sent. Potser un simple no-res.