La meva àvia té pèrdues de memòria bastant recurrents i com que la pobra no vol acceptar que s'està fent gran, que el temps passa i que potser li queden com a molt cinc o deu anys de vida, comença a cridar i a victimitzar-se. Actes de supervivència, suposo.

Avui ha tingut un dels seus deliris habituals, aquest cop ha sigut perquè no era capaç de recordar el nom de la seva filla. Trist, oi? A mi també m'ho ha semblat. Com és possible que Déu, Jesucrist, el món, la vida o sigui qui sigui et pugui fer oblidar el nom de la teva filla?, el nom de la persona que has cuidat i estimat amb tota l'ànima des del primer dia que la vas subjectar entre els teus braços, de la persona a la qui li entregaries tot el que ets. No és una mica cruel per part seva? Jo, mentre observava l'escena de com li canviava la cara a la mare en adonar-se que potser en uns dies, la seva pròpia mare ja no només no recordaria el seu nom sinó que potser no sabria ni qui ni què era, he pensat en tots els records que anem perdent pel camí, tant els essencials com els mínims.

Amb el pas del temps, anem deixant fragments de vida mentre vivim els últims. M'ha fet pensar que com més anys vius, menys n'ets capaç de recordar. I si és així, val la pena viure tants anys per no recordar-ne ni la meitat? Ens passem tants anys buscant ser feliços, esforçant-nos per viure, per ser bones persones, per no ser egoistes, per no fer patir la gent que estimem, amb por a no estar aprofitant el temps com és esperat de nosaltres i, al final, potser morirem sense recordar absolutament res del que hem anat fent. De debò és un preu just? I si jo vull parar el temps i retenir amb mi tots els records?, i si jo vull viure sense pors?, i si no vull perdre'm a mi en el procés?

Em fa por arribar a ser com l'àvia. No puc acabar així, no ho suportaré. Vull ser capaç de triar, com vull morir, quin vull que sigui el meu últim pensament, el meu últim record. Vull tenir l'oportunitat de ser lliure i per un cop decidir què passarà amb la meva vida.

Em nego a passar les últimes dècades de la meva vida amb anys buits entremig, amb pàgines en blanc.

Vull totes les frases, totes les paraules i totes les lletres que m'han dedicat, cada mirada, cada somriure, cada gest. Vull tenir-ho, vull guardar-ho amb mi i ser capaç de recordar-ho quan ho trobi a faltar.

No és just haver de fer fora records per afegir-ne d'altres. No sabem què estem deixant anar, què estem perdent. I si els records que venen són massa dolorosos? No tinc dret a recordar quan he sigut feliç?

Els records són tot el que soc i el que he sigut. És el que em fan ser jo. No puc perdre això. Què quedarà de mi si perdo la meva essència, si em perdo a mi? No puc morir en blanc. No és just.

Vull ser capaç de recordar totes les promeses que he fet, tots els secrets que he compartit, totes les postes de sol que he vist, totes les cançons que he cantat fins a quedar-me sense veu, totes les rialles amb la gent que estimo, totes les baralles amb la meva germana, les abraçades fortes de la tieta, les tardes prenent cafè parlant de la vida, però no només això. També vull recordar les rascades que m'he fet al parc, totes les baralles, i també les persones que han anat marxant pel camí, cada nit plorant, l'odi, la ràbia, la ira, l'angoixa, tot.

Tant els bons com els dolents, tant els que fan feliç com els que dolen. Encara que em facin obrir ferides tancades, cicatrius que creia ja curades. No m'importa, perquè gràcies a tot el mal, he crescut i he après. M'han fet ser jo. Perquè les experiències són les que et fan ser diferent, les que et fan ser tu mateix, i jo les vull recordar totes, vull saber qui he sigut, ser capaç de recordar tant els errors com els encerts, vull morir sabent com he canviat amb el transcurs dels anys.

Estic disposat a recordar tot el dolor si amb ell puc permetre'm recordar també tots els moments en els quals he sigut feliç. Tots els moments on he desitjat que el món es parés, per poder gaudir una mica més.

És un preu que estaria disposat a pagar mil i una vegades. Sense penediments i sense pors.