No sé com començar.
Com es comencen els llibres? Pel principi? Pel final? O millor fer salts temporals? Millor pel principi, m'agrada l'ordre i no hi ha lloc amb més ordre que una línia temporal.
Per tant, hauria de començar per aquí no? Començar explicant qui soc, vull dir.
Tothom s'ho ha preguntat algun cop.
Qui soc? Com soc? Soc tímid o extrovertit? Soc graciós o més aviat molest? Doncs jo no ho sé, no en tinc ni idea sobre qui soc o com soc.
Tampoc crec que calgui saber-ho, pots sobreviure sense arribar mai a saber qui ets. En el fons, per què ho necessites? Per què les persones tenim la necessitat d'etiquetar-ho tot?
A més, no podràs saber mai qui ets realment, objectivament parlant, clar. Des d'un punt de vista més general et pots fer una idea bàsica sobre el teu aspecte, pots saber si ets alt o baix, gros o prim, però en el fons ho saps tenint en compte el factor de l'hàbitat, per tant, ja no és tan objectiu.
Com a individu únic, mai arribaràs a saber com ets, s'ha d'acceptar i ja està. Potser no hi esteu d'acord, però és així. Les persones tenim una visió sobre nosaltres mateixes molt efímera i sobretot irreal, qui ets avui potser no és qui seràs demà. El cervell funciona així. Potser un dia tens un augment de serotonina i et consideres la persona més alegre del món i l'endemà, sorpresa!, et passes el dia tancat a la teva habitació arraulit al llit rumiant sobre el sentit de la vida i el perquè vas néixer.
Podríeu pensar que preguntant a la gent del voltant com sou obtindríeu una resposta clara, però, per sort o per desgràcia, tampoc serveix, ja que els humans adaptem la nostra personalitat segons la persona amb la qual estiguem. Jhon Milton un cop va dir: "Ets la mitjana de les cinc persones que t'envolten". Crec que és una de les veritats que més mal fan. Perquè això vol dir que som un conjunt de persones, que no vam néixer així, amb tot fet, sinó que hem agafat el que sigui de persones que tenim a prop, ho hem barrejat, i això som nosaltres. Això és la nostra essència. Un cúmul de no-res.
Si fem introspecció i analitzem el que considerem que ens fa únics o que ens fa ser com som, ens adonarem que, a vegades, copiem certs trets de les persones que tenim al voltant, sense adonar-nos, ho absorbim. No vam néixer amb la nostra personalitat feta. Però i què?
És millor així. Si haguéssim nascut tenint el caràcter definit i immutable, què faríem si no ens agradés com som? I si ens odiéssim i no poguéssim fer res? Viuríem tota la vida penedint-nos d'haver nascut així.
I jo no sé vosaltres, però jo no vull viure vuitanta-cinc anys penedint-me de ser com soc.
A més, té la seva bellesa això de no saber qui ets, et dona l'oportunitat de canviar, de ser diferent, però sobretot de ser qui vulguis i com vulguis. Et dona la llibertat necessària per a l'ésser humà. La llibertat d'escollir.
Jo soc feliç vivint en la meva ignorància. Vivint en un anonimat constant. Potser en trenta anys algú em pregunta i responc una cosa diferent, però ara, jo vull continuar així, coneixent-me cada dia, a poc a poc.
No obstant això, així com a visió general, crec que us puc dir com soc- Perquè us en feu una idea, jo avui fa sis mil disset dies que vaig néixer. En altres paraules, fa disset anys que va començar aquesta tortura amb petits rajos de felicitat a la qual, més col·loquialment, anomenem vida.
Vida, eh? Sona tan llarg i tan ple d'oportunitats, una altra mentida implantada des que érem nens, però més endavant ja reflexionaré sobre això i totes les fal·làcies que envolten el concepte de viure.
A part que estic viu, tinc dues coses clares sobre mi mateix que les porto arrossegant tota la vida,. La primera és que m'agrada escriure, sigui el que sigui, novel·les, poemes o això que esteu llegint que encara no sé ben bé què acabarà sent. Doncs això, que escric, perquè vull, lògicament. Ningú m'hi està obligant. O potser sí, m'obliga un no sé què, que tinc a dins. I la segona cosa que tinc clara és que no sé absolutament res sobre el que escric.
