3 de setembre del 2022

Últimament, estic tenint una sensació estranya. Com si el cor em bategués d'una manera diferent, més ràpid i més fort. No, no tinc cap malaltia cardiovascular, l'única raó d'aquest sentiment és ell. Quan el tinc a prop, és com si el món es parés, només existim nosaltres dos, només importem nosaltres dos. El tinc al davant i no sé com actuar. I si ell no sent el mateix? A mi, no em funciona la frase de "Qui no arrisca no guanya" o la de "Si no ho intentes mai ho sabràs", perquè jo no vull que sigui un premi o un intent fallit, vull que sigui el meu confident, la persona amb la que poder compartir la vida que em queda.

No em malinterpreteu, no he oblidat a la meva família, no els he deixat d'estimar ni un segon des d'aquell dia. Els tinc presents als meus pensaments des que em llevo fins a l'hora d'anar a dormir. Però als meus somnis ja no apareixen ells, ja no visualitzo els seus cadàvers en aquella casa, que ara només em transmet frivolitat. Quan cau la nit, somio amb ell. M'ha ajudat molt a superar tot el que ha passat a la meva vida aquests darrers mesos. M'he intentat suïcidar tres vegades i les tres ha estat allà per ajudar-me, per salvar-me. L'última va ser la més intensa, gairebé m'hi quedo. Les primeres vegades, ho havia intentat amb fàrmacs o amb l'alcohol, però aquella va ser diferent. Estava desesperat, no m'intento justificar però. No podia suportar més aquell dolor, pesava massa. No sé en quin moment se me'n va anar tant de les mans.

En acabar de salvar a uns nens que s'havien quedat atrapats sota un cotxe, em vaig tancar al lavabo una estona. Estava destruït. En veure a aquelles criatures tan indefenses i tan malferides, vaig pensar en el Nico i el Davyd. A ells no els vaig poder salvar, ja era massa tard quan em van comunicar la seva defunció. De la ràbia que tenia acumulada, li vaig donar un cop tan fort al mirall, que el vaig partir en mil trossos, un d'aquests trossos em va servir després per tallar-me les venes.

El Luka va arribar passats uns minuts. Va cridar ràpidament al doctor que hi havia en aquell moment al campament i van fer tot el possible per salvar-me. Quan ja no em quedaven esperances de vida, el Luka em va practicar un cop més l'RCP i em vaig despertar. En aquell moment, tenia la cara del meu company tan a prop, que li vaig fer un petó, no m'ho vaig pesar, ho vaig fer i punt.

8 de setembre del 2022

M'està sent difícil escriure aquestes paraules, de fet, estic plorant mentre ho faig.

Aquesta matinada hem anat a cobrir una altra batalla, l'hem perdut. Molts dels meus companys han mort en l'intent de defensar el nostre país. El Luka gairebé també. Quan intentava cobrir-me a mi d'un atacant rus, li han disparat i s'ha començat a dessagnar molt. Llavors, l'he agafat i l'he pujat a un helicòpter per anar cap al campament i que el poguessin atendre. Després de moltes hores d'espera, l'he pogut anar a veure. Ell diu que es troba bé, però jo l'únic que sento són lletres i signes de puntuació, que surten de la seva boca, fent-me sentir cada cop més culpable. No ho he pogut evitar i les llàgrimes han començat a inundar els meus ulls. Plorava perquè, per un moment, he tornat a sentir la por de perdre el que més estimava, de perdre'l a ell. Amb un gest delicat i subtil, m'ha eixugat les gotes que recorrien la meva cara, fins que ha arribat a la barbeta. Llavors, els seus llavis han trobat els meus en un mar de confusió. Tot això, no està bé i ho sabem, però en aquests moments, enmig d'una guerra i amb la incertesa de no saber si demà estarem vius, res ens importa.

9 de setembre del 2022

Aquest matí, no hem parlat gens. M'ha intentat evitar tota l'estona, fins i tot, quan ens hem creuat pel passadís. A mi, m'agradaria parlar del que va passar ahir a la nit. Tots dos estàvem tan bé. Quan dorm, la seva cara és un quadre. Potser somia amb mi, potser s'imagina com seria la nostra vida junts, lluny d'aquest infern.

10 de setembre del 2022

Avui, després d'haver-me evitat tot el dia, ha vingut a fer la migdiada amb mi. Jo no m'hi he negat, ja que, el trobava a faltar i volia parlar amb ell. S'ha adormit de seguida i no hem pogut mantenir la conversa que esperava, però ell sí que ha parlat mentre somiava. Ho ha fet en un altre idioma, en rus. M'ha semblat estrany, no ho negaré. A més a més, últimament sento molts rumors sobre una nova estratègia russa, que consisteix a enviar soldats cap a Ucraïna i fer-los passar per ucraïnesos, aconseguint així, informació confidencial sobre pròxims atacs. No pot ser. És impossible. A veure, impossible no és, però no pot ser. Bé, sí que pot ser. Pot ser? Mare meva quin embolic. Només em faltava això ara. La persona amb qui he compartit tot aquest sofriment i que m'ha ajudat tant a superar-ho, és un enemic? He de parlar amb ell tan aviat com sigui possible.

(Hores després)

-Luka! - l'he cridat desesperat-.

-Què et passa guapo? - m'ha contestat amb aquest somriure tan bonic que se li dibuixa a la cara... Centra't -.

-Com que guapo? A tu et sembla normal haver-me utilitzat d'aquesta manera?

-No sé a què et refereixes - diu, tot seriós, com qui no vol la cosa-.

-Que no saps què...? I això de parlar en rus als teus somnis com ho expliques?

-...

-No cal que t'hi esforcis. Ets un d'aquests infiltrats oi?

-Però com pots pensar que jo...?

-Que com puc què...? A sobre em prens per imbècil.

-Jo no et...

-Mira, no parlis eh, que encara t'acabaré clavant un cop de puny a la cara.

Vull que agafis tot el que tens i que marxis, que marxis ben lluny d'aquí, ben lluny de mi! M'has sentit? - dic amb un fil de veu, quasi plorant - Fa mal saps? Fa mal saber que la persona que estimes, no és realment qui tu pensaves que era. Això nostre també ho has fingit? També has fingit estar enamorat de mi? Tens família?

-No no, no he fingit res del que hem viscut aquests darrers dies. Jo crec que sento alguna cosa per tu, però...

-Creus...? Alguna cosa...? - interrompo confós-.

-De veritat, deixa que t'ho expliqui. Mai he pogut ser qui jo volia ser, he crescut amb uns valors que m'ho han impedit. Escolta'm Ivan, "Només els bojos i els solitaris poden permetre's el luxe de ser ells mateixos. Perquè els solitaris no necessiten complaure a ningú i als bojos no els importa ser compresos", aquesta era la frase que em repetia la meva mare cada vegada que li deia que m'agradaven els homes. No em sentia, no m'escoltava.

-No em vinguis amb la història del nen que ha viscut tota la seva vida a l'armari, perquè a casa seva no se sentia comprès. Tot això no justifica el que has fet.

El que menys necessito ara és veure't, així que, marxa i si algun dia ens tornem a veure, ni em saludis.



Llavors, s'apropa i em diu:

-Mai he volgut fer-te mal, al contrari, ets la persona més especial que he conegut mai. No t'oblidaré i espero que tu tampoc - en acabar la frase, em fa un petó intensament llarg i marxa-.



Nota del 25 de febrer del 2023:

A vegades sents que hi ha algú pensant en tu. Ho notes tan intensament com si et cremessis la mà en una paella. Per desgràcia, normalment només ets tu, que trobes a faltar a aquell algú, que saps que mai tornaràs a veure.

Tu sempre seràs el meu record preferit. Allò que vaig tenir una estona de la meva vida i que vaig adorar a cada instant. Allò que em feia perdre la son a les nits i em deixava un somriure inigualable. Allò que sé que no tornaré a tenir. Però que sempre recordaré.



A vegades els finals feliços acaben no sent-ho del tot, acabes plorant i sense saber com continuar endavant. Fins que te n'adones que potser no ha estat el final feliç que tu esperaves perquè, en el fons, la història encara no s'ha acabat.