5 de març del 2022

He perdut la batalla més important de la meva vida.



9 de març del 2022

No estic preparat per explicar una cosa tan terrible com la que vaig viure aquell vint-i-vuit de febrer. No he escrit des de la tragèdia. Quan passa una cosa així, només pots enfonsar-te, necessites fer-ho, abraçar la tristesa fins que, quan ja no et pugui fer més mal, comenci a reconstruir-te. No ajuda que et neguin l’opció del dolor, que et parlin de la normalitat, que qüestionin si pots o no pots estar trist. Per un pare, és molt difícil acceptar que no has pogut protegir els teus fills. En quin moment els he perdut a tots? A l'amor de la meva vida i als éssers meravellosos que vam criar junts. Com pot ser que ells estiguin morts i aquell desgraciat encara...? Em sento molt impotent. No sé què fer. Em vull morir. No sé com serà la meva vida sense ells. Res tindrà sentit.



10 de març del 2022

He passat ja, a la fase de la ira i no em sé controlar. Tinc por de fer-li mal a algú, de fer-me mal a mi. Ho he pensat, no t'ho negaré. Ara res té sentit per mi, res m'importa prou per continuar existint en aquest món tan cruel. No tinc motius per llevar-me als matins, no tinc ànims per tirar endavant. Ho veig tot tan fosc...



M'he mirat al mirall i he vist a algú que no coneixia, un home que aparentava més anys dels que tenia. Un home descuidat i trist, amb un fons fosc i amb ganes de posar fi a la seva vida. Mai m'havia vist d'aquesta manera. La vida m'havia donat un cop molt fort de realitat, i ara pretenia que continués endavant com si res?

11 de març del 2022

Avui m'he llevat molt d'hora. No sé ni per a què, senzillament no em sentia còmode al llit. Els records d'aquells a qui més estimava, han assaltat el meu cap i des de llavors no hi paro de pensar. Recordo que al Nico, no li agradava quan el seu germà bevia de la mateixa ampolla que ell. O que al Davyd, li feia gràcia el soroll que feia quan em menjava la sopa, que havia preparat la meva dona. El que menys suportava ella, era la gent que sempre arribava tard, aquells impuntuals que, encara que tinguessin temps per arribar d'hora, mai ho feien. Ella també tenia defectes. Com quan es deixava una mica d'aigua al got, perquè deia que l'últim glop atreia la mala sort. Però per mi, les seves imperfeccions eren perfectes.



12 de març del 2022

El dolor és cada cop més intens i cada vegada tinc més por de fer-me mal. Aquesta nit, he observat com molts dels meus companys prenen medicació, per diferents temes de salut i de cop m’ha vingut el meu pare al cap. Ell va morir quan jo era petit, a causa d’una sobredosi de medicaments. He pensat que jo també podria fer el mateix i m’he col·locat tretze pastilles diferents a la mà. Aquest cop, abans de fer el gest, no he pensat en la meva família, sinó en aquell home tan estrany que, dies abans, havia aparegut a la meva vida. Qui devia ser? I per què va marxar sense dir res? Bé, ara tot això ja no m’importa, demà ja no hi seré.



13 de març del 2022

No ho vaig fer. No vaig ser capaç, en veure la cara del meu pare i recordar que el vaig taxar de covard quan ell… No és un record agradable. Me’l vaig trobar un divendres quan tornava de l’escola. Recordo el seu cos nu, ofegat a la banyera, amb el pot de pastilles buit al costat. Em tremolaven les cames. En un crit de desesperació, vaig intentar despertar-lo, però ja era massa tard. Tot va succeir molt de pressa. En uns minuts, l’ambulància arribava a casa i la meva mare em preparava un got de llet calenta, conscient del trauma que l’escena m’havia causat, i com si aquella beguda m’hagués d’esborrar la imatge, que s’acabava d’instal·lar per sempre en els meus pensaments. Mai en vam tornar a parlar, al cap dels anys el vaig anar oblidant. Avui en dia, no recordo com era la seva cara, la seva rialla, no sé com sonava la seva veu. No tinc fotografies d’ell, només aquest record que, de tant en tant, assalta la meva ment, fent-me recordar que jo puc ser millor. Ara, ja no ho tinc tan clar això de ser millor, he estat a punt de fer el mateix. Però jo tenia motius, motius per acabar amb aquest sofriment tan devastador.



18 de març del 2022

Aquesta matinada, han impactat més de set bombes a la capital ucraïnesa. I més de cinc-centes famílies s’han vist afectades. Uns tres-cents cinquanta morts en total, en menys de tres hores.



Quan per fi ha finalitzat el bombardeig, hem anat a alliberar aquelles persones que quedaven vives, entre les runes de la ciutat. Algunes encara tremolaven de l’ensurt. Això és inhumà. No entenc com entra al cap d’algú, que els nens i nenes no puguin fer classe tranquils, ni passar temps amb els seus amics a fora al carrer, per por que aquell ésser, ordeni llençar més foc al nostre país. No entenc com ha de viure la gent a partir d’ara. Perquè fins que a aquell desgraciat, no se li acudeixi acabar amb aquesta terrible guerra, haurem de continuar patint. En aquests moments, ningú ens pot assegurar que demà encara serem vius.



20 de març del 2022

Aquesta tarda, he tornat a pensar en aquell soldat. Recordo que es deia Luka i que li agradaven molt els ous ferrats amb bacó. Aquella nit que vam passar junts, se'n va menjar uns deu, semblava molt famolenc. Era un jove molt estrany, d'uns trenta-vuit anys, alt i fort. Em va semblar sentir-lo a la nit, com si estès a l'aguait. No se sentia segur. Semblava que calculés cada paraula que pronunciava, com si tingués por de dir alguna cosa que el pogués perjudicar.



M’agrada molt analitzar a les persones, m’encanta esbrinar manies i secrets dels desconeguts que apareixen sobtadament a la meva vida, només amb les seves paraules i les mirades que observo. Vaig estudiar cada detall de la seva actitud, la seva manera de parlar, la seva forma de caminar i algun gest curiós que feia.

28 de març del 2022

Fa un mes, m’arribava la notícia més impactant de la meva vida. La notícia que capgiraria el meu món. Trenta dies després, encara és dur de pensar.



Normalment, jo dino sol, però avui algú s’ha assegut al meu costat i, en veure’m tant trist, m’ha preguntat pel meu estat d’ànim. Llavors m’he girat, per respondre-li que el dolor i la tristesa que sentia en aquell moment m’havien fer perdre la gana, i l’he vist.