22 de febrer del 2022

Avui, ha estat un dia com qualsevol altre. Un dia de sofriment i de confusió per a tota la família i per a tot el país. Aquí, no posem banderes de la nostra terra als balcons, ni pengem llums bonics en solidaritat amb aquells que estan perdent les seves vides. Aquí patim, patim perquè no sabem quin dia serà l’últim. I agraïm cada dia que ens deixen seguir respirant, perquè hi ha dies que no te’n recordes ni de com era la teva vida abans de… És trist oi? Doncs avui hauria desitjat no respirar, tot i que gairebé m’he quedat sense alè, quan he vist que hi havia una carta a la bústia. Aquest era el pitjor dels meus somnis i avui s’ha fet realitat. Fa uns dies que arriben cartes de l’exèrcit ucraïnès a la nostra ciutat, Kyiv, convocant a tots els majors de divuit anys, a la guerra. En aquell moment no he dit res, i li he comentat a la meva dona que era un altre avís de falta d’electricitat i d’aigua potable. Però em penso que, per la meva reacció, ja sap el que realment hi havia escrit.

Demà, hauré d’abandonar a la meva família, per anar a la guerra. Els hauré de deixar aquí, sense jo saber si, quan tornaré, encara hi seran, ni si tornaré viu. Aquesta nit, m’agradaria passar-la amb ells, els meus dos fills i la meva estimada.



23 de febrer del 2022

Bé, ha arribat el dia. El comiat ha estat molt dur. Veure com els meus fills ploraven desconsoladament, sense saber quan tornarien a veure al seu pare… La mirada de Kateryna, quan m’ha donat aquell últim petó, que ha estat llarg i moll a causa de les llàgrimes que travessaven els nostres rostres i queien entre els llavis. Finalment, he pujat al camió, juntament amb els meus companys que, com jo, arriscarien les seves vides d’ara en endavant.

El trajecte ha estat etern, no perquè durés molt el viatge sinó, perquè quan tens un dolor tan fort al cor, el temps passa més lentament.



24 de febrer del 2022

Aquest matí, ens han avisat que ens ensenyarien a disparar una arma de foc. Jo, disparar a algú? No sé si podria. Aquí diuen que hem de tenir la sang freda i pensar en tots aquells que estan perdent les seves vides, per culpa d’aquell… Clar que em bull la sang quan hi penso però, tot i així, no seria capaç de matar a ningú. La veritat, ha estat més complicat del que em pensava, aconseguir de subjectar l’arma, mentre em tremolaven les cames.

El menjar del campament no és tan dolent com m’imaginava. Després de dinar, ens han deixat trucar als nostres familiars. He vist millor als meus nens, cosa que m’ha tranquil·litzat. Però, la Kateryna estava més trista que la nit que vam rebre la carta, aquella nit no va parar de plorar fins que ens vam llevar. Jo sento el mateix dolor que ella, aquest dolor intens de saber que potser serà l'últim cop que veuràs a l’amor de la teva vida, la dona amb qui has creat una família i amb la que tenies plans de futur, que potser no s’arribaran a complir mai. Llavors, l’única paraula que m’ha sortit ha estat “T’estimo”, no un “t’estimo” com el que li dedico cada dia, sinó com el que vaig pronunciar el dia que ens vam casar. Un “T’estimo” ple d’amor i de somnis que volia complir al seu costat i que ara es convertien en la promesa de tornar amb ella, VIU.



25 de febrer del 2022

Ha sigut molt dur. No sé ni com estic escrivint el que acaba de passar, però sento que ho necessito.

Les forces russes han entrat a Kiev des del nord, després de trencar una línia de resistència ucraïnesa a la batalla d’Ivánkiv. A continuació, han lliurat una batalla al districte d’Obolón, on estàvem situats nosaltres. Per primera vegada, m’he vist obligat a utilitzar l’arma, a fi de salvar a un nen que senzillament estava jugant a pilota amb la seva germana petita. M’he sentit tan mala persona després de disparar, que m’ha costat de reaccionar quan el nen m’ha vingut a fer una abraçada. (“Després d’informes d’intensos trets a la capital, la nit del 25, les forces ucraïneses afirmen haver mort a uns seixanta sabotejadors russos.”).

Tot seguit he vist a un militar ucraïnès, però no era del meu campament, no el recordava. Llavors, he decidit apropar-me a ell i preguntar-li el seu nom. Es diu Luka. Ja que el veia molt perdut, l’he acompanyat al campament militar i li he ofert una mica de menjar. M’ho ha agraït amb un meravellós somriure. Com que la part de baix de la meva llitera estava lliure, li he dit que s’hi podia quedar aquesta nit.



26 de febrer del 2022

A dos quarts de set del matí, m’he llevat i el Luka no hi era. “Pot ser que sigui molt matiner”, m’he dit a mi mateix. Però tampoc l’he vist a l’hora d’esmorzar, ni després a la preparació.

Sí, avui hem de cobrir una altra batalla. És que no en tenen prou amb la gent que han mort fins ara? O potser els provoca plaer veure com milions de famílies enterren cada dia els seus éssers estimats? No ho sé, tot això és molt complicat d’entendre. Però el que més em preocupa és que la meva família estigui en perill.