L’Aiden es va despertar poc a poc amb els rajos del sol i les punxades de dolor causades per l’intensa nit que va passar amb el rus. Amb un somriure de felicitat, es va aixecar.
Al principi es va estranyar que en Sasha no fos al seu costat al llit però li va treure importància mentre mirava pel voltant de l’habitació. Llavors es va fitxar en el rellotge de la paret. En aquell moment els ulls se li van obrir com a plats.
La competició!!!
Ràpidament es va començar a posar la roba mentre desitjava que fos un mal son. Va acabar de vestir-se i va marxar d’aquella habitació i, en aquell moment, es adonar que en Sasha ho havia fet tot a propòsit. El seu pare el mataria.
L’Aiden es trobava corrent amb totes les seves forces amb l’esperança que la competició encara no hagués acabat. Quan va arribar, va veure que ja era massa tard i va anar a parlar amb el jurat per a què el deixessin competir encara que s’hagués acabat però no li van acceptar la proposta. L’únic que volia fer en aquell moment era enfrontar-se amb el Sasha per a què li donés explicacions del que havia fet.
Després de donar tombs, va veure el Sasha tot sol dirigint-se cap a la porta principal. L’Aiden va córrer per trobar-se’l.
- Per fi, ja pots començar a donar-me una bona justificació de per què després del que va passar ahir entre nosaltres has decidit fer-me això.- Va dir amb la veu entretallada després de la marató que havia fet.
T’he fet un favor, hauries d'agrair-m’ho- va respondre el rus sense mirar-lo.
Un favor?- va repetir l'altre incrèdul.
He evitat que t'esguincessis la cama per complet, per no dir que t'he estalviat una derrota més davant meu- va dir amb una veu tranquil·la, com si estigués compartint detalls tècnics.- I els jutges ja saben de la teva lesió, així que tindràs unes merescudes vacances sense que el teu pare et culpi per això. Què més vols? És un panorama molt millor del que et vas plantejar ahir.
- Fill de puta!- va cridar l’Aiden i en menys de cinc segons va aixafar en Sasha contra la paret.- Ets un maleït fill de puta!- va continuar cridant mentre una força impensada en ell sacsejava al rus amb forts cops contra el mur. - Com has pogut marxar i deixar-me allí!? Com has estat capaç d’enganyar-me així?! Com pots ser tan fals, mentider i traïdor!
- Odia'm si vols, però en algun moment em reconeixeràs que t'he fet un favor més gran del que em demanaves.
Negant-ho amb el cap, va retrocedir lentament fins a seure en un banc i va romandre allà amb les mans al cap com si se li anés a col·lapsar en qualsevol moment.
- Estic perdut … m'has matat Sasha. No tens ni idea del que m’acabes de fer.
- T’he salvat! Al menys per un mesos no podrà fustigar-te sense que et sancionin. Estàs obligat a assistit a teràpia, t’estaran vigilant i et curaràs.
L’Aiden no va respondre. Continuava immòbil al banc amb les mans soterrades als seus cabells i els ulls tancats i fortament apretats.
En Sasha va agafar els seus patins i es va penjar la seva bossa a l'espatlla. El va mirar uns segons indecís i després es va dirigir cap a la porta. Però quan ja l’havia quasi atravessat, va tornar endarrere com si volgués afegir alguna cosa, encara que no semblava que trobés les paraules.
- Aiden … això d'ahir a la nit … No va tenir res a veure amb allò de la competició. No ho vaig fer pensant en avui, d’acord? No va ser un pla maleït. Jo … el que vaig sentir … va ser totalment real, em sents? No estava fingint. Volia estar amb tu … jo … encara vull fer-ho.
Per mi, pots morir-te …
En Sasha va romandre uns segons més observant l'esquena del seu derrotat amant i, per primera vegada, els seus ulls van ser coberts per un vel estrany. Finalment, va inspirar profundament i va marxar.
L’Aiden continuava assegut en la mateixa posició, amb la mirada perduda i llepant les llàgrimes silencioses que morien a la seva boca. Havia d'ordenar els seus pensaments. Volia desaparèixer per al món, volia estar sol … però van ressonar uns passos darrere seu que envaien la seva solitud com a intrusos a la seva ment.
- Et vaig dir que te n'anessis! -Va exclamar cridant per enfrontar-se a qui venia a importunar-lo. Però no va poder descobrir qui era l’intrús ja que tot just uns instants abans que el seu món es tornés vermell i després negre, el tall d'un patí va començarar a colpejar-lo una i una altra i una altra vegada …
PISTA SAGNANT
El subcampeó mundial Aiden Cooper ha estat trobat gairebé sense vida als vestuaris de l’estadi després que un desconegut l’hagués atacat amb el fil d’un patí, causant-li ferides per tot el cos i, sobretot, al crani.
En aquest moment el jove es troba a l’hospital lluitant per la seva vida i amb milers de fans al davant de l’edifici resant per la seva curta recuperació.
Fins aquí les notícies d’avui i fins demà.
El Sasha Ivanov apaga la televisió i es posa les sabates per dirigir-se el més ràpid possible a l’hospital.
- El vull veure.
Ho sento senyor, però només els familiars poden entrar.
Què no sap qui soc jo? Soc en Sasha Ivanov i exigeixo que em deixi passar a veure el pacient!!
No s’enfadi amb mi, la situació és delicada. El pacient està en estat crític i només pot rebre visites estrictament autoritzades.
En Sasha i el doctor van estar una estona en silenci fins que va arribar una persona per tallar aquel moment tant incòmode.
- Què fas aquí Sasha? No hi ha cap medalla d’or per aquí que puguis robar ni fanàtics que t’adulin. Fora d'aquí. - Va dir el senyor Cooper mentre el Sasha es girava per veure’l i dirigir-li una mirada d’odi.
Sol vull veure l’Aiden.
No pots i no tens cap dret a veure’l. Així que ves-te’n.
Vol que me’n vagi per tenir el camí lliure per acabar d’assassinar el seu fill, oi? Què no en té suficient amb tot el que l’ha fet patir?
Estàs insinuant que jo he atacat el meu propi fill? - Va dir el senyor Cooper amb una falsa indignació.
Si és capaç de maltractar-lo i obligar-lo a jugar amb una lesió, no em sorprendria que també sigui capaç d’intentar assassinar-lo.
Ja, i qui diu que no has estat tu? - Va respondre el senyor Cooper amb un somriure sorneguer. - Saps què, millor marxa d’aquí abans que truqui als de seguretat i et facin fora a puntades.
El Sasha va sortir de l’hospital per evitar tenir problemes ja que sabia que el senyor Cooper seria capaç d’acusar-lo de l’atac del seu fill. I no es va equivocar ja que dies després li va arribar una carta del jutjat que deia que ell era sospitós de l’atac que havia patit el nord-americà.
Malauradament per al senyor Cooper, el jutjat va decidir que en Sasha no era culpable ja que no hi havia cap prova en contra d’ell.
En contra de la seva voluntat, en Sasha va haver de deixar Estats Units per tornar al seu país natal ja que no es podia quedar-se més temps perquè les competicions havien finalitzat. Tot i així ell volia quedar-se per saber com es trobava l’Aiden, ja que l'últim que va saber d’ell era que havia tingut una complicació en una de les tantes operacions que li havien fet i que per poc perd la vida. Sortosament, els metges van aconseguir salvar-lo encara que no sabien si sobreviuria o no perquè l’atac li havia destrossat pràcticament la major part del crani i gran part de la cara. Alguns deien que sobreviuria i d’altres que no o, també, que si sobrevivia es quedaria cec o sord. L’única cosa segura era que el seu pare n’era el culpable encara que no es pogués demostrar.
UN ANY MÉS TARD
Aplaudiments i crits es sentien per tot l’estadi aclamant al guanyador olímpic. El Sasha es trobava al mig de la pista rebent tot l’amor dels seus fans després de guanyar la medalla olímpica. Quan va acabar de rebre la seva medalla, es va dirigir cap al seu vestuari.
Quan va entrar, va veure damunt de la seva taula un ram de flors. Quan s’hi va apropar, va poder veure al damunt de les flors un penjoll amb una creu, la mateixa que li va regalar a l’Aiden a l’hospital. Al veure-ho, es va emocionar molt i just quan anava a olorar les flors, va sentir una veu darrere seu i, de sobte, es va girar.
- Les teves flors preferides.
Aiden?- va dir el Sasha quequejant de la sorpresa.
Jo mateix, o és que ja no em reconeixes? -Li va respondre el nord-americà amb un somriure.
El Sasha no va saber com reaccionar i va saltar damunt seu per abraçar-lo. Estava molt feliç i sorprès perquè no esperava tornar a veure’l.
- Com estàs? T’has recuperat?
Sí, vaig fent el que puc.
Crec que ens hem de posar al dia. Què vols venir a passar uns dies a casa meva i així parlem amb més tranquil·litat?
D'acord, anem’hi!
Els dos van arribar a casa d’en Sasha i durant tota la nit van parlar sobre el que havien fet al llarg d’aquell any. Van començar a parlar una mica més de temes personals i es van confesar com era la situació amb els seus entrenadors.
En Sasha havia perdut el contacte amb l’Anthony perquè ell l’havia estat mentint durant tots aquests anys sobre la seva família. Li havia amagat que la seva família havia estat assassinada des de feia anys i estava quasibé convençut que els havia matat l’Anthony. Després d’assabentar-se’n, en Sasha no va poder aguantar i va trencar qualsevol vincle amb ell.
L’Aiden li va explicar com havia anat tota la seva recuperació, de com els metges havien lluitat per poder salvar-li la vida i de com el seu pare, després de saber que ja no podria tornar a patinar mai més, el va menysprear completament, cosa que no tenia sentit per l’Aiden pel fet que tenia clar que el seu pare havia estat el responsable de l’atac en contra d’ell.
Després d’aquesta retrobada entre els dos, van estar els mesos següents coneixent-se de manera més personal i, poc a poc, sense adomnar-se’n es van enamorar sense saber els secrets més foscos que amagaven l’un a l’altre perquè l’Aiden era un mar profund ple de secrets i en Sasha una caixa forta plena de misteris que algun dia arribarà a estallar.
Més endavant en Sasha li va fer la proposta a l’Aiden d'anar a visitar el seu país per a què conegués la seva cultura. L’Aiden va acceptar, ja que encara que no ho diguessin hi havia alguna cosa en ells que els unia de manera especial.
L’Aiden va estar a Russia durant quatre mesos i, al desembre, per Nadal, com que el Sasha era molt creient, el va acompanyar a totes les festivitats russes que es feien ja que eren molt importants per al Sasha.
Quan van arribar a l'església, l’Aiden es va fixar molt en la gent que hi havia perquè estaven escrivint en uns papers i després els doblegaven.
En Sasha li va explicar en què consistia aquest ritual. Havies d’anar a aquest lloc amb una persona a qui estimessis molt i a qui, potser, li havies causat alguna mena de patiment. D’aquesta manera et podies disculpar amb la persona i, per molt greu que fos el que li haguessis fet, t’hauria de perdonar sí o sí. Els dos van decidir confessar-se l’un a l'altre.
Es van mirar amb un silenci còmplice i van dir:
- Juro que seré sincer, sense pensar en les conseqüències.- Va assegurar l’Aiden amb llàgrimes als ulls perquè sabia el que podia passar.
Jo també ho juro.
Sense preàmbuls, tots dos es van inclinar cap endavant i van segellar el seu jurament amb un petó als llavis profund i sincer, com si fos l'últim. Cadascú es va girar per escriure la seva confessió.
Van acabar d’escriure al mateix temps.
- Abans que ho llegeixis, vull que sàpigues que t’estimo i que et perdonaré qualsevol cosa que hagis escrit en aquest paper- va dir en Sasha.
Justament t’anava a dir exactament el mateix- va coincidir l’Aiden sostenint-li la mirada.
Van intercanviar els seus papers simultàniament i es van llençar l’última mirada d’amor abans de llegir …
Uns segons després, el rostre d’en Sasha es va descomposar de tal manera que va semblar que anava a vomitar. Sostenint-se en una barra, va relliscar fins a caure de genolls mentre es tapava la seva boca amb la mà i amagava el rostre a la conca dels seus braços.
L’Aiden,en canvi, semblava haver recaigut de nou en el coma. Tenia les pupil·les dilatades i fixes en el paper que encara sostenia entre les seves mans. La seva expressió era impenetrable. Estava paralitzat.
La gent continuava passant pel seu voltant com suaus onades al mar , movent-se d’un costat a l’altre xiuxiuejant les seves pregàries. Tot va romandre tranquil en aquella antiga església russa. Ningú va notar que en Sasha, arrossegant el seu cos, abandonava l’edifici i deixava l’Aiden assegut al banc.
L’Aiden va abaixar la mirada fins al paper que sostenia amb les mans tremoloses. En ell,com si fos un malefici, relluien les paraules d’en Sasha. Uns mots letals com una daga, simples com un suspir.
“No, no va ser el teu pare qui et va atacar al vestidor. Vaig ser jo.
Vaig ser jo…vaig ser jo… “ Aquestes paraules arribaven al seu cor com si fossin dagues afilades.
Seguidament la mirada de l’Aiden es va desviar cap al terra. L’altre paper es trobava arrugat al peu de l’altar. Havia caigut de les mans del Sasha quan va sortir de l’església i allí havia quedat, abandonat sobre la fosca taula de fusta i revelant en silenci el seu secret millor guardat.
“No va ser l’Anthony qui va matar la teva família. Vam ser el meu pare i jo i, a més, va ser idea meva”.
De sobte, vaig notar que em quedava sense aire i vaig obrir els ulls. Al meu costat hi era el meu marit, el Sasha, sentat tranquil en la butaca de l’hospital. Tot havia estat un mal somni.
- Que ha passat?- Vaig preguntar desconcertat ja que hem trobava en una habitació d’hospital.
Hola amor meu! Mentre anàvem a veure l’espectacle de patinatge t'has desmaiat pel camí.- Hem va respondre Sasha amb cara despreocupant.
Però no et preocupis els, metges han dit que està tot bé i sol ha sigut una baixada de tensió.- Va continuar explicant-me Sasha.
A que bé, ara a que no t’imagines el que he somiat.
Que has somiat?- Hem va preguntar curios.
He somiat que tu i jo erem patinadors profesionals i …
FI |
