DARRERE DE LES MENTIDES

És impossible saber quan coneixeràs aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una pompa de sabó esclatant. Una llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o al carrer. I potser aquella que està destinada a trepitjar-te és pari al costat del teu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Potser mai la coneixeu, ni us dirigiu la paraula. O potser sí. Pot ser que us mireu, que trobeu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí hi ha la màgia. I, en el meu cas, va passar una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.



AIDEN COOPER

Necessito fugir. Sé que si em quedo aquí sense fer res, la meva vida pot acabar en qualsevol moment. Em trobo escollint peces de roba que em càpiguen en aquesta bossa. He de sortir de l'hotel, agafar el primer taxi que vegi i arribar a l'estació de metro com més aviat millor. Demà al migdia, tinc la competició de patinatge sobre gel, per això fujo. Si perdo la competició el meu pare seria capaç de matar-me.



Ja he arribat a l'estació i mentre estic intentant comprar el meu bitllet de metro, veig de lluny dues figures que em resulten força conegudes però no li dono importància ja que els he vist entrant en una botiga i ara mateix m'importa més el meu bitllet de metro. Pel que em fa a mi, em trobo força desesperat, tinc un mal pressentiment ja que no és la primera vegada que intento escapar-me del meu pare i totes les vegades que ho he intentat, he fracassat. Ara, estic assegut en un dels seients de l'estació mentre espero que arribi el metro.



En poc temps arribarà el meu metro. Per tant, buscaré alguna cosa lleugera per menjar ja que no he sopat absolutament res. Finalment, acaben d'anunciar que el meu metro surt d’aqui a set minuts així que em dirigeixo cap a la planta baixa, on he d'agafar el meu tren. Estic veient que dues persones m’observen molt, sembla que són les mateixes que vaig veure abans entrant en una d'aquelles botigues cares. La veritat és que no em resulta gaire còmoda aquesta situació… Espera, se'm fan massa coneguts…. Ai déu meu! És el meu rival, Sasha Ivanov amb el seu entrenador Anthony Koslov. No pot ser. Venen per la competició de patinatge sobre gel de demà. Quina vergonya! Si em veu aquí sabrà que estic intentant fugir perquè demà competeixo contra ell, malauradament. Espero que no m'hagi reconegut del tot, cosa que dubto ja que m'ha observat durant força temps.



Ja ha arribat l'hora, ja és aquí el transport que em portarà lluny del maltractador del meu pare i d'una derrota possible. Estic caminant cap a la porta del metro, però estic sentint que hi ha algú caminant darrere meu i aquests passos em resulten coneguts…. Em giro o no…? Vaig començar a accelerar els meus passos i quan ja tenia un peu dins del metro, he notat que algú m'agafava del braç. Quan em dono la volta, veig el meu pare Robbert parat davant meu amb una cara no gaire agradable.

• Creies que et sortiria bé la jugada? És la setena vegada que intentes escapar-te. No et rendiràs mai? - Em va dir el meu pare força alterat i enfadat com sempre, encara que amb un to de burla.

• Pero, com ets capaç de trobar-me sempre? - Li vaig dir.
  
  
  
  Et trobo gràcies al rastrejador que et vaig posar al telèfon la segona vegada que vas intentar escapar-te, al Japó. - Em va dir el pare.
  
  
  
  Per això no he pogut escapar mai. -Vaig dir. -Hauries de deixar- seguir-me els meus somnis pare, saps perfectament que sempre m'ha agradat patinar, però no cal sacrificar la meva salut per això. No és una cosa a la qual em vulgui dedicar, és simplement un passatemps, però mira ara, m'obligues a fer-ho ja que saps que és el teu somni frustrat i perque mai vas aconseguir arribar a competir. Necessito una mica de pau mental, pare. -Vaig dir sanglotant.
  
  
  
  Creus que m'importa el que tu diguis? Vinga camina, deixa de dir ximpleries i treu-te aquestes idees del cap. - Va dir el meu pare mente es reia de mi a la cara. M'és exactament igual el que sentis, pensis o opinis. La teva obligació és guanyar i punt. Jo no he criat un maleït perdedor, així que ja saps què fer.- em va dir enfadat. - Ja s’ha fet molt de nit i has de descansar prou per guanyar la competició de demà. Val més no tornar a deixar-me en ridícul; no penso aguantar més les burles d'Anthony Koslov i d’aquell nen maleducat.

I així va ser com va tornar a sortir malament, una vegada més, el meu pla.



SASHA IVANOV

Estic molt emocionat però no nerviós, ja que sé que soc el millor patinador sobre gel del món. Ara mateix estic baixant del metro, tornant a trepitjar sòl parisenc després de la meva victòria en aquest país fa alguns anys. Al meu costat es troba el meu entrenador Anthony Koslov, a qui tinc molt d'afecte ja que, gràcies a ell, estic on estic ara mateix, encara que hagi hagut de pagar un alt preu per això. Mentre baixava del metro vaig donar gràcies a déu que no hi haguessin periodistes al lloc esperant-me, ja que per molt que m'agradi l'atenció, els periodistes solen ser força inoportuns.



Mentre caminàvem vam passar al costat d'una botiga de la meva marca favorita i l'Anthony em va proposar si volia entrar-hi, vaig dir que sí.

• Mira, aquesta camisa és molt bonica i et quedaria estupenda. –Em va dir mostrant-me una camisa verda i blava amb el logo de DIOR.
  
  
  
  El color no m'acaba de convèncer, així podriem mirar altres peces.- li vaig respondre.
  
  
  
  Està bé, com vulguis amor meu. -Em va respondre utilitzant aquest sobrenom que odiava tant però que, alhora,hi estic acostumat.
  
  
  
  Aquestes sabates m'agraden. -Li vaig dir de manera inexpressiva mentre li mostrava les sabates amb el logo de DIOR a la part del darrere.

• Doncs anem a pagarles amor meu. -Va dir tornant a utilitzar aquest sobrenom que detesto i acompanyant-lo amb una subtil carícia al meu braç dret, Això, a la vista, de tots semblava una simple mostra d'afecte però jo sabia les fosques i perverses intencions que amaguen aquestes mostres ‘‘d'afecte’’

Mentre sortia de la botiga, vaig veure una figura coneguda de lluny, era Aiden Cooper, l'única persona que ha aconseguit fer-me competència al món del patinatge. Llàstima que sempre quedi en segon lloc darrere meu! Quan estava a punt d'acostar-m'hi, just va arribar un metro i vaig veure com l’Aiden s'aixecava per ingressar-hi, però no va aconseguir entrar-hi ja que un senyor que vaig reconèixer com el seu pare i entrenador el va aturar. Vaig poder veure com el seu pare li cridava però no vaig aconseguir sentir que deien,encara que no semblava molt feliç. Anava a acostar-m'hi però l’Anthony em va aturar.

• No t'hi fiquis amor meu, no és el teu problema el que passi entre aquests dos. -Em va dir de manera tranquil·la. Tot i així vaig tenir un sentiment d'impotència. La veritat no sé per què m'importa si només és el meu rival.

Després d'aquella escena vaig anar a l’hotel amb l’Anthony, pero no em vaig quedar tranquil després del que havia vist a l ‘estació.

• Alguna cosa passa amb l’Aiden i el seu pare. -Vaig pensar abans d’anar-me’n a dormir. Pero, jo que hi puc fer-hi al respecte?

Finalment, me'n vaig anar a dormir tot i que no parava de donar voltes al mateix tema.



Eren les dotze del matí i el Sasha Ivanov estava donant una meravellosa i esplèndida actuació sobre gel, demostrant-li al món que ningú seria capaç d’arribar tan alt com ell. Després de tan increible actuació, va ser consagrat amb milers d’aplaudiments i regals i amb tots els periodistes esperant poder tenir una entrevista amb el més que clar guanyador. …………

Però com diuen ,per a cada guanyador, hi ha un perdedor. Als vestidors, havia l’Aiden Cooper vivint l'altra cara de la moneda.

• Ho sento? Aquesta és la millor excusa que tens per donar?!
  
  Ho he intentat, ho juro. He fet un gran esforç, pare, però no he pogut, no he pogut…
  
  Ets un perdedor, un pobre fracassat! És una vergonya tenir-te com a fill. T'hauria d'haver deixat amb la teva mare per a què t'espatllis encara més la vida. Maleït desagraït!!

L’Aiden no podia contenir les seves llàgrimes. Mentre el profund sentit d'haver perdut el més important de la seva vida el corcava per dins com un insecte furga a les entranyes, el seu rival gaudia de l’audiència.



Perdre és difícil en qualsevol àmbit de la vida, però quan un s'entrena durant anys per aconseguir un objectiu, i es fracassa per culpa d'una sola sentència, la frustració és infinitament més gran.



Aquesta era la realitat per a l’Aiden Cooper. Tenia vint anys i en feia tres que lluitava per assolir la medalla d'or mundial de patinatge artístic sobre gel. Tres anys en què havia estat a punt d'obtenir-la, esperant aquesta glòria daurada, per finalment veure com s’allunyava d'ell, cap a altres mans. Sempre cap a les mateixes.…

No era manca de talent, ja que sens dubte era un excel·lent patinador. Havia estat coronat tres vegades com a campió del seu país però pel que sembla, a nivell mundial, era incapaç de guanyar a Sasha Ivanov, el rus que per cinquena vegada consecutiva alçava el títol de Campió Mundial.



L’Aiden podia ser sorprenent, però el Sasha era un déu sobre patins. Als seus 23 anys, ja havia esdevingut pràcticament una llegenda d'aquell esport, batent dia a dia els seus propis rècords.





Tot i que la presentació de l'Aiden havia estat impecable, no l'hauria pogut guanyar a causa d'una caiguda durant el salt més difícil de la rutina. Tot i així va aconseguir la segona posició i va ser aclamat per tots excepte per el seu pare.



El senyor Cooper havia decidit portar el seu fill al nivell més alt a qualsevol preu Desde que era un nen, amb sacrificis desmesurats i hores de pràctica, deixan de banda les seves obligacions com a pare. Per això quedar segon per a ell era un absolut fracàs.

• Inútil - va murmurar amb menyspreu el Robbert al seu fill. - Quantes vegades has fet aquell maleït salt? Quantes vegades?! Milers de vegades! I havies de caure just en la presentació més important?!
  
  Ja t'ho he dit, és la lesió del meu genoll. - Deia l’Aiden plorant.
  
  
  
  Què potser no ets un home per aguantar el dolor?! -va cridar el senyor Cooper.
  
  
  
  Si fossis suficientment home, hauries saltat correctament encara que el genoll sortís de lloc en el intent. I deixa de plorar! A part de perdedor, també ets marica!

L’Aiden volia contestar però no sabia què dir. La veritat era que feia mesos que el seu genoll li molestava, però el seu pare no l'havia deixat mai descansar i, com a conseqüència, a poc a poc la lesió havia empitjorat i cada dia li feia més mal, incapacitan-lo per poder fer alguns salts.



El senyor Cooper seguia cridant al seu fill i , de sobte, va veure com li alçava la mà amb la intenció de donar-li un cop de puny. Però, cap dels dos es va adonar que hi havia algú darrere de la porta escoltant i veient-ho tot. Era el Sasha Ivanov.