Abans de que que el pare de l’Aiden pogués arribar a donar-li el cop de puny en Sasha, es va adonar compte de que no es podia quedar sense fer res davant d’aquella situació i va decidir entrar-hi.

• Sasha Ivanov! -va exclamar el senyor Cooper fent que Aiden alçi la mirada.

Per uns segons, cap dels tres va dir res. Després el senyor Cooper va reaccionar i es va apropar amb la mà estesa i un somriure fals a en Sasha.

• Permitiu-me felicitarte, ha sigut una presentació estupenda. Encara que he d’admitir que el meu fill ha comès tants errors que t’ho ha deixat fàcil - Va agregar amb un riure que pretendia ser senyal d’entendiment mutu.

Aiden es va apropar igual que el seu pare amb la mà estesa i un somriure fals.

• Et felicito - Va dir de manera seca intentan que la veu no se li trenques per les llàgrimes que havia estat soltant fins aquell moment.
  
  
  
  
  
  I jo a tu - va respondre el rus parlant per primera vegada amb el seu marcat accent extranger i els seus modals diplomàtics. Pero encara sense cedir la mà, va preguntar. -Com està el teu peu?
  
  El meu peu? - Va preguntar Aiden intentant veure’s sorpres- Perfectament, per qué ho preguntes?

Sasha no va respondre; en canvi se’l va quedar mirant fixament als ulls. Tenia una mirada firme i fama d’una personalitat forta, tocant lo soberbi, amb un ego inquebrantable.

• He vingut a buscarte -Va dir sense preambuls - els organitzadors volen unes paraules dels guanyadors.
  
  
  
  
  
  Dels guanyadors? - Va repetir el señor Cooper com si no hagués entès la pregunta. Sasha va tornar a posar sobre ell la seva mirada de gel.
  
  
  
  
  
  Amb nosaltres - va respondre amb la impaciencia de qui explica alguna cosa totalment obvia-. El seu fill és el guanyador de la medalla de plata. O es que ho ha olvlidat vosté? - Dit així es va girar i es va encaminar cap a la sortida.

En Sasha, va sortir de l’habitació acompanyat per l’Aiden. Ell pensava que anirien cap a l’entrega de premis pero en Sasha va agafar un camí diferent i el va portar al seu camerí. Quan van arribar en Sasha va començar una mena d’interrogatori.

• Perquè permets que el teu pare et tracti d’aquesta manera?!
  
  No hi puc fer res en contra d’ell. Es el meu pare.
  
  
  
  
  
  Es clar que pots! O què? Esperaràs fins que t'acabi trencant els ossos del cos, que no puguis tornar a patinar? Es el que vols, veriat?
  
  Deixa de dir ximpleries. Es el meu pare i vol lo millor per a mí.
  
  
  
  
  
  Si si, acabarà matant-te, ja t’ho dic jo. Et dono dues setmanes.
  
  
  
  
  
  Deixa'm en pau si us plau, no tinc temps per a parlar amb tu i menys sobre aquest tema.
  
  
  
  
  
  Et pot semblar estrany pero jo sol vull ajudar-te.
  
  
  
  
  
  Millor que marxem cap a l’entrega de premis. Si trigo molt el meu pare pot arribar a sospitar d’alguna cosa.
  
  
  
  
  
  Com quan et vas intentar escapar, oi? Per aquestes raons li has de dir com et sents i que es el que no t’agrada.
  
  
  
  
  
  Creus que no ho he fet?! - Hi va haver un moment de silenci molt intens- Saps que? Marxo d’aquí. Ens veiem fora.
  
  
  
  
  
  Emm, potser no t’hi has aclarit prou.
  
  
  
  
  
  Es clar! Com que per a tu es tan fàcil dir-ho, ets el millor del món no tens cap problema i tens a l’entrenador perfecte.
  
  
  
  
  
  Ja, suposo que es el que tothom creu.

L’Aiden va sortir de l’habitació molt angoixat. Va arribar on hi era el seu pare i va anar al seu costat per a recollir els premis.



Després d’acabar de recollir tots els premis i de donar el seu discurs cadascun va tornar al seu hotel. Sasha va entrar a la seva habitació d’hotel i va tornar a la seva realitat al veure al seu entrenador sense camisa. La seva realitat desde que tenia onze anys quan Anthony, el va trobar al carrer morint-se de gana, el va ajudar i el va portar a casa seva. Des d’aquell dia el va cuidar com un pare al seu fill, o al menys es lo que creu tot el món ja que el que es veu a la televisió és molt diferent a com son les coses en la realitat.



L’inici d’aquesta història va començar quan tenia 12 anys. Un dia de desembre quan Anthony després d’arribar de portar-lo del parc d’atraccions, el va fer entrar a la seva habitació i li va abraçar; al principi no entenia perquè l'abraçava tant de sobte però igualment li va correspondre, després per sorpresa l’Anthony li va fer un petó a la boca. En Sasha estava molt sorprès i confós.

• P-perque es això?-. Va preguntar Sasha de 12 anys molt confós.
  
  
  
  
  
  És la meva manera de felicitar-te per haver sigut un bon nen.- Li va respondre Anthony mentre l’acariciava i li tornava a donar un petó.
  
  
  
  
  
  No m’agrada, no m’agrada que em felicitis així.- Va respondre Sasha intentan apartar les mans d’Anthony dels seus malucs.
  
  
  
  
  
  No és per felicitarte amor meu.- va respondre Anthony mentre el seguia tocant.
  
  
  
  
  
  No creus que després de tot lo que he fet per tu no em mereixo un premi. A més, sé que t’agradarà molt- En Sasha el va mirar amb cara de fàstic mentre ell afegia - Relaxa’t.
  
  
  
  
  
  No, espera siusplau- l’Anthony el va fer callar i li va dir:
  
  Com més tranquil estiguis més gaudiràs.

I va obligar el Sasha a capgirar-se i ell, el Sasha, va procedir a mossegar un coixí mentre plorava de dolor.



Onze anys després, en Sasha s’adona de tot el que ha hagut d’aguantar per part del seu entrenador. Tot això ho va reflexionar amb el seu coixí després que el seu entrenador hagi fet el que volgués amb ell. Mentre pensava en tota la situació no va poder evitar plorar, i tot just va sortir l’Anthony de la dutxa, li va preguntar amb to de burla:

• Què et pasa amor meu? T’he fet mal?
  
  Saps perfectament el que em passa. Fa onze anys que estic patint aquesta situació i per fi he obert els ulls.
  
  
  
  
  
  A si? I que em faràs si es pot saber?- li va respondre l’entrenador rient-se’n. Saps que estàs on estàs gràcies a mi. Així que més et val no parlar sobre aquest tema amb ningú si vols seguir sent el gran Sasha Ivanov - va dir-li- No saps del que soc capaç de fer.

Finalment, en Sasha va decidir marxar a prendre l’aire, ja que tot allò li creava molt de malestar, encara que davant les càmeres semblava un home fred i sense sentiments la veritat era que per dintre guardava un gran dolor pel que li havia fet passar el seu entrenador però, de fet, li ho devia després de tot el que havia fet per ell. O almenys és el que ell creia. Mentre baixava les escales, es trobà amb l’Aiden, pero decidí evitar-lo per a què no el veiés plorant. L’Aiden se li apropà amb intenció de saludar però quan veié que en Sasha no el mirava, decidí seguir el seu camí.



Després de prendre l’aire, Sasha va anar a la recepció de l’hotel a demanar que li assignesin una altra habitació ja que no volia compartir habitació amb Anthony. Quan va arribar a la seva habitació el primer que va fer va ser agafar una ampolla de vi blanc, servir-se una copa i enfonsarse en les seves pròpies llàgrimes.



L’Aiden es va quedar tan sorprès al veure que en Sasha ni el va mirar,que va intentar esquivar el que va passar pero li va resultar impossible. L’Aiden va dirigir-se cap a l’habitació d’en Sasha ja que va poder arribar a veure’l. Després de estar uns minuts dubtant per fi es va atrevir a tocar la porta. El rus va trigar tant en obrir la porta que va estar apunt de anar-se’n i tot just en aquell moment van obrir la porta.

• Aiden Cooper?-. Va dir el rus sorprès encara que es clar no ho mostrava.
  
  
  
  
  
  Voldria compartir unes paraules amb tú, si es possible.

El rus no va contestar en canvi li va donar a entendre que entrès a l’habitació.



Aiden va ingresar en silenci. Amb una ràpida mirada el seus ulls van recorrer tota la habitació, pero va ser a en Sasha a qui va va estudiar amb més detall: Portaba un xandal gris i unes xancletes. En aquell moment es va donar compte que era la primera vegada que el veia amb roba casual, en comptes dels ajustats e insinuants tratjes de competició.

• A que es deu la teva visita si es pot saber-. Va dir el rus impacient de que el noi davant seu no diguès ni una paraula.
  
  
  
  
  
  Yo… Volia demanar-te un favor.- va dir l’última paraula en un murmuri.
  
  
  
  
  
  Un que?.- Va preguntar Sasha cansant-se de la inseguritat del altre per parlar.
  
  
  
  
  
  Un favor… -.Va repetir amb veu baixa.
  
  
  
  
  
  Un favor?
  
  Si.
  
  
  
  
  
  Quina clase de favor?

Aiden va suspirar. Era una idea descabellada, si, pero pitjor era el seu pla inicial. Perquè no li havia semblat una atrocitat abans de venir? Que li havia fet canviar d'opinió a últim moment?

• Necesito … Sasha, necesito que hem deixis guanyar la competició.

Un riure clar es va escoltar per tota l’habitació.

• Es una broma? - Va asegurar el rus, mirant-lo amb un somriure.
  
  
  
  
  
  No, no ho es.
  
  
  
  
  
  Una de dos ho t’has tornat boig ho estas drogat -. Va respondre el rus encara sense creure’s el que escoltava.
  
  
  
  
  
  No puc guanyar contra tu demà -. Va dir l’Aiden angustiat.- No sense la teva ajuda.
  
  
  
  
  
  Doncs no guanyaras- Va respondre rotundament.- Amb mí no comptis, oblidat.
  
  
  
  
  
  Ets el maleït campió del món! Campió d’Europa! Campió de Rusia! Que pot significar per a tu deixarme guanyar això? No té ningún valor.
  
  
  
  
  
  He dit que no! -Va exclamar el rus, bastant irritat.
  
  
  
  
  
  El meu pare hem matarà! -Va cridar l’Aiden perdent tota la seva compostura i posant-se a plorar.
  
  
  
  
  
  No siguis ridícul, ningú et matará. Esforçat per guanyar per la teva valentia i no per la meva debilitat.
  
  A no?!-. Va dir l’Aiden mentre començava a descorda-se la camisa desesperat.

Va caure a terra, el prim cos estava ple de magullons i marques, de cops i ferides, escampats per tot el pit i perdent-se cap a l'esquena i per sota dels pantalons. Era més que obvi que havia rebut un cop descomunal.

• Veig que no ho entens. - Van estar tots dos en silenci durant una estona.

• - Mira'm, mira'm! Tot just vaig tenir forces per aixecar-me..... No sóc competència per a tu, ni per a ningú - va ploriquejar i més llàgrimes van envoltar pel seu rostre. -Mira'm.... si fins i tot respirar i fa mal. No ho puc fer.
  
  
  
  
  
  Has pres analgèsics?

• No, i no ho faré - es va negar rotundament, eixugant-se la cara amb el dors de la mà,- prou tinc amb això perquè em suspenguin de per vida si troben drogues a la meva sang.
  
  
  
  
  
  No pensaràs en competir demà, estàs boig, has d'estar a un hospital!
  
  Es que no m’escoltes?! Tinc que competir, i tinc que guanyar!

En Sasha es va mantenir de peu en silenci, i per uns instants no va semblar saber què fer. Va desaparèixer de l'habitació per tornar minuts després amb una caixa petita. Estava seriós i concentrat a la feina. L’Aiden desesperat per una resposta.

• M’ajudaràs?- va preguntar quan els seus nervis li impedien seguir guardant silenci.
  
  
  
  
  
  ...T'estic ajudant…
  
  No em refereixo a això! Ho faràs?

Deixant de banda el cotó que sostenia, Sasha va aixecar la seva vista, severa e inflexible.

• Saps perfectament que no accediré al que em demanes. Has perdut la raò o algún d’aquells cops t’ha mogut alguna cosa del cervell.
  
  
  
  
  
  Maleït siguis! - va exclamar l’Aiden colpejant la butaca, amb la força del seu puny per després apuntar amb el seu dit acusador el seu improvisat infermer. Si moro quedaré a la teva consciència Sasha - Em matarà! Perquè creus que no ho farà!?
  
  Sense tu ell no no es res, et neccesita per a ser algú. Ets com la seva “gallina d’or”. Et recordo el final que va tenir aquesta gallina…?

Les seves mirades es van creuar per un moment i llavors va passar una cosa que cap dels dos no esperava.