Vilanova no era un poble molt gran, pareixia una ciutat dormitori. No em va estranyar que Toni coneguera el Bar les Índies, doncs eren pocs els locals que obrien les seues portes a la manca de públic. Per aquest mateix motiu, em va resultar relativament fàcil arribar a aquest establiment concret, malgrat que eixe mateix dia no hi havia ningú.

Simplement, em va parèixer estrany. Les portes estaven obertes, però ni el propi cambrer o amo del lloc es trobaven dins. Tothom s’havia anat feia poc, sense que els importara el que hagueren estat fent abans d’anar-se. Tampoc pareixia que ningú anara a entrar, doncs els vianants ignoraven la presència d'aquest lloc tan estrany.

Tots aquests factors van retardar la meua imminent i segura entrada. Supose que la meua curiositat era major que la meua por. Una vegada dins, la meua primera impressió es va veure corroborada: no feia res que s’havien anat. No reconeixia absolutament res, pel que vaig començar a mirar què s’havien deixat. En moltes de les taules hi havia jocs de cartes, on pareixia que apostaven diners. De sobte, vaig percebre un centelleig des de terra. Hi havia una espècie d’osca daurada amb el mateix dibuix del medalló que Toni: un sol gravat en or.

Definitivament, Toni tenia alguna cosa a veure amb el Bar Les Índies. Pres de cert pànic, vaig trastejar amb l’osca fins poder obrir-la. Baix, hi havia una habitació prou gran, amb un tauler ple de fotografies. Possiblement, es tractava d'algun tipus de màfia relacionada amb els jocs d’atzar.

Entre les fotografies, vaig distingir al meu germà Joan. També hi havia un fitxer amb el seu nom. Dins, hi havia dades de tot el que havia fet feia anys, i també com justament abans d’aïllar-nos en el camp havien contractats sicaris per desfer-se d’ell. Segons semblava, havia intentat eixir de l’organització per buscar un millor i més digne treball però no s’ho havien permès. L’últim que havia fet havia sigut robar una bona quantitat de diners i desaparèixer, cabrejant enormement a tothom.

Havia de tornar ràpidament a ma casa, podrien arribar en qualsevol moment. Havia sigut un imbècil de pensar que no ens passaria res per endinsar-me de nou en el seu territori. Ara entenia perquè Joan mai m’havia dit res: simplement mai havia estat preparat per afrontar-ho, exactament com ell. Al cap i a la fi, es veu que érem més pareguts del que em pensava.

No sabia com tornar, doncs no coneixia ningú. L’única opció que vaig pensar va ser fer autostop fins que algú accedira a transportar-me. Sabia que era difícil que algú parara, però no podia evitar desesperar-me al veure que ningú pareixia voler ajudar-me. No obstant això, ara pense que encara vaig tenir sort de més quan passades dues hores des de que havia començat a intentar-ho un camioner, dolgut per la meua situació, va decidir acompanyar-me. De fet, es va oferir fins i tot a esperar-me fins que la meua visita a casa acabara. Pareixia intuir el perill.

Quan vaig arribar, un gran silenci recorria la planura de la terra. El camioner em va deixar entrar sol, ell es quedaria al cotxe i eixiria en cas de donar-li l’alerta. Entenia que era un assumpte meu i que no tenia dret a estar amb mi si jo no volia. Preferia mantindre-ho al marge de qualsevol perill: ell no tenia la culpa de res.

No pareixia haver ningú. Em va parèixer bastant estrany. Malgrat que vivíem aïllats, sempre hi havia algú treballant la terra, i més quan era de dia. Amb certa precaució, em vaig endinsar en la casa on tots vivíem. Tampoc pareixia escoltar a ningú. Un fort pressentiment em va assaltar, mentre que una esgarrifança em recorria l’esquena. Ràpidament, vaig pujar les escales que conduïen a l’habitació de Joan. No podia ser, no podia ser, no podia ser…

Asseguts a terra, com si encara tingueren vida, es trobaven els cossos inerts dels meus familiars. A l’altura del pit, tots tenien un forat encarnat que delatava el motiu de la seua prematura mort. Els seus rostres, de pànic agut, reflectien els seus últims pensaments, just abans de ser assassinats. Premeditadament, tots havien sigut conduïts a eixa habitació per dictar el seu fi, el nostre fi.

Llàgrimes. El que em recorre la cara són llàgrimes, tan amargues com la meua ànima. De tristesa, de impotència, de dolor… Per no poder fer-hi res. Com anava jo a saber que tot era tan greu? Però ara s’havia acabat, tan sobtadament com havia començat. Només podia limitar-me a treballar la terra, la mateixa que tant de mal m’havia portat. Tot s’havia mort, i no havia pogut fer res per evitar-ho. La meua última esperança s’havia esvaït com un globus punxat. Tot el que estimava i havia estimat s’havia anat destruint poc a poc. Ara no hi havia més que runes al meu voltant, però això ja no m’importava: per importar ja no m’importava res.

***

Xavi estava tardant massa. Havia passat mitja hora des de que havia entrat en eixa casa derruïda i en cap moment havien escoltat res. Li havia promès que no m’acostaria, però podria estar en perill. Fart d’esperar, decidí veure què passava, ja que pareixia que no hi havia ningú dins. Quan vaig entrar, em vaig adonar de que el que pensava era cert: la casa només era runes.