Quan va morir mon germà, organitzarem un improvisat funeral entre tota la família. Les llàgrimes ens recorrien a tots la cara. Joan havia sigut sempre el més treballador de tots nosaltres, i sense ell la nostra situació era molt més difícil.

Uns dies després, vaig ser l’encarregat d’arreplegar les coses de la seua habitació. L’espai era sempre insuficient, i pensàrem que repartir-nos eixe espai ens ajudaria a estar més còmodes. A més d’això, necessitàvem oblidar-ho si no volíem caure en la tristesa: necessitàvem ser forts sense ell. Reconec que va ser una feina laboriosa, però prompte vaig obtindre una recompensa. Entre dos dels seus llibres favorits, hi havia un protuberància que destacava. Vaig descobrir que allà amagava una carta. Posava el meu nom, doncs era per a mi! Ràpidament, vaig obrir-la amb l’intenció de llegir-la. Els meus dits tremolosos obriren la primera pàgina. Havia de ser una cosa important, doncs feia temps que no el veia escriure res. Amb la seu típica caligrafia irregular, posava:



Hola, Xavi.

Si et trobes llegint aquesta carta és perquè probablement ja he mort. Sempre he sabut que enyoraves els vells temps, quan no féiem altra cosa que divertir-nos junts. Teníem els nostres amics, però, de sobte, ens vam traslladar a aquestes terres mortes. Lamente que això passara, malgrat que era necessari. La nostra vida estava en perill en eixe moment, i hauríem mort de quedar-nos un dia més a la nostra casa. Supose que ara és tard per demanar-te perdó. De totes formes, sé que a tu encara et queden forces per intentar recuperar la nostra vida anterior. Ací t’adjunte totes les últimes dades del que va ocórrer. De totes formes, t’aconselle que sigues previngut: són gent perillosa i capaç de fer encara més mal. Mai li digues a ningú del poble informació teua: et podrien identificar. Per favor, ves amb molta cura.



Mai m’haguera esperat una carta del meu germà demanant-me perdó, i encara meys donant-me pistes per escapar. He de reconéixer que feia ja temps que havia deixat de pensar en ell com una persona amb ambicions, i ja sabia que no calia preguntar res més, doncs sempre rebia negatives.

Dins del sobre, es trobaven altres papers arrugats i fotografies de llocs i persones. No és d’estranyar que res em pareguera familiar. Únicament vaig poder reconèixer al meu germà en una fotografia. Es trobava amb un grup de xics de la seua edat, tots somrients miraven a la càmera. Darrere, hi havia un rètol. Bar Les Índies, posava. Ja sabia on devia començar a buscar i nugar llaços.

Eixa mateixa nit, vaig ficar tota la meua roba en una bossa, on també vaig afegir una part de la collita de cereals d’aquest any per poder alimentar-me. En uns dels calaixos de la habitació de Joan vaig trobar diners suficients per anar-me'n una setmana fora. A l’eixida del sol me n’aniria al poble més proper, on podria preguntar pel nom del bar.

Tot va eixir com estava previst. Ningú em va veure anar, malgrat que no haurien pogut fer res per impedir-ho. M’havia vestit amb la millor roba que tenia, tot per intentar parèixer una persona normal, un home que buscava estança en un poble per descansar abans de continuar amb el seu viatge.

Vaig arribar increïblement ràpid. Poc després del migdia, ja vaig començar a veure les primeres cases del nucli urbà. Cada vegada s’anaren fent més grans i complexes, fins arribar a pisos de déu plantes. Prompte m’assabentaria que en altres ciutats més grans els edificis pareixien arribar fins al cel. Quines meravelles podia fer la mà humana, i quines altres desgràcies podia causar.

Casualment, prompte vaig veure un hostal on allotjar-me almenys la primera nit. A l’entrada una dona prou simpàtica em va atendre. Em va recomanar sopar a L’Incontro, el restaurant del costat.

Entre l’espai bulliciós que era aquell restaurant, l’olor de pollastre rostit em feia encara més ganes de menjar. Era difícil no entaular conversació ací, pel que en pocs minuts em vaig trobar parlant amb un home estranger. Ell també es trobava allotjat a l’hostal, i passaria dos dies més ací. Havia viatjat molt, i coneixia moltíssims països i ciutats llunyanes. Tenia els cabells llargs i castanys, i lluïa un medalló amb un sol gravat en or.

Vaig gaudir molt de la seua companyia, i em vaig divertir com mai parlant amb ell. Toni era un persona increÏblement extrovertida, amb la capacitat de fer riure a qualsevol persona. Quan va escoltar la meua història, em va oferir llevar-me a Vilanova, a una hora de trajecte en cotxe. Li havia paregut escoltar el nom del bar Les Índies l’última vegada que havia estat de visita. Afortunadament, en dos dies ell partiria cap a una ciutat més llunyana, i Vilanova quedava de camí. Així vaig acordar partir amb ell.

Gràcies a ell vaig aconseguir arribar a aquest poble. Ell em va deixar a les portes i em va donar el seu telèfon per si volia qualsevol cosa d’ell. També en regalà una motxilla per traslladar les meues pertinències més còmodament. Semblava trobar-me prop de les respostes, i així era. El que no sabia era el que això implicava.