No sé en quin moment vaig començar a sentir-me diferent a la resta. Simplement, va ocórrer. Erem una gran família, una resistència que unida intentava véncer el fracàs al que tots estavem predestinats. Sabíem que, volguérem o no, arribaria. I aleshores, no podríem fer res per evitar-ho. Mentrestant, sobreviure era la nostra única intenció. Però poc temps després, fins i tot aquest objectiu es va veure dificultat.
Tot va començar amb el meu germà Joan. Ell va ser el que ens va conduir a tots a aquesta misèria, i es sentia culpable de la nostra situació. Els pares sempre li havien permés massa. Es notava clarament la seua predilecció cap a ell i això a mi sempre em va fer rabiar. No podia evitar-ho.
No obstant això, la nostra relació era bona, sobretot des de que li va passar això: sentia llàstima per ell. Joan havia intentat començar de nou la seua vida, allunyat de tot el que havia freqüentat abans. Li era difícil no tornar, i treballava sense parar al camp per oblidar-ho tot. No podíem sol·licitar altre treball: érem a un poble xicotet on ningú ens coneixia. Era millor intentar passar desapercebuts a un camp perdut, malgrat que les condicions de vida foren tan roïnes. Perquè…Almenys estàvem vius, no?
Prompte vaig començar a pensar que no era així. Joan, afectat pel remordiment i el treball exhaustiu, va començar a posar-se cada vegada més malalt. Ell feia com que no passava res, però tots sabíem que el seu alé no ens acompanyaria durant molt més temps. La seua vida s’estava consumint.
El meu germà ens havia arruïnat, però jo volia recuperar el que abans havia sigut nostre. No em podia resignar a viure així eternament, doncs aquesta vida no ens corresponia ni a mi ni a la meua família. Abans de que mon germà es trobara pitjor, havia de parlar amb ell i intentar saber el que havia passat perquè estiguérem així.
Jo era molt menut quan va ocórrer. Només recorde les cares de decepció en eixa època, malgrat que jo no entenia què passava. Després ens vam traslladar al camp, aïllat de la resta del món. Mai em van voler dir què havia passat, però jo sabia que el meu germà major havia sigut el culpable. Ja m'havia cansat de viure en la misèria, i volia tornar al que havia gaudit als meus primers cinc anys de vida. Per tant, havia de parlar immediatament amb Joan, sense que ningú s'adonara. Últimament, em prohibien veure el seu estat.
—Pssst... Joan, sóc jo, Xavi. Sé que mai m'haveu volgut parlar d'això, però crec que tinc tot el dret a saber-ho.
Joan va obrir lentament el ulls per a mirar-me. No era freqüent que jo li parlara.
—Xavi, sé per on vols anar, però si mai t'hem dit res ha sigut per protegir-te, i ara encara no és el moment.
—Pero....per què?
—Prompte t'assabentaràs, creu-me.
Joan començà repentinament a tossir, sense que jo poguera fer res per ajudar-lo. Vaig comprendre que per la boca se li escapava la vida. Aquest soroll atrauria l'atenció de la mare, pel que no em va quedar altre remei que fugir si no volia que ningú sabera que havia estat parlant amb ell.
Tal i com havia previst, ma mare no va tardar molt en aparèixer. Havia fet bé d'anar-me'n. Tot s'hauria complicat si m'haguera vist.
Sentia certa llàstima per ella. Com tots, havia sigut condemnada a aquest aïllament social, però ella cuidava de tots nosaltres. Ella mereixia una vida millor; tots mereixíem una vida millor. No obstant això, ací estàvem, en un lloc al que cap ésser humà desitjaria estar. Per què nosaltres?
Sumit en els meus pensaments, vaig decidir passejar i veure la posta de sol. Sempre em quedaria observar el pas del temps i esperar un dia millor, una sortida del sol més brillant que l’anterior. La fredor de l’hivern em calava el ossos, una sensació augmentada per la humitat de l’ambient. No obstant això, el paisatge compensava el clima. Era l’únic que m’agradava d’on vivia. Veure el paisatge era inspirador i al mateix temps m’animava.
Una vegada que l’últim raig solar s’amagà per donar pas a la nit, vaig decidir tornar. Era perillós quedar-se més temps sense cap llum per a tornar, malgrat que em sabia el camí de memòria.
Tothom estava dormint quan vaig arribar. No em va estranyar. Quan es feia de nit, ja no hi havia res que fer al camp, i l'esgotament s’imposava sobre els nostres cansats cossos. El nostre horari de son es guiava per la claror. L’únic que tenia patrons de son distints era Joan. Ell patia d’insomni, i sempre que tornava de la meua expedició nocturna el trobava mirant fixament a la paret, sense poder quedar-se dormint. Eixa nit no hi havia cap llum a la seua habitació, ni tampoc semblava estar despert. Feia dies que estava malalt, pel que dormir li sentaria bé.
Qui no va poder dormir vaig ser jo. Inexplicablement, els meus ulls es resistien a tancar-se. Finalment, crec que em vaig quedar dormint dos hores més tard, fart d’estar alerta sense cap sentit.
Una gran cridadissa confusa em va despertar del meu estat de somni forçat. No era normal que jo continuara dormint després de la eixida del sol, però tampoc ho era la presència de tant de soroll a la nostra casa. Prompte vaig entendre els motius d’aquesta inesperada situació.
Al voltant del llit de Joan, tota la meua família s'amuntegava, incapaç de creure el que estaven veient: el meu germà jeia mort, en la mateixa posició que jo el vaig trobar la nit anterior.
