L’albada naixia a l’est i els primers rajos de llum ja entraven pels finestrals. Només els crits estridents de quatre corbs estripaven el silenci.



Les llars encara eren enceses i la claror tintillejant que desprenien feia ballar les ombres al voltant d’una enorme figura que roncava estesa damunt la taula.



No feia ni un parell d’hores que el banquet havia arribat a la fi quan de sobte, el ronqueig es va aturar i l’individu es va aixecar enmig d’un balanceig, arran de l’ebrietat. Les cames li feien figa i no va aconseguir mantenir-se dret, així que gatejant i arrossegant-se com podia, va aconseguir arribar a l’extrem de la taula, que se li presentava com un penya-segat. Va intentar assolir el terra fent un saltiró, però malauradament, va ser un fort cop de cul el que va donar la benvinguda als rajols que adornaven el sòl de la sala. Estès al terra fred hi va estar una bona estona, abans que s’hi acostés un criat que casualment passava per allà. En veure’l, el rei va aixecar un braç en posat amenaçador i el servent no tardà a marxar. Feixugament, es va incorporar de nou i fent esses, es va dirigir cap a la porta que duia a les seves estances.



Hi va arribar amb dificultats, el cap li donava voltes, i es va abraçar al brancal de fusta per no caure. Sostenint-se amb la paret de pedra tosca, avançava: ara un esglaó, ara un altre, ara una relliscada, ara un altre esglaó… fins que va posar un peu al replà que donava a la seva cambra, i després l’altre.



Intentant no fer fressa, va obrir la porta i es va perdre en l’obscuritat de la sala. Va avançar en la negror amb poca traça, palpant en la foscor, fins que va arribar al llit. Dificultosament, va intentar treure’s les sabates, però va caure rendit enmig dels llençols de lli abans de poder-se-les descordar del tot.



La seva dona era allà, jaguent al seu costat. No l’havia pogut veure, però sentia la seva respiració i li arribava l’escalfor que el seu cos desprenia. Es va decantar cap a ella i la va embolicar amb els seus braços quan ho va notar.



No la recordava així. Tenia els músculs massa marcats per ser ella, pensava mentre anava pujant les mans fins allà on hi hauria d’haver els pits. No hi eren. Ni l’un ni l’altre. No li va costar entendre què passava, malgrat estar en aquelles pèssimes condicions. En adonar-se’n, va apartar-se’n bruscament, deixant el matalàs enrere.



Va obrir el calaix de la tauleta de nit barroerament, abans que aquell home s’aixequés, i va treure’n un bell ganivet daurat adornat amb un munt de robins i safirs. Tan ràpid com el seu cos li va permetre, va posar-lo al coll del desconegut amb un moviment matusser i li preguntà:

—On és la meva esposa. —Per ràbia o impotència, va estrènyer més fort la fulla contra la gargamella del noi, que ara que els seus ulls s’havien acostumat a la fosca va poder veure que no devia superar la majoria d’edat. Era morè i tenia uns ulls foscos que el miraven atemorits. En notar com el punyal li travessava la pell i el fluid vermell regalimava pel seu coll, va reaccionar.



—Se-senyor —Va veure que si enraonava afavoria la fuita de sang i va optar per fer mitja dotzena de cops de peu contra els llençols.



El rei no entenia res. La mà amb què aguantava l’arma li tremolava, i la que aguantava el cabell del noi perquè s’estigués quiet començava a suar, quan una altra veu va aparèixer.



—Què… què passa? —Endormiscada, la reina aixecava el cap per sobre l’espatlla del jove i s’hi acostava per fer-li un petó a la nuca, quan va obrir els ulls i va veure l'escena. —No, no, no. No pot ser. Tu… tu no havies de ser aquí! —Va cridar. —Després del banquet sempre te'n vas amb les meuques i no tornes fins que el sol és al punt més alt el dia que segueix.



—I mentrestant, aquest marrec m’escalfa el llit i fornica amb la meva dona. —Va pressionar el ganivet més fort i el jove va gemegar.



—No! Prou. Para. Ja està. —Implorava la reina sense que el seu prec rebés resposta. —Fa molt temps que no ho fem, ja saps que com tota persona necessito algú que em satisfaci. —Tot d’una el rei va cedir i va apartar l’arma del noi, que no va tardar en prémer el tall per aturar l’hemorràgia. Ella va respirar alleujada, abans que l’Artús, amb un somriure cruel als llavis, travessés les mans del drut, que es cobrien la gola, i la punta del ganivet sortís pel seu clatell.



Un xiscle va envair l’habitació, el pati, el castell… El lament de la reina havia arribat a oïdes de tot el palau, i ara abraçava la immòbil figura de mirada perduda.



—Ell et satisfeia? Doncs ara t’hauràs de conformar amb el teu marit. Vine i complau-lo, sigues bona esposa.



La Jacinta, en un rampell d’ira, va saltar a sobre del rei i el va fer caure al terra. L’home, gros com era, va rodolar pel sòl, però se la va treure de sobre amb facilitat. Quan va aixecar-se, la va empènyer contra el mur de pedra i ella sense poder fer res per evitar-ho, es quedà allà, sostenint-se a la paret. L’Artús, fent tentines, s’hi va acostar i la va intentar besar. Ella el va apartar, però el rei va tornar a intentar-ho, aquest cop mentre la grapejava sense tacte.



—No! —Bramava ella una vegada rere l’altra, enmig d'un plor sense fi. Presa per la desesperació buscava l’escapatòria, quan ho va palpar.



Sí, era allà, allà on sempre, el que l’Artús havia caçat. Va estirar el braç per arribar-hi, ja quasi ho tenia… Va arrencar bruscament de la paret la cornamenta del gran cérvol que el seu home havia caçat en una de les seves majors gestes.



Desesperada, el va empènyer contra el llit, a la vora de l’altre mort i va clavar-li la banya repetidament al tronc, amb ràbia i contundència, foradant-li el fetge, l’estómac i destrossant-li el cor.



Va calar repetides vegades el brancam de l’animal a la carn morta del rei. Ara, el llit era una taca humida de roig carmesí flotant enmig de l’habitació. Quan ja es va haver desfogat i va deixar que el cos del seu marit descansés, la reina, tota ella banyada amb sang, es posà a sanglotar arraulida a una cantonada, amb l’ànima ferida per la mort del seu amant.



Quan no li quedaven més llàgrimes als ulls es va aixecar, i dolguda es va dirigir cap a l’única escletxa que aportava claror a l’estança. Aquesta escassa llum que entrava, s’escolava entre els porticons d’una magnífica finestra de robusta fusta fosca adornada amb tot de detalls al llindar, que ella va acaronar amb els dits, pintant la fusta de vermell carmí. La poca llum que el dia desprenia, tota ella tènue i apagada, es va apoderar de l’habitació quan la sobirana va obrir els porticons i es va atansar per veure el pati d’armes, que a cent cinquanta peus d’ella romania solitari.



Cegada per l’amargor de la pèrdua, va pujar a l’ampit, i com una bèstia ferotge ensangonada i amb desig de conèixer la mort va saltar al buit.



No van tardar les aus negres en fer un banquet amb la seva carn i barallar-se per picotejar els seus ulls.