Era una nit clara d'una tardor freda i una brisa suau acariciava els murs escarpats de la fortalesa. Les muralles altes i les torres immenses del castell, negres sota la tènue llum de la lluna, s'elevaven per sobre dels boscos i les muntanyes, i uns núvols obscurs provinents del nord, anunciaven que s'acostava tempesta.



L'Artús encapçalava la comitiva, muntat sobre un noble corser negre i esvelt de cames llargues i crinera i cua com el carbó, quan creuaren el pont del fossat i, posteriorment, la porta fortificada de palau. Era un home gros, el rei, i robust; un brau guerrer, deien alguns que havia sigut en els seus anys de joventut: sense por a res i amb un gran cor pels desemparats; però, al cap i a la fi, com tot home, havia envellit, l'edat l'havia estovat, i ara, sols era un ancià que superava la seixantena; amb una espessa barba castanya que li tapava la major part de la cara i acabava al pit, tallada finament, i un bigoti retallat curtament sobre els llavis. Tenia un rostre dur i intel·ligent; ulls negres i un nas xato i ample sota un front arrugat. El que abans havia sigut múscul ara havia caigut i el greix li marcava unes galtes rodones i un sotabarba caigut. Tenia el coll tan gruixut com el tronc d'un arbre i dels braços se'n podia dir el mateix. Disposava d'una quantitat de ventre desmesurada, tota ella, coberta amb una fina tela vermella de marta i, sobre les espatlles, una llarga capa roja que arrossegava per terra. Duia uns calçons de cuir sobre les cames inflades i del seu cinyell en penjava una llarga espasa amb una fulla d'un acer brillant i el mànec i pom de plata; tota ella, dins una beina negra amb filigranes daurades. Anava calçat amb botes altes de muntar i al cap, amb orgull, hi portava la corona que representava el seu càrrec.



Les converses seguien quan desmuntaren al pati d'armes i els escuders entraren els cavalls a l'estable; la cort es va dirigir a la sala del tron, la més gran del palau, envoltada de barbolla, i aquesta els acompanyà tota la vetllada. Quan arribaren a la gran sala, estava il·luminada per mitja dotzena d'enormes llars de foc que desprenien una claror rogenca i oscil·lant; i al centre, hi havien col·locat una taula de roure immensa, expressament per als hostes, envoltada per mig centenar de cadires.



El banquet començà quan sonaren les campanes de les nou. El rei s'asseia al cap de taula amb el seu únic fill i hereu al tron a la seva mà dreta: un noi alt d'uns quinze anys, ros i ben plantat; i a la seva esquerra, sa senyora esposa, Jacinta de Bergadell, regalava somriures a tort i a dret. La reina era una dona bella, d'ulls penetrants d'un verd intens, amb una llarga cabellera negra que li baixava fins més avall de la cintura, de bona família i la segona esposa del rei. La primera havia mort portant al príncep Gausfred al món.



Ja enfilaven la quarta hora del convit i no quedaven més que restes sobre la taula; però el que no s'esgotaven eren les històries: de llargues, de curtes, d'avorrides, de certes, de falses i de divertides; se'n contaren de tota mena, aquella nit. Els bards i joglars amb més renom, provinents de tots els racons del regne, havien sigut convidats; i endolcien l'ambient de la sala amb les seves plàcides veus. Aleshores, les històries brollaven del no-res, com un doll de paraules que inundava la sala de gestes i batalles, amors i confabulacions.



Se'n van narrar un munt, d'històries; però no fou ni més ni menys que la de l'Artús, el rei, la que va infondre més deliri davant les orelles dels nobles i burgesos de la cort, ja que quan es posà a contar la seva major gesta, que ja era per a tots els allà presents coneguda, s'apagaren les veus per deixar pas a la seva. L'explicava molt pausadament i amb un prim fil de veu, alternant-la amb nombrosos glops de vi negre que els servents servien en gerres de plata. Dins les muralles de palau, sols se sentia la seva veu, i ni el miserable batec de les ales d'una mosca s'atrevia a irrompre el silenci.