—Els caçadors sortírem de palau a trenc d'alba —començà dient—. Anhelava que hi hagués cérvol al banquet que se celebrava el vespre per inaugurar el torneig de primavera. Jo cavalcava al capdavant de la comitiva, per un ample camí que travessava el bosc, però que es va anar fent cada cop més estret i sinuós a mesura que avançàvem; rodejat per un munt d'arbres massa vells per ser descrits. —va fer una pausa per remullar-se els llavis abans de prosseguir— Esquivant les incomptables arrels recaragolades, que com un munt de mans, s'aferraven a les peülles de les nostres muntures, ens obríem pas entre la malesa.



»Tu! El del fons! Emplena'm la copa, que no s'omple sola.



—Sí, ara senyor —. Va fer el criat, afanyant-se sota les mirades de prepotència dels burgesos i vassalls.



—Per on anava? Ah, sí. Doncs una d'aquelles maleïdes arrels que feien entrebancar al meu corser, desembocava prop d'uns matolls, a la soca d'un vell roure. Aquell no va ser pas l'arbre que em va cridar més l'atenció per la seva forma ni la seva magnitud, però lluïa una medalla de la qual cap altre disposava. Unes estranyes marques al tronc testimoniaven que havia estat gratat per un gran animal.



»En acostar-m'hi, vaig poder distingir diversos flocs castanys de pèl enganxats a l'escorça —va dir fregant-se els dits com si els acariciés —, eren de cérvol, allò era indiscutible; tot i que vaig adonar-me que hi havia quelcom curiós; mai n'havia vist cap de senyal com aquella. Doncs les estranyes marques es trobaven a vuit peus damunt del terra i havien estat fetes emprant una força descomunal. —Es va detenir per fer un llarg glop de vi i el criat li va tornar a omplir la copa.



»Que una bèstia d'aquelles dimensions no seria fàcil d'abatre; molts hauríeu pensat, i de raó no us en faltaria, perquè pas que ho va ser; però jo, com tots sabeu, era jove i impetuós i ho vaig veure com l'oportunitat de demostrar la meva valentia matant a una enormebe-be-bèstia. —L'Artús va tornar a buidar la copa, però quan el criat li anava a emplenar, la Jacinta va posar-hi la mà a sobre.



—No, ja n'hi ha prou. —Li va dir discretament al rei, que ebri com estava, començava a entrebancar-se al parlar.



—Fora. Deixa'm, dona. —Va contestar traient-se-la de sobre amb un gest brusc, i es va remullar els llavis de nou, amb la mirada fixa als ulls de la seva esposa, la que seguidament va abandonar la sala amb el cap ben alt.



Fent tentines, el gran home es va enfilar a la cadira i tot seguit a la taula, fet que va desencadenar que tothom aixequés el cap. Dificultosament, es va dirigir al centre d'aquesta, tombant plats i plates, vasos i copes; i llavors, va alçar els braços i va cridar:

—Tot d'una, un fort bram es va alçar al sud i com un tro retrunyint entre els arbres ens va arribar agitant-ho tot al seu pas! Aleshores —va dir ajupint-se i es va posar enfront d'un home que el mirava com si estigués tocat del bolet —, el silenci es va obrir pas entre les fulles dels arbres, el refilet dels ocells s'havia apagat, la veu dels caçadors, el vent... el bosc estava mut. Tots estàvem expectants al que fos que hagués d'arribar.



»El primer que vaig sentir —es va aixecar de nou — va ser un lleuger aleteig que es va anar intensificant fins que en vaig veure els responsables; un gran estol va passar per sobre els nostres caps: mallerengues, garses, astors... Fins i tot els mussols fugien d'allò! Que, fos el que fos, els atemoria.



»Quan el núvol d'aus es va perdre a la llunyania, vam tornar a muntar, i poc després el vam veure.



Tothom estava atent a les paraules que sortien de la boca de l'Artús, puix malgrat haver oït aquell relat incomptables cops, mai l'havien sentit de boca del rei.



—A la vora d'una clariana no molt llunyana, hi havia el cérvol més gran que havia vist mai,jaguenta l'altra banda d'un estret rierol d'aigua cristal·lina. —va fer una pausa per agafar la copa més propera que va trobar i en va fer un glop— Vaig ordenar als meus homes que es retiressin i em deixessin fer, ja que creia que podria eliminar-lo tot sol.



»Vaig avançar i em vaig plantar al centre de la clariana, armat amb una gran atxa i un arc. Vaig penjar-me la destral al cinturó i vaig col·locar una fletxa a l'arc, quan l'enorme animal se'm va quedar mirant fixament. A l'acte, vaig apuntar enmig dels ulls —va dir agafant la copa com si fos l'arma —, vaig tensar la corda i vaig disparar. Amb un moviment ràpid, el gran cérvol va sacsejarl'enormebrancam, on la sageta va rebotar. Llavors, enfurismat, va sortir a camp obert i es va deixar veure.



»Per primer cop, vaig poder contemplar sota la llum del sol la seva majestuosa cornamenta blanca i... vermella. Abans que pogués adonar-me de què estava passant, la gran bèstia ja m'havia saltat al damunt, m'havia fet caure de la sella i enfonsava un corn a la meva espatlla. Quan es va allunyar per agafar embranzida, vaig poder incorporar-me, però en un batre d'ulls, l'animal va girar per envestir-me de nou. Em vaig quedar quiet, esperant que s'acostés. Tan bon punt el vaig tenir a l'abast, amb un gest ràpid li vaig clavar la gran atxa al coll —el rei, va agafar la copa amb les dues mans i la va abaixar ràpidament, tallant el vent al seu pas i tacant les estovalles de vi vermell—. I vaig tenyir el pelatge de l'animal de roig —va acabar—.