-Majestat! – un crit trencà el silenci de la nit.- majestat!
Portaven hores buscant-lo els cavallers, però no el trobaven. Havia desaparegut després de fer acabar la vida dels seus innocents fills, i s'havia emportat un cavall amb ell. Els guàrdies dubtaven que estigués amagat al bosc, perquè tothom sabia que el bosc a aquelles hores de la nit estava ple de monstres i criatures horribles, i que ningú que havia entrat endins a la nit havia viscut prou per a poder contar-ho. Amb tot i això, els cavallers del rei el buscaven pels límits del bosc, i sense perdre de vista el castell.
De cop i volta sentiren un crit que va recórrer tot el bosc. El crit no semblava humà. Era un tan fort i greu que posava els pèls de punta. Després del crit sentiren un soroll més fluix, però que s'escoltava igual per tot el bosc.
Els guàrdies no van perdre temps i van anar seguint el plor. Cada vegada s'apropaven més i més al centre del bosc i perdien de vista el castell il·luminat per les llums de les torxes enceses en les muralles. En anar endinsant-se cada vegada més en les profunditats del bosc, els cavallers anaven veient entre les ombres uns estranys éssers fets de fum que xiuxiuejaven paraules antigues en llengües ancestrals.
-Majestat – va cridar un cavaller, però el seu crit va quedar ofegat per una música màgica i celestial que eixia del centre del bosc.
Cada vegada els resultava més difícil endinsar-se en el bosc. Pareixia que estigueren ficats en un fangar, però no hi havia fang a terra. De cop i volta els cavalls es van aturar. Els cavallers es van veure obligats a baixar del cavall i agafar-los de les brides, però els animals es rebel·laren. Els cavalls es van encabritar i van eixir corren cap a l'altra direcció.
Els cavallers van dubtar entre eixir darrere dels cavalls i fugir d'aquell maleït bosc o continuar cap endins tot i conéixer els perills que aquest acte comportava. Al final, la fidelitat al monarca va pesar més, i amb el cor dins d'un puny empunyaren les espases i les torxes i s'endinsaren en la fosca nit.
A mesura que entraven cap a dins, les torxes només il·luminaven unes passes més endavant, la malesa era tan espessa que molts d'ells es quedaven enganxats en les argilagues i s'omplien d'estelles.
Van arribar a un clar del bosc il·luminat només per un raig de llum molt finet. En mig de la clariana hi havia una cosa gran envoltada d'espectres agenollats. Quasi caigueren al terra de la impressió. Era el cavall del rei. Bo, el que quedava d'aquell magnífic animal.
La bèstia tenia un tall molt profund, com d'espasa, al coll, d'on brollava sang de color negre on els espectres bevien com si això els donés la vida. En veure'ls arribar, centenars d'ulls es van girar per a mirar-los. Els espectres van obrir les boques i van produir un estrany soroll que era una d'un crit agut i el cant d'una fada.
Un soldat va caure a terra agafant-se el cap amb les dues mans, recaragolant-se de dolor. Així van caure dos o tres més que automàticament foren devorats pels esperits. Els altres que quedaven van cridar i van fugir a córrer cap a l'eixida del bosc. Els espectres no van perdre ni un segon a anar per ells.
Els hòmens van tractar de fugir, però els espectres els van agafar dels turmells tirant-los a terra i arrossegant-los per tot el bosc.
Els soldats veien passar el bosc cada vegada més de pressa. Els soldats sentien les seues mandíbules, els genolls i els pits colpejar el terra del bosc en passar a tota velocitat entre les arrels dels arbres. Molts es van deixar les ungles intentant subjectar-se a terra sense aconseguir-ho. De cop i volta els espectres s'aturaren en un altre clar del bosc.
Aquell clar era un clar estrany. Era més gran que l'anterior i els arbres d'aquest, en lloc d'estar inclinats cap al centre, estaven inclinats cap a fora, com si volgueren fugir d'allí tot i estar subjectats a aquell lloc per les arrels. El terra estava cobert per un cabdell d'arrels i nusos entre els quals hi havia espases clavades amb la punta cap a fora. A més a més, el terra també estava coberta d'esquelets de persones amb armadures i joies que pareixien de molts anys enrere.
Al mig del clar estava el rei plantat enfront de l'animal més meravellós que pot existir en el planeta. Era el mateix cérvol que havien vist unes hores abans, però ara l'animal brillava amb llum pròpia. El rei estava tremolant i els seus fidels servidors el van intentar ajudar, però els espectres no els van deixar moure, només podien observar l'escena de manera impotent.
El rei es va llançar contra l'animal, però la bella criatura el va topar amb les banyes com si fora un rival en l'època de cel. Clar està que el rei no tenia banyes per a contraatacar, així que va entropessar amb un dels múltiples obstacles que hi havia en el terra caient contra una espasa i clavant-se-la en el cor. Els soldats van sentir que els esperits els alliberaven i s'acostaren tots corrent cap on estava el moribund rei.
El rei tenia tota la cara plena d'arrapades i la roba feta péntols, a més d'estar coberta de sang. Els va mirar i els va reconéixer, però a l'hora de parlar va vomitar sang fosca com la nit.
De sobte els esperits es van posar a parlar:
-Que vós moriu per allò que més desitgeu -se'ls van posar els pèls de punta- el malefici ja ha sigut complit, ara l'ànima del pecador es convertirà en un de nosaltres, i només serà alliberada si qui va invocar el nostre poder perdona al pecador.
De cop i volta el cérvol va gratar el terra amb les seues urpes, i van començar a eixir fils daurats del terra com si foren plantes. D'entre els fils va eixir una dona i els va costar reconéixer a la minyona per la qual havia començat tot.
Ella anava vestida amb una túnica amb brodats d'or fins als peus. Va començar a caminar en direcció al monarca, fent que s'apartaren els nobles al servei del rei. Es va inclinar sobre el rei i li va traure el cor. El va mirar fixament i a continuació se'l va clavar en la boca mentre li regallava la sang per la cara i el pit.
Els esperits van tornar a parlar al mateix temps que la xica començava a riures d'una manera perversament diabòlica.
-La nostra ama ha parlat, el maleït serà part nostra pels segles dels segles fins a l'ocàs del temps.
El rei va començar a desfer-se en pavesses de cendra, mentre mirava amb tristor als seus servidors, com penedint-se de tots els seus actes.
Es va desfer del tot en el vent, posant fi així a una dinastia de centenars d'anys.
Els cavallers van eixir del bosc sense grans dificultats i quan van arribar al límit es van quedar de pedra amb el que van veure. On feia unes hores hi havia un magnífic castell senyorial que imposava respecte a qui el mirava ara hi havia unes ruïnes cremades.
Van anar apropant-se a poc a poc al castell entrant per la porta del fossat veient la destrucció a la seua pròpia casa. Curiosament, les torxes dels passadissos estaven enceses, com si hi hagués algú allí. Van avançar cap a l'estança principal arrossegats per una força externa.
-Saluts, em trobàveu a faltar?
