- Jo un dia de tempesta vaig arribar a una cova en meitat del bosc on em vaig refugiar - començava un-, i allí vaig trobar una cosa inesperada. A terra vaig veure cranis carbonitzats, i algunes pepites d'or. Aquesta cosa em va resultar estranya, i anava mirant el terra quan de sobte vaig sentir un crit seguit d'un rugit i una flama de quatre o cinc metres. Sense por al cor, em vaig endinsar en la cova –i fent una pausa dramàtica excessivament llarga, mirà als seus oients- I a què no sabeu què hi havia dins? Dins hi havia un drac rodejat de tresors que perseguia a una bellíssima donzella, tota vestida de blanc, i amb l'expressió de verge Maria només trencada pel pànic de tindre un drac a uns metres de la seua persona. Aleshores jo, amb un acte heroic, vaig saltar damunt del drac i li vaig clavar l’espasa en mig dels ulls. Vaig tenir sort, però el monstre no va morir en el moment, i encara va lluitar per la seua vida i em va ferir la cama, malgrat tot, vaig vèncer.

-Quines fantasmades, això no és veritat, tots sabem que els dracs es van extingir fa molt de temps...

-Sí que és veritat, aquell drac em va deixar coix de per vida...

-Però la teua coixera no era per què vas caure del cavall?

El cavaller continua com si no hagués escoltat res.

-Aleshores, la donzella em dona una penyora seua i un bes, que mai oblidaré...

Un cavaller, anomenat Galvany, va interrompre maleducadament al primer orador, a qui no estava prestant molta atenció.

-Bah, sí, sí, això està molt bé, però és millor el que em passà a mi –Amb aquesta frase es va guanyar l'atenció de l’auditori-. Jo una vegada que tornava de la guerra de l'orient pel sud de França, pernoctí en un gran castell on el senyor feudal i la seua senyora m'acolliren com si fos el seu fill -Deia monsenyor Galvany-. Allí mengí com si fora l'últim àpat d'aquesta vida, i no era per menys, feia dies que no havia portat aliment sòlid a la meua boca i els àpats que m'oferiren estaven deliciosos. Per a harmonitzar la nostra vetlada, el senyor, que es deia alguna cosa així com Paspartú o Paspartús, jo què sé, un nom d'aquests francesos tan difícil de pronunciar. La qüestió, el senyor manà vindre uns trobadors que cantaren les gestes de les batalles que jo havia viscut en les meues pròpies carns. Però, l'estrella de la nit fou la filla dels senyors. Quina bellesa arrabassadora, quins pits de matrona –A mesura que descrivia a la dona en qüestió, anava il·lustrant amb les mans les dimensions de l'esmentada- quines corbes i quins ulls..., bé, com us podeu imaginar, l'anava despullant amb els ulls durant el sopar, però no em vaig atrevir a dir-li res per no faltar-li el respecte als seus pares –Arribat a eixe punt del relat, els espectadors estaven perdent l'interés, i aleshores el locutor va eixir amb la seua millor basa- Però, el millor de tot fou quan entrí a la meua alcova i em trobí a la filla dels meus amfitrions com va venir al món entre els meus llençols.

Els que estaven seguint l'anècdota esclataren a riure.

-I aleshores em diu la xicona "La meua xumenega està trencada, he pensat que podria vos ajudag a escalfagme".

Aleshores sí que va ser cridanera la rialla dels presents. Quan pararen de riure, un jove cavaller va dir:

-Vostés se'n recorden d'aquella història sobre el rei i un cérvol d'or?

-És clar, jo estava allí quan va passar. Va ser a la finca de caça que té sa majestat a dos dies a cavall cap al nord. El rei havia sortit de bon humor quan...

Com si haguessen cridat al destí o a la fortuna, un colom entrà per la finestra i es va posar en el braç del tron del rei. El rei desembolica el missatge que portava l'animal nugat a la pota, va llegir el missatge, i es va alçar amb un estrany somriure a la boca.

-... I en aquell mateix moment, el rei jura que caçaria al cérvol encara que fora l'última cosa que fera en el regne del senyor.

-Amics meus -anuncia el monarca – ens en anem de cacera, han vist el cérvol prop del llac de la Làmia.

Quan van arribar a la finca de caça, els cavallers ocuparen el saló amb les seues botes brutes, els seus crits, els seus gossos i els seus mals humors causats per la falta de menjar i begudes.

Les minyones no donaven a bast amb les demandes dels maleducats caçadors. Les pobres havien d'evitar les mans luxurioses dels hòmens, a banda dels crits obscens i pujats de to. El rei, d'ençà que havien sortit del castell a la ciutat, tenia al rostre un somriure de babau, que només es veu als jóvens enamorats. En aquell moment van entrar dos guàrdies agafant a un pobre dimoni entre els dos. Hauria de ser un xic de 14 o 15 anys, i vestia amb un gipó que li venia gran. Anava tot brut de sang i fang, i embrutava tot el terra. Els guàrdies s'aproparen al rei amb el presoner i el reballaren als peus del monarca.

-Majestat, aquest plebeu l'hem pillat caçant a les seues terres, li hem donat una xicoteta advertència.

El rei mirà amb menyspreu l'ésser que tenia davant seu, i amb un espentó el va apartar dels seus peus.

-Majestat – va gemegar l'innocent-, majestat, només m'he clavat a les seues terres per a caçar un parell de conills per a mi i per a la meua germana... Mai gosaria faltar-li el respecte...

El rei li clava un cop de peu.

-Calla desgraciat, ningú ha demanat la teua opinió.

Aleshores sentiren el soroll d'una safata caent a terra. L'havia deixat caure una donzella que acaba d'entrar a l'habitació. La xica mirava amb els ulls plens de llàgrimes al jove apallissat i es va llançar a terra al seu costat.

-No! Joan, Joan, soc jo, Clotilde, la teua germana -plorava la xica- senyor, el meu germà no ho feia de veres, ell només ho feia per mi, senyor – suplicava la jove- senyor, és un xiquet...

El rei va mirar a la minyona amb una mirada salvatge i violenta. Sense donar temps a cap dels presents a assimilar la situació, la va agafar d'un braç pujant-la a la taula, i allí, davant de tots, la va forçar, com si fos una gossa. La xica es defensava com podia enfront de la mirada sorpresa de tots els presents.

Quan el rei va acabar, la llençà a terra, i els seus companys de cacera esclataren a riure d'una manera nerviosa i incòmoda. Clotilde, que era com es deia la minyona, s'arrossegà fins al seu germà i l'abraça. El rei continuà menjant com si no hagués passat res. La minyona, que plorava i tremolava violentament, es va posar en peu com va poder, i es va apropar a la taula on menjava el seu agressor amb una tranquil·litat que feia por. Amb una força inimaginable en la seua situació, va agafar dos ganivets que hi havia damunt de la taula i els posa al coll del rei.

El rei no es va menejar i amb un suau gest va indicar als guàrdies i cavallers que no es mogueren.

-Majestat, jo usmaleïsc -Va començar amb la veu tremolosa de la ràbia-. Done per maleït el ventre de la vostra senyora, que no siga fèrtil i mai puga albergar un nadó sa, i en cas de naixement, que ella mora pelsdolors del part. Done per maleïda la seua descendència, que mai trobe l'amor i que mora entre els més horribles patiments. I per últim, jo usmaleïsc a vós, rei Artús, senyor de la taula rodona, senyor d'aquestes terres i amo d'aquest castell. Que vós moriu amb el cor travessat per allò que més desitja -Acabada aquella frase, la veu adquirí un to més profund, com si vinguera del mateix infern i el foc de la coberta va començar a cremar amb una ràbia inigualable-. Jo us maleïsc, i oferisc al senyor tenebrós l'últim que em queda. Senyor, accepteu la humil oferta d'aquesta serva.

Va mirar una última vegada al rei Artús als ulls i en aquell moment tots dos van saber que el seu malefici anava a ser complit. Després d'això, la xica va tallar el coll del seu germà i a continuació el seu propi coll tacant el terra i el rostre del monarca.

I aleshores l'habitació es va quedar a fosques i ningú es va atrevir a parlar.