L'endemà, abans d'eixir a caçar no es parlava d'una altra cosa en el castell. Si paraves atenció, en tots els roglets del pati es comentava el mateix. El rei havia sigut maleït per una minyona de la cuina en venjança pel seu germà. Les històries cada vegada eren més exagerades, arribant inclús a dir que la minyona havia agredit al rei després de copular amb el dimoni.

El rei isqué al pati d'armes on estaven tots els seus cavallers i els mossos encarregats dels cavalls. Sense dir res a ningú, pujà al cavall i xiula ben fort. Automàticament els gossos començaren a lladrar nerviosos.

-Anem! – Crida el rei- Que vull caçar el cérvol d'or.

I tot seguit va esperonar el cavall sense donar-li temps als altres de pujar al cavall.

Cavalcaren tot el matí fins a arribar al llac de la Làmia. Pel camí caçaren algunes peces menors com faisans o llebres que els criats guardaven als sacs per a després portar-les al castell. Quan van arribar al llac de la làmia, el rei descavalcà i mirà el fang dels voltants a veure si veia petjades de l'animal. Determinat el lloc on volia situar-se obliga a tots els presents a retirar-se 100 passes més cap a darrere perquè no el molestaren.

Aleshores el rei, ara sol en mig del bosc clavà l'espasa a terra a manera de creu i començà a resar.

-Pare nostre que estàs en el cel, perdona els meus pecats i permet que avui puga donar caça al cérvol d'or. Amén.

Tot seguit guardà l'espasa i es disposa a esperar les hores que feren falta per tal de donar-li caça, o com a poc veure'l i assegurar-se que era veritat que el llegendari animal havia tornat al bosc.

Tal vegada fou una cosa del destí o de la casualitat que al cap de poc temps de preparar-se per a esperar el rei va sentir un soroll. Afinà l'oïda i escorcolla entre les fulles baixes. De cop i volta una magnífica criatura va botar a la zona lliure de malesa.

Era un cérvol més gran de l'habitual amb el pelatge ros que desprenia brillants daurats amb el contacte de la llum del sol. El cap de l'animal amb unes banyes d'or pur.

El rei en veure'l va estirar a poc a poc el braç per a agafar la ballesta i donar caça a l'animal sense fer soroll. De cop i volta el cérvol va alçar el cap i les orelles en estat d'alerta i va mirar cap al final del bosc. Aleshores va pegar un bot i va desaparéixer.

-Senyor, senyor – va cridar un servent al lluny.

El rei molt cabrejat es va alçar i va cridar:

Qui osa molestar-me? El tenia a punt

-Senyor, senyor – va parar per a poder respirar- la seua dona- para a agafar aire- la seua senyora està a punt de donar a llum.

Els ulls del rei van passar de reflectir la ràbia més profunda a la por animal en qüestió de segons. Sense dir res més va agafar el cavall i comença a cavalcar cap al castell seguit pels crits de queixa dels cavallers per la cacera suspesa.

Quan va arribar al castell va pujar corrent per les escales de la torre de l'homenatge on estava l'alcova de la reina. Allí la va trobar gitada acompanyada per les comares que resaven el rosari i li eixugaven la suor de l'infantil rostre. El rei només podia escoltar al seu cap el malefici de la bruixa: "Done per maleït el ventre de la vostra senyora, que no siga fèrtil i mai puga albergar un nadó sa, i en cas de naixement, que ella mora pels dolors del part". La reina sí que era fèrtil així que per aquesta part el rei no es preocupava, donat que ja havien tingut més fills abans, i tots ells, inclòs el seu hereu que tenia onze anys estàvem vius. El que més el preocupava era la que deia que la seua dona moriria pela dolors del part. El rei s'agenollà al costat de la seua esposa i li besa la mà amb molta tendresa.

-Senyora meua, com vos trobeu?- va preguntar el rei amb els ulls plens de llàgrimes.

-Bé, però dolorit... Ahhhh

La reina comença a cridar i a cridar i aleshores les dones que estaven en l'habitació el van tirar al passadís perquè això no era assumpte d'homes. Una vegada totes juntes començaren a relat cada vegada més fort mentre una d'elles s'agenolla a entre les cames de la reina per a guiar el cap del nadó. Els va costar, però al final amb un crit per part de la partera va vindre al món una nova criatura.

En el moment en el qual va eixir pel canal del part la comare va fer un esforç per no tirar la a terra, però això no va evitar que començara a fer el senyal de la creu com si hagués vist el mateix dimoni.

El rei en sentir el crit de l'infant va entrar corrent dins de l'habitació per veure el seu nou fill i la seua dona, i en entrar es van veure complides les seues majors pors.

La criatura que acabava de vindre al món era un ésser amb dos caps i dues extremitats de més amb la pell coberta per una fina bava color verd. El rei va començar a fer el senyal de la creu mentre reculava per a allunyar-se del fruit del ventre de la seua senyora, i va xocar contra el llit on moria a poc a poc la seua dona dessagnada per l'esforç d'haver donat a llum semblant criatura.

El rei s'agenolla al costat de la seua senyora i li va agafar la mà. Plorant li va dir:

-Estimada, perdona'm, tot açò es culpa meua, perdona'm per favor.

La reina va menjar el cap d'un costat a un altre amb els ulls tancats, i de cop i volta obtingué els ulls i el va mirar fixament amb uns ulls que no eren les d'ella, aquests eren negres amb una xicoteta flama que brillava en mig d'aquell mar de foscor. El rei va intentar retirar la mà, però no va poder perquè el dimoni el tenia molt ben agafat.

-El primer malefici s'ha complit -comença amb veu d'ultratomba- queden dos: la seua descendència morirà sense conéixer l'amor i vos morirà per allò que més desitja.

Aleshores esclata a riure i el cos de la reina s'eleva fins al sostre i caigué al llit trencant-lo i matant-se en l'acte.

El rei va esclatar a plorar en un plor tan desgastador que els gossos de les pereres es van unir a ell tota la nit. Els seus fills no sabien que passava així que van eixir de les seues habitacions i van arribar a l'alcova dels seus pares. Allí varen trobar al seu pare plorant sobre el cadàver profanat de la seua mare i al seu germanet nounat en un racó plorant amb les dues boques. Els xiquets començaren a cridar i a plorar espantats per la visió del seu germà i la de sa mare morta.

Els cavallers que es trobaven baix en el saló en escoltar els plors dels infants van pujar corrent, i allí els trobaren als 7, el pare i els 6 fills contant el nounat plorant damunt del cos de la seua mare els cavallers, encara més espantats que els infants van fer vindre un sacerdot mentre altres intentaven separar els xiquets de sa mare no sense dificultat. El rei no es va menejar en cap moment i semblava que estiguera mort. Els cavallers es van emportar als fills del rei amb ells fins a una sal buida on encara van plorar en més ràbia.

A l'alba, va arribar el bisbe al castell, el rei continuava abraçat a la reina amb els ulls fora de les òrbites i la mandíbula desencaixada en un gest de terror. El bisbe va aconseguir separar-lo del cos i venir-los als dos. El rei mentre el bisbe li donava el condol i donava l'extremausio anava resant una xicoteta oració, i quan va eixir de l'alcova va avançar cap al passadís fins a l'habitació dels seus fills.

Allí el rei va començar a trencar els mobles i tirant-los dins del foc. Els infants començaren a plorar i a cridar, i aleshores els guàrdies reials s'aproparen a veure què era el que passava, però el rei no els deixava entrar. Ells mentrestant intentaren fer caure la porta massissa de fusta. De sobte, els crits es van acabar, i la porta es va obrir com per art de màgia i els guàrdies van trobar al rei rodejat dels cadàvers dels seus fills. El rei es va girar i va eixir de l'habitació deixant al seu pas un rastre de sang.

En la paret de l'habitació hi havia unes paraules escrites en sang, les paraules deien així:

Done per maleïda la seua descendència, que mai trobe l'amor i que mora entre els més horribles patiments

L'únic que van poder fer els guàrdies va ser plorar pels xiquets morts i buscar-los un soterrament digne.