Aquestes setmanes José i jo havíem estat discutint quan es va assabentar que Sofía no era la seua filla. Ell no volia dir-me com ho sabia, i jo no volia dir-li qui era el pare. Els dos érem molt cabuts, aixina que vam fer un pacte silenciós de no tornar-ho a mencionar. Aquesta va ser l’última discursió que vam tindre abans que va morir.



La seua autòpsia deia que havia mort d’un atac al cor, però no m'ho creia. Quan vaig descobrir el seu cos al sofà, vaig adonar-me del seus llavis morats. José no havia mort d’un atac al cor, havia sigut enverinat. I si jo ho havia notat, la policia també, i ho estava encobrint.



No sabia que fer, els dies passaven i tot seguia igual, aixina que vaig prendre el assumpte a les meues màs. Com ningú va investigar l’escena de crim, o la casa, vaig fer jo el seu treball fent fotos i buscant empremtes, però no vaig trobar res estrany. També vaig revisar la nevera, buscant menjar que no havia comprat. Vaig trobar moltíssimes cerveses, però vaig suposar que les havia comprat José al acabar-se'n. No sé que aniré a fer amb elles ara, vaig pensar.



Vaig recrear l’escena. José va menjar sol, es va posar a ver el partit de futbol, i va morir al voltant de les tres de la vesprada, o això deia l’autòpsia. Jo vaig arribar a les sis per a veure a Lucía, però no havia arribat encara. Vaig intentar despertar-lo, però el seu cos estava fred i les seues extremitats rígides, i em vaig adonar. Vaig telefonar a la policia i a Lucía, i ella va cridar a Sofía.



Tècnicament, no les havia mentit al dir-les com havia mort el seu pare. No volia involucrar-les, així que no les vaig dir les meues sospites.



Era el dia del funeral del meu marit, i encara no podia creure que estava mort. Tot tenia que ser perfecte. Sofía havia decidit fer l’elogi, però no la trobava a ninguna part i el funeral anava a començar prompte. El cor m’anava a mil, però em vaig tranquil·litzar quan per fi vaig veure-la amb... Toni? Últimament havia pensat en dir-li alguna cosa sobre l’assassinat, però no sabia si ell estava involucrat, aixina que ho vaig descartar. Lucía i Sofía es van apropar on jo estava. Sofía tenia els ulls rojos, havia estat plorant. Vaig llançar una mirada cap al jove, però Sofía em va enxampar i vaig improvisar, preguntant-li qui era. A la meua sorpresa, em vaig dir que era el seu novio. Vaig tindre que aguantar el somriure, no s’hauria adonat que sabia qui era, i Lucía la vaig mirar estranyada, però no va dir res. Sofía es va anar amb ell, i vaig veure estranyada com li posava les ulleres de sol que tenia al cap i se n’anaven, aixina que vaig decidir seguir-los fins... nostra casa? Quan van entrar, vaig esperar uns minuts i vaig entrar jo també. Els vaig escoltar al pis de dalt aixina que vaig pujar les escales, però quan anava a entrar al estudi de José, un cos em va agafar i va posar-me una mà a la boca. Tenia algun pols estrany, i quan vaig intentar respirar, la meua visió es va tornar borrosa, i em vaig desmaiar.

• - Això es l’últim que recorde. – Vaig dir.
  
  
  
  - Haurà sigut alguna substància tòxica, però estàs bé. Has estat inconscient uns quinze minuts. – Vaig dir Toni, el “germà”, i aparentment novio, de la meua filla major.

Vaig mirar al meu voltant. Estàvem al traster, però no tenia cap idea de perquè.

• - Què ha passat?
  
  - La meua mare ens ha encerrat ací, i la porta està tancada des de fora. – Va dir Toni.
  
  
  
  - Júlia?

Júlia i jo ens vam conèixer a la universitat, i hem sigut millores amigues des d’aleshores. Encara me’n recorde d’aquells moments, sense preocupació, pensant en el present. I encara me’n recorde com tot es va torçar.

• - Júlia... està viva? – Vaig dir confosament.
  
  
  
  - Aparentment. – Va dir Sofía despreocupadament, mentre agafava una caixa. – Què és això? Està pitant.

Toni va agafar la caixa, i els seus ulls es van obrir com plats.

• - No us espanteu, però... crec que és una bomba. – Va dir Toni, observant nostres reaccions.
  
  
  
  - Saps desactivar-la? – Vaig preguntar Sofía nerviosament.
  
  
  
  - No. Tinc que telefonar a la comissaria i que envien expertes. – Va dir Toni.
  
  
  
  - No hi ha cobertura aquí, he intentat abans telefonar a Lucía. – Va dir Sofía.
  
  
  
  - Hi ha un compte enrere de cinc minuts. La bomba no es molt gran, però no podem estar dins de la casa quan explote. - Va dir Toni.

Toni va intentar obrir la porta, donant-li patades i tirant-se contra ella, però no ho va poder aconseguir. Vam buscar per les caixes de l’habitació alguna cosa útil per a obrir-la, però tan sols estava la roba d’hivern i joguets vells de Sofía i Lucía.

• - Aleshores que? La bomba explota i morim? Perquè Júlia ens voldria matar? – Va dir Sofía.

Toni i Sofía es van quedar mirant-me, esperant una resposta. No sabia per on començar, tenint que resumir quasi trenta anys en cinc minuts. Menys. El rellotge corria i vaig començar a parlar.

• - A Júlia li agradava un xic que anava amb nosaltres a la universitat, José, i un temps després, al acabar la carrera, el meus pares ens van prometre sense dir-me res i ens vam casar al mes. Ella no va demanar explicacions, i jo no les vaig donar, però l’amistat es va debilitar i vam deixar d’anar juntes a tot, fins i tot de parlar al passar uns mesos. De sobte, un dia va telefonar-me plorant, dient-me que havia fet una cossa molt mala i que l’anava a odiar de per vida. Em va dir que últimament havia estat acostant-se amb José i estava embarassada. No sabia com reaccionar. José i jo havíem començat a ser amics, i volia que fora feliç, així que jo li vaig dir tot sobre el matrimoni concertat a Júlia, i la vaig perdonar. Vam estar parlant durant més de dues hores, i després vam reprendre la nostra amistat. No estava contenta amb el bebè, ni amb el meu marit, però Júlia estava sola i necessitava suport.

Toni i Sofía es van mirar entre sí, i van assentir, aixina que vaig continuar.

• - Pensava que el bebè anava a arruïnar el meu matrimoni, però quan Júlia se’l va dir a José, es va enfadar-se moltíssim amb ella, dient-li que no volia veure-la mai, ni a ella ni al bebè, i no vaig escoltar més d’ella, crec que es va anar a viure a altre poble proper. L’últim que em va dir va ser que, segons ella, vaig arruïnar la seua vida quan vaig escollir al meu marit en comptes d’ella. Va passar el temps sense tindre noticies d’ella. José i jo ens vam enamorar, vam renovar el nostre matrimoni, i uns anys després vam tindre a Sofía.
  
  
  
  - Segueix sense comprendre perquè ens vol morts a nosaltres. La seua millor amiga, el seu fill i... jo. No sé que soc jo, no he escoltat mai d’ella. – Va dir Sofía rient-se del acudit.
  
  
  
  - Està boja. – Va dir Toni. – Cada vegada que li preguntava pel meu pare deia que era un home horrible, i que si ho trobava o intentava contactar amb ell, deixaria de ser el seu fill. Vaig dubtar si posar-la en un centre psiquiàtric, però quan es va adonar del que anava a fer, em va tirar de la casa. Va ser quan vaig decidir refer la meua vida. Vaig comprar-me una casa aquí i vaig trobar treball.
  
  
  
  - Però perquè fingiria la seua mort? - Va dir Sofía. - No entenc res.

De sobte, tot va tindre sentit.

• - Júlia odia a José, aleshores es venga d’ell matant-lo. - Al dir això, Toni i Sofia em van mirar sorpresos. - Però necessita ajuda... i quina millor ajuda que el pare de la meua filla, el sergent de la comissaria, Xavier Gómez. Júlia és l’única que ho sap.
  
  
  
  - No m'esperava aquest gir en l’historia. - Va dir Sofía, però no pareixia sorpresa per la revelació.
  
  
  
  - Clar! - Va cridar Toni, interrompent els meus pensaments. - Va ser ell qui va ocultar la investigació i l’assassinat al públic.
  
  
  
  - Aleshores... recapitulem. - Va dir la meua filla pensativa. - El seu amor i la seua millor amiga la traeixen. Té al seu fill i quan es major fa un pla per a arruïnar-los com ells la van arruïnar. Què poètic.

Faltava un minut. Millor tard que mai.

• - Sofía... – Vaig dir en veu baixa. – Ho sent. Per tot. No hauria d’haver reaccionat així quan... No després de la meua vida amorosa. Ho sent moltíssim, deuria...

Sense acabar, Sofía em va abraçar.

• - Et vaig perdonar fa temps. Solament estava esperant una disculpa.

De sobte, es van escoltar passos.

• - Mamà, Sofía? El funeral va a començar ja, on esteu?

Lucía. Al escoltar-la, vam a començar a cridar com bojos fins que va obrir la porta.

• - Què fèieu ací? Tenim que anar-nos ja o no arribarem. – Va dir enfadada.
  
  
  
  - Sí, o acabarem com José. – Va bromejar Toni, però no va aconseguir cap rialla. - Massa prompte?
  
  - Què? – Va dir Lucía. – M’esteu espantant. Què està passant?
  
  - Ara no, correu! – Va dir Sofía.

Amb eixes paraules, tots vam a començar a córrer cap a l’eixida. Estàvem al jardí quan la bomba va explotar. Vam caure tots al sòl del impacte. Vaig començar a escoltar un soroll molt fort. Pareixia que el cap m’anava a explotar. Vaig mirar cap a dalt, però la meua visió es va tornar borrosa, fins que no vaig veure res.







3 anys més tard

Júlia encara no ha sigut trobada. Toni va posar un BOLO a la comissaria quan va eixir de l’hospital per a intentar trobar a Júlia, i el sergent, curiosament, també va desaparèixer.



Com la casa va ser destruïda completament amb la bomba, vaig vendre els restos a una immobiliària i vaig comprar una caseta a les afores del poble amb un hort.



Sofía i Toni van voler allunyar-se del drama i les preguntes de periodistes, i es van anar a viure junts a París. Tornaran en uns mesos perquè volen casar-se al poble, i estar alerta per si Júlia apareix.



Lucía es va interessar per la justícia quan va salvar-nos involuntàriament i aquest any començarà l’acadèmia de policia per a convertir-se en detectiu. S’ha comprat una casa que comparteix amb la seua millor amiga prop de la universitat, i tots els dilluns venen a la meua casa a dinar.



Fa alguns dies, va arribar una carta a la meua casa, sense remitent o direcció, tan sols el meu nom. Vaig obrir-la d’immediat, i no em vaig creure el que hi havia dins. Era una postal de Bangkok, i per la part de darrere, havia escrit a mà el següent:

“ No tan estimada Blanca.



Si estàs llegint això, vol dir que jo estic viatjant pel món sense preocupacions i tu estàs plantant tomata al teu jardí. El karma. Menys mal que abans de matar al teu marit, li vaig dir la veritat sobre Xavi. Segurament Sofía ho sap també. Parlant de Sofía... vaig ser jo la que li vaig dir a tot el poble que era gai. Després d’haver tallat tot el contacte amb mi, vas preguntar pel meu consell. Mala idea. Si me preguntes a mi, l’única errada ha sigut deixar-te viva. De res, per cert.



Besets, JBO. ”

Júlia Borràs Olivera. L’anava a matar, literalment. Vaig agafar una motxilla amb el necessari i vaig agafar un avió a Bangkok. Anava a encontrar-la. Que comenci el joc.