F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Que comenci el joc (Aitana Juliá Mínguez)
AGORA LLEDÓ INTERNATIONAL SCHOOL (Castelló De La Plana)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  Sofía

Acabava de rebre unes terribles notícies. El meu pare havia mort. Estava devastada, quan la meua germana petita me’l va comunicar, per telèfon, vaig agafar les primeres coses que hi havia al meu armari, les vaig posar en la meua maleta, i vaig anar cap a l’estació de tren. Haguera anat en avió, però no podia pagar-lo. No pensava que tornaria a Alboraia després del que va passar, però aquí estava, davant de la màquina per a intentar sacar un bitllet per al següent tren cap a la meua ciutat natal, València. Vaig posar les dades necessàries, però la màquina no funcionava.

  • - El que faltava. – Vaig dir.


Anava a donar-me per vençuda amb el maleit robot, quan vaig escoltar una veu darrere meua.


  • - Necessites ajuda? – Em vaig dir.


Em vaig sorprendre que parlava valencià. Sense esperar una resposta, el xic va posar-se al meu costat i va canviar l’idioma de la màquina.


  • - Destinació? - Va dir.

    - València. - Vaig respondre amb autoritat.

    - Hora?

    - El que es vaja abans.

    - Bé, aquí tens Sofia.


El vaig mirar amb sorpresa, no li havia dit el meu nom. Ell es va adonar de la meua reacció, em donà el bitllet i se’n anà amb molta pressa. Segurament hauria mirat el nom en el meu DNI al posar-lo en la màquina, però no deixava de ser inquietant.

Em vaig anar al andana quan vaig veure al jove d'abans passar pel meu costat. Vaig accelerar el pas i vaig arribar al tren. Vaig trobar el meu seient i vaig telefonar a alguns familiars per a comunicar-los les notícies. Deu minuts més tard, vaig veure al mateix xic seure en el seient del meu costat.

  • - M’estàs seguint? – Vaig preguntar mig bromejant, mig asustada.


Al no contestar-me, em vaig quedar mirant-lo. No m’havia fixat abans, però el jove era molt atractiu, i estranyament, la seua cara em resultava familiar. El trajecte era molt llarg, així que, després d’una estona llegint, vaig decidir intentar parlar amb ell. Tenia una vida interesant. S’anomenava Toni i venia d’Alboraia, com jo. Tal vegada érem amics de petits. Tenia vint-i-cinc anys, dos menys que jo, i treballava com a voluntari a una ONG que no havia escoltat mai. Vam estar una estona parlant, i vam intercanviar telèfons. Després, vaig dormir una estona per a preparar-me mentalment para el dia següent.

Vam arribar a València a les huit del matí, després de onze llargues hores. Quan em vaig despertar, Toni no estava, i no va tornar durant la resta del trajecte. Vaig eixir del tren y vaig telefonar a la meua germana, sense abans trobar a Toni parlant amb un policia. Li vaig saludar, però no em va veure així que vaig agafar un taxi i me’n vaig anar a Alboraia.

Allí em van rebre la meua germaneta, Lucía, i la meua mare. Vaig posar-me al dia amb elles, i vam anar a la cuina, on ens vam seure las tres.

  • - El teu pare va morir ahir, dormint. Els metges pensen que va ser un infart. – Va dir amb fredor la mare.


La mare i el pare no tenien una bona relació. Quan erem petites, el pare tornava a casa borratxo totes les nits i la mare se enfadava, però va canviar després d’anar a rehabilitació. A més, després d’estar casats més de trenta anys, creia que estaria un poc més trista.

Vam parlar del testament del meu pare i del seu funeral. Després la mare es va anar a fer el menjar. Lucía es va anar a la seua habitació i jo vaig decidir anar al despatx del pare. El seu escriptori estava ple de papers, així que vaig decidir seure i fer una ullada. Hi havia també moltíssimes cartes sense obrir. Vaig agafar algunes, però una en particular va cridar la meua l’atenció. No era de treball, com quasi totes, sinó del seu notari. Vaig obrir-la, i posava: “Senyor Roca, no em pogut modificar el seu testament per motius de seguretat, però si vostè ve a l’oficina qualsevol dia, estarem feliços de fer-ho. Alfons Martí Pla”. Perquè el pare volia canviar el testament? Vaig investigar més, obrint els calaixos i mirant les demés cartes, quan la mare va entrar sobtadament.

  • - El menjar està llest. Has trobat alguna cosa interesant? - Va dir amb intriga.

    - No, res interesant, sol coses de treball. – Vaig dir molt ràpid.


Vaig guardar el sobre a la meua butxaca i vaig anar amb ella a menjar.





Els dies passaven molt lents al poble. Vaig anar al centre comercial uns dies abans del funeral per a comprar un vestit adequat, quan vaig trobar a Toni.

  • - Sofía! Quina sorpresa, què fas per aquí? – Va preguntar alegrement.

    - Estava fent unes compres, i tu? – Vaig respondre.

    - El mateix. Vols anar a tomar un cafè? Tinc que dir-te una cossa.


Vaig acceptar curiosament i vam anar a una cafeteria al costat de la tenda. Vam seure en una mesa allunyada. No tenia ni idea del que me volia dir, però por la seua cara, semblava seriós. Vam estar uns segons sense parlar, i vaig aprofitar per a observar-lo. Estava suat, i semblava molt cansat.


  • - No sé com dir-te això. – Va dir contrariat. – El que va passar a París no va ser una casualitat, te estava seguint perquè...


El seu telèfon va sonar. Abans de poder veure qui era, el va agafar.


  • - Sí? Comprenc. Ara vaig. – Va dir molt seriós.


Es va aixecar per a anar-se, però no m’anava a dar per vençuda tan ràpidament.


  • - Espera. Digues-me el que me volies dir. – Vaig dir decidida.


Va dubtar per uns segons, va negar amb el cap i es va anar amb molta pressa. Jo volia saber més. Em vaig alçar i vaig seguir-lo.



Vaig caminar darrere d’ell durant una estona, refugiant-me en carrers estrets i botigues. Vam arribar a la comissaria de policia. Vaig quedar-me fora, però quan Toni no va eixir als minuts, vaig decidir entrar. Em vaig trobar un policia a l’entrada.

  • - Puc ajudar-te? – Va dir.

    - Estic buscant a... – Acabava de adonar-me que no em sabia el seu cognom – Toni.

    - El detectiu Borràs?

    - Ehhh... – Vaig dubtar. – Sí.

    - Ara li cride, qui socs?

    - La seua germana. – Vaig mentir.

    - Sofía? Un gust conèixer-te finalment, jo soc Xavi, el sergent. Passa, ara el cride.


Em vaig quedar bocabadada. Perquè Toni li havia dit al sergent que era la seua germana? Vaig esperar a que vinguera per a obtindre respostes. Va sortir als dos minuts, amb una cara molt seriosa. Va apropar-se, i abans de que pogués dir res, em va agafar del braç i vam eixir l’edifici.


  • - Què fas així? – Va preguntar enfadat.

    - Aquí soc jo la que fa les preguntes. – Vaig dir, també enfadada.- No treballaves per a una ONG? I perquè el sergent creu que soc la teua germana?


Quan vaig dir això, Toni es va sorprendre. Li notava contrariat. Vam estar uns segons sense parlar.


  • - Perquè ho socs. – Va respondre finalment.

    - Què? – Vaig dir amb sorpresa. Això si que no m’ho esperaba.



    - Sí, és el que te volia dir abans, tenim el mateix pare. – Va explicar, però li vaig tallar.

    - No. El meu pare lleva casat més de trenta anys. Ell no seria infidel a la meua mare. Potser que no tingueren la millor relació però ell no faria això. – Vaig negar.


Em vaig començar a allunyar de Toni. No sabia perquè m’havia dit això, però no m’ho podia creure. El meu pare... vaig estar reflexionant una estona. El matrimoni del meus pares no havia sigut feliç mai. Toni es va apropar però jo em vaig anar corrents. Encara que érem germans, què feia a París? I perquè m’havia mentit sobre el seu treball?



Vaig arribar a casa. La meua germana encara no havia arribat. Vaig veure a la meua mare fent el menjar i vaig decidir confrontar-la.

  • - Mare, tu coneixes a Toni Borràs? – Vaig dir.


Al escoltar aquest nom, la mare es va tensar.


  • - Mamà – Feia molt que no l’anomenava així – saps qui es Toni Borràs? – Vaig repetir.

    - Sí, em sona el cognom... És el fill d’una amiga antiga meua, Júlia. No sé si la recordes, erem molt amigues quan eres xicoteta. – Va dir amb un to de falsedat.

    - Clar, l’amistat va acabar quan el teu marit i la teua millor amiga van tindre una aventura i ella es va quedar embarassada. – Vaig soltar. No pretenia que sonés tan brusc.


Al escoltar això, la mare va tirar el tenidor amb el que estava fent la truita. Al veure aquesta reacció, em vaig llançar a dir-li la pregunta que confirmaria tot.


  • - Mamà, sabies que el pare tenia un fill... i no has pensat en dir-nos-ho? – Vaig preguntar amb indignació.

    - Filla, seu. – Va dir, i ho vaig fer. – El teu pare i jo sempre em tingut alt baixos. Aquesto no ho saps, però vam tindre un matrimoni forçat. La meua família tenia popularitat, poder al poble, i la seua, diners. Quan em vaig assabentar del que havia fet, no li vaig culpar.I sí, Toni Borràs es el teu germanastre.


No ho podia creure. Toni tenia raó. Em vaig anar de la casa. Necessitava aire fresc.

Aquesta era una de les raons per les quals em vaig anar a França, allunyada dels meus pares i dels seus drames, on ningú em coneixia.



Vaig anar a comprar el vestit per al funeral que no havia pogut comprar per culpa de Toni. Vaig tornar a casa després d’unes hores, sense parlar a la meua mare, i em vaig anar a dormir. Demà seria un dia molt llarg.





Vaig arribar al lloc on es celebraria el funeral a les deu del matí, on vaig trobar un muntó de familiars i amics que no havia vist en anys. I a lo lluny, vaig trobar a l’última persona que volia veure, al meu nou germanastre, Toni. Anava amb un traje negre i ulleres de sol, quasi irreconeixible, si no haguera sigut pel seu cabell groguenc i bé penat. Vaig allunyar eixos pensaments del meu cap. Era el meu germà. Germanastre. Vaig ignorar-lo i vaig continuar saludant als convidats.

Després de saludar a tothom, vaig decidir allunyar-me una estona, quan de sobte una persona em va cobrir la boca i em va arrastrar a un carreró.

  • - Perdó, però era l’única forma de parlar amb tu. – Va dir quan estàvem allunyats de tots.


Toni. Creia que s’havia anat a molestar a un altre lloc. Sense dirigir-li la paraula, vaig anar-me.


  • - Espera, per favor. Deixa’m explicar-te que feia a França. – Va dir Toni.


Vaig parar en sec. Si hi havia una cosa que m’agradava, era un bon misteri. Em vaig girar i el vaig mirar fixament.


  • - Explica. – Vaig dir.


Al escoltar la resposta, es va calmar, es va apropar, i va començar.


  • - Després de que la meua mare va morir, rentant les seues coses, vaig trobar una carta que deia qui era mon pare, i vaig decidir aprendre més d’ell. Vaig descobrir que vivia aquí, que estava casat i tenia dues filles. Decidí agafar el seu telèfon del seu expedient a la comissària, i el vaig cridar. Em va dir que sabia que existia, però que no volia saber res de mi. Després, vaig parlar amb la teua germana, i em va oferir quedar a menut per a que no estigués sol tant de temps. També em va dir que tu vivies a París i vaig decidir visitar-te per a conèixer-te. Volia creuar-me amb tu i parlar-ho tot amb tranquil·litat, però el meu pla es va arruïnar quan el sergent em va cridar perquè el teu pare havia sigut assassinat, per no mencionar que quan vaig arribar... – Va parar al donar-se compte del que havia dit.


Vaig obrir els ulls com a plats. El meu pare havia sigut assassinat?
 
Aitana Juliá Mínguez | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]