El pla era simple. Anava a París, buscava una forma de parlar amb Sofía, i tornava.
Però tot es va complicar quan me la vaig trobar només al sortir de l’avió, intentant sacar un bitllet de tren. Em vaig fixar de seguida que no es pareixia res a la seua germana. Lucía era morena amb ulls marrons, i ella era pell-roja amb ulls clars. La genètica és un misteri. No sabia que fer, havia vingut a París només per a parlar amb Sofía. Vaig agafar jo també un bitllet de tren per a dir-li tot, però no vaig tindre la força, així que em vaig inventar una altra vida, però de seguida em vaig penedir.
Alboraia era un poble gran, però seguia sent un poble, i de seguida vam coincidir. Volia dir-li la veritat quan la vaig tornar a veure, però el sergent em va telefonar dient-me una cosa que no m’esperava. El pare de Sofia, i per tant, el meu, havia sigut assassinat.
Vaig fer que m’assignaren el cas i de seguida em vaig a posar a buscar sospitosos. Havia sigut enverinat, i va morir al voltant de les cinc. Tot apuntava a que havia passat a l’hora de menjar, segurament, per alguna persona que coneixia, es a dir, la seua família o un amic. Això no facilitava molt les coses, ja que tot el barri era molt proper. El sergent havia dit que no volia alarmar al poble, i va convèncer a la comissaria de no dir res, ni tan sols a la seua família, fins a trobar al culpable, o un sospitós potencial. Aquí les noticies volaven, i no volien deslligar un caos, una injustícia per a la família de Sofía, però raonable, tenint en compte tots els rumors quan la meua mare va morir sobtadament.
Els següents dies no vaig obtindré molta més informació sobre el cas. Em vaig centrar en la família més propera, es a dir, Lucía, Sofía i Blanca. No pensava que havien sigut elles, però decidí investigar-les tot i així. Vaig preguntar al sergent que sabia d’elles. No va dir res que me cridés l’atenció de la mare o la filla petita, fins que va arribar el torn de Sofía. Em va dir que quan va tornar divuit, va tallar la comunicació amb el seus pares i va desaparèixer del poble. Això si que era interesant. Li vaig preguntar perquè, però no m’ho va voler dir.
- - Va ser fa més de deu anys, i tots vam reaccionar de mala manera. La pobre xiqueta no va tornar a ser la mateixa, no després del que van fer els seus pares. És millor que li preguntes a ella mateixa. – Van ressonar les paraules del sergent en la meua ment.
La veu de Sofía em va traure al mon real.
- - Toni! No pots dir això i després quedar-te callat. Com saps que José ha sigut assassinat? I més important, perquè no ho sé jo?
José. Fins jo li deia “pare” i no sabia qui era fins uns mesos. Sofía no pareixia trista, ni sorpresa, pareixia alarmada, com si haguera sigut descoberta.
- - Te diré el que vulgues. – Vaig dir amb molta seguretat. – Però primer, contesta’m una pregunta.
Sofía no pareixia molt convençuda, però va afirmar, i sense més preàmbuls, li vaig preguntar.
- - Perquè te’n vas anar del poble quan vas complir divuit anys? Què va passar tan terrible que no vas tornar, ni parlar amb els teus pares?
La pregunta la va agafar desprevinguda, però de seguida va respondre.
- - No va passar res, em van oferir un treball a París, i el vaig agafar.
Sabia que estava mentint pel que m'havia dit el sergent, però no volia pressionar-la. A més, Sofía estava a París quan tot va succeir, aixina que no em vaig molestar a preguntar-li més. Confiava en ella, així que li vaig contar tot el que havia descobert des que vaig començar la investigació. Vaig notar com Sofía estava dolorida amb tot això, encara que era d’esperar, acabava de descobrir que el seu pare havia sigut assassinat i que la policia ho havia encobert.
- - Vull ajudar-te. Vaig trobar això al seu escriptori quan vaig arribar de París.- Va dir finalment.
Sofia va agafar un sobre de la seua jaqueta i me’l va donar. De sobte, el seu telèfon va sonar i va a començar a parlar francès amb algú. Mentrestant, vaig obrir el sobre. Estava dirigida al nostre pare, escrita pel seu notari, dient que no podia canviar el seu testament. No m’ho podia creure. Calia parlar amb el notari. Anava a tornar a la comissaria, quan Sofía em va parar.
- - Espera. – Va dir en veu baixa. Algo passava – Mira això.
Sofía em vaig donar el seu mòbil, i vaig llegir un missatge mal escrit en una fulla que deia: “Filla meua, m’he assabentat d’una cossa molt important. Te’l vaig a dir directament. No socs la meua filla. La teua mare va ser infidel al principi de nostra relació. Sé que haguera sigut millor dir-t’ho en persona, però no volia esperar. Vull que sàpigues que et vull moltíssim, i que si algun dia decideixes perdonar-nos, t’esperarem amb els braços oberts. Besos, el teu pare.”
D’acord... Aquest canviava les coses. Blanca era cada vegada més sospitosa, i l’única que per ara tenia motiu. I si havia descobert que José sabia tot i per a protegir-se li havia matat? O el pare real de Sofía...
Eixia fum del meu cap de tantes teories. Per altra banda, els pensaments de Sofía no tenien res a veure amb els meus. Havia començat a parlar en veu baixa a sí mateixa, però estava tan absorbit en els meus pensaments que no vaig escoltar tot.
- - ...no, no, no... Com es aquest possible? Després de tot el que hem passat junts... Me cuidava quan estava malalta... Va ensenyar-me a anar en bici... I em va suportar quan vaig sortir del armari. No, no, no, papà...
Llàgrimes van començar a formar-se als seus ulls. Pareixia que la realitat la havia estavellat per fi. Jo no sabia com reaccionar, no després d’escoltar l’ultima part del que havia dit.
- - Què!? – Vaig exclamar quasi cridant.
No m’esperava aquesta revelació, i pareixia que ella tampoc. Va mirar-me confosa, fins que es va adonar conta del que havia dit.
- - Soc bisexual. Se’l vaig dir als meus pares amb la meua novia quan vaig complir disset anys. Vaig notar que al pare no li importava molt, però ma mare es va enfadar moltíssim, i em vaig prohibir veure-la més. Després tot va canviar. Tot el poble ho sabia, i em van tractar diferent. Quan vaig complir divuit anys vaig córrer com si no haguera demà i vaig jurar no tornar.
Quan va acabar la frase, estava encara més impactat que abans. Sofía va continuar plorant, i jo vaig abraçar-la amb molta força. Ens vam quedar en silenci uns minuts, fins que va parar.
- - Deuria parlar amb ma mare. – Va dir avergonyida, i es va a separar de mi.
-Què? No. Deuria parlar jo. – Vaig dir.
-No. És la meua mare.
-És possible que estigui involucrada en el assassinat del teu pare, no és segur anar amb ella.
No vaig sacar ninguna reacció de Sofía amb l’última frase que va escapar la meua boca. Després de la seua confessió, pareixia que odiava encara més a la seua mare. Sobtadament, vam escoltar música. El funeral. Se’ns havia oblidat. Vam intercanviar mirades i vam apropar-nos. De seguida, Lucía ens va veure i va començar a apropar-se.
- - Sofía! On estaves? Hem estat esperant-te més de vint minuts! – Va tornar la mirada al meu costat – Toni? Hola... No sabia que anaves a venir.
Amb això va agafar a la seua germana i la va portar cap a la direcció de Blanca. Sofía es va girar i vaig llegir com els seus llavis deien “ara torne”. Vaig mirar al meu voltant. El parc estava preciós. Vaig tornar la meua vista a Sofía, només per a veure-la ja mirant-me amb una cara alarmada, i no sols ella, sinó les tres. Va tornar de seguida. Va posar-me les ulleres de sol que portava al cap, i em va portar a un lloc amb menys gent.
- - Tenim un problema. Blanca sap qui sos, però no sé si t’ha reconegut des de ací. Ha preguntat qui eres, he entrat en pànic i per què no sospités res l’he dit que socs el meu novio. Menys mal que Lucía no ha dit res.
Vaig mirar-la sorprès. El seu novio? No sonava mal. Però tenia altres coses de les que pensar. Necessitava anar al despatx del nostre pare, bé, mon pare, per lo vist.
- - Deuria aprofitar i buscar per la casa ara que està buida. – Va dir Sofía, llegint-me la ment.
- I perdre’t el funeral? – Vaig preguntar retòricament – Ja aniré jo.
- El funeral comença a les dotze, podem anar els dos i tornar en una hora.
Abans de poder contestar, Sofía va agafar el meu braç i vam allunyar-nos poc a poc del parc sense ser vistos, o això pensàvem.
Vam arribar als pocs minuts i Sofía em va guiar al despatx de José. M’havia dit que hi havia moltíssimes cartes i fulls però quan vam arribar, estava tot buit.
- - No pot ser... l’última vegada que vaig estar ací estava tot ple de coses...- Va dir Sofía confosa.
De sobte, es va escoltar com la porta principal s’obria i se tancava. Sofía i jo ens vam quedar petrificats. Es van escoltar uns passos pujant les escales. La figura es va apropar pel passadís i Sofía i jo ens vam pegar a la paret per a no ser vistos.
- - Sofía! T’he vist entrar, vull aprofitar per a parlar amb tu, on estàs?
Vaig reconèixer la veu de Blanca d’immediat. Anava a parlar, però Sofía em va veure i al obrir la boca em la va tapar amb la seua mà de seguida. Va negar amb el cap i va posar un dit en la seua boca, manant silenci. Vam passar uns minuts sense fer soroll, i al no escoltar moviment, Sofía va abocar el cap per la porta. Va eixir de l’habitació, buscant pel pis de dalt. Ens vam mirar estranyats, no havíem escoltat la porta obrir-se, ni passos a les escales, però no hi havia ningú. Vam baixar en silenci, buscant a Blanca, però no la vam trobar. Sofia anava liderant el camí, mirant en cada habitació.
- - S’haurà anat, Sofía. – Vaig dir, sense creure jo mateix el que deia.
Necessitava trobar evidencia del assassinat urgentment, però com el sergent havia insistit en no dir-li a ningú res, havia sigut impossible fer progrés. Quan li vaig dir que no tenia ningú sospitós després de uns dies, no va fer res per ajudar-me, fins em va preguntar si volia tancar el cas per falta d’evidència, però no li podia fer això al meu pare. És possible que no es preocupés per mi, però mereixia justícia. Algú li havia matat, i jo anava a trobar al culpable.
Després d’una estona a la cuina, Sofía va a proposar separar-nos. Ella s’asseguraria que ningú vingués mentre jo buscava qualsevol cossa fora de lloc. Vaig buscar per les escombraries, quan Sofía em va cridar des del passadís.
- - Toni! Ven, ràpid! – Va xiular.
Vaig anar corrents on estava Sofía. Estava baixant per unes escales que llevaven a un traster. Vaig abocar-me, i no podia creure el que vaig veure. Blanca estava lligada a una cadira, inconscient. Sofía va córrer al seu costat, intentant despertar-la. Vaig apropar-me, i li vaig tomar el puls. Era estable, però no pareixia que anés a despertar-se per una estona.
Vaig investigar l’habitació mentre Sofía acabava de deslligar a sa mare, que seguia inconscient, quan vam veure una figura a l’entrada de l'habitació. Va tancar la porta, però no abans de poder veure-la per uns segons. La reconeixia, però no sabia de què. Fins que vaig caure. Però no podia ser...
