És curiós com unes decisions et porten al camí de la teua vida, és a dir, jo mai haguera estat on estava sense haver tomat la decisió de deixar-me conèixer per Brandon, d'haver anat a aquella festa… Però no, tot ve d’abans, les decisions ens guien, doncs, que hagués passat si me n'hagués anat a altra universitat?, i si…? La vida són i si?, constants, que ens porten a penedir-nos constantment de les nostres accions, potser hauria d'haver deixat en pau a Luke, potser no deuria haver-li deixat conéixer-m, però, ara ja és massa tard.



Van anar passant els dies i cada vegada Luke i jo quedarem més. Ell em feia oblidar tot el que passava al voltant i cada vegada que ens veiem o m’enviava un missatge, notava unes papallones a l'estómac que mai abans havia sentit. El divendres, després de les classes, em va passar a buscar per casa i em va portar a sopar. De camí vaig estar mirant el paisatge per la finestra, m'encantava veure les famílies caminant pel carrer o veure als iaios que s’assentaven sempre a un banquet i donaven menjar als coloms mentre feien la xerrada. De sobte va aparcar el cotxe a la porta del parc, però no entenia bé que estava passant, docs, si anàvem a sopar per què parava en aquell parc?

Quan va baixar, i va treure una cistella quasi caic de l'emoció, des de ben petita, quan llegia aquells llibres, havia volgut fer un pícnic romàntic, sota la llum de la lluna.



– T’agraden els pícnics, Ginger? – Em va preguntar, curiós en veure la meua reacció.



– No ho sé, mai ho he provat, però si el que em preguntes és si em fa il·lusió, la resposta és si – Vaig respondre amb una veu tremolosa.



Va estendre una manta i la va deixar enterra. El parc era preciós estava rodejat d'arbres i amb molts tipus de flors, els xiquets jugaven, amb els seus pares observant-los des de ben prop.



De la cistella va treure dos entrepans de truita, que era el meu menjar preferit, i per a després maduixes amb nata. Després de sopar em va acompanyar a casa i ens vam quedar parlant a la porta. De sobte, se'm va apropar, però jo no sabia com actuar i em vaig apartar, vaig tornar a sentir por. I si era igual que ell? I si tan sols em volia fer mal? Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. Ell, en veure la meua reacció em va dir que si no estava preparada que ho entenia i què no passa res. En aquell mateix instant em vaig adonar que no ho estava, que encara que ell no em volgués fer mal, no sabia si en algun moment de la meua vida tornaria a estar preparada, el simple fet de pensar que uns altres llavis em puguen tocar… No ho volia mai més.



Per sort, em va entendre, i em va acompanyar fins a la porta de casa. Ens vam acomiadar i estava tremolosa, tenia por que tornés a intentar-ho, per sort, no ho va fer, i vaig arribar al llit amb quasi un somriure a la cara.



L'endemà mentre sortia de casa el vaig veure passar, vaig veure passar al lladre, al lladre que es va emportar la meua ànima aquella nit, el meu cos… Absolutament tot de mi; Brandon. No podia ser veritat, ara que Luke començava a aconseguir quasi fer-me oblidar que aquella persona tenia nom i cara, que havia volgut a un monstre, inclús que m’havia enamorat d’ell. No era capaç de creure, de veres era capaç, després de tot el que m’havia fet passar, de caminar prop de la meua casa com si res?



– Hola, princesa, m'enyores? – Va dir aquella maleïda veu, que per desgràcia coneixia molt bé.



Vaig voler dir alguna cosa, però la meua veu em va fallar en aquell precís instant, era com si m’hagués quedat sense tot, i de sobte, tornava a estar sense roba, en un llit, cridant desesperada perquè algú em rescatara.



Vaig sortir corrents del carrer, mentre seguia com Brandon començava a perseguir-me. Encara no sé com ho vaig aconseguir, però vaig aconseguir que no m'alcances, i vaig tancar la porta de l’habitació amb les llàgrimes en les meues galtes.



Crec que aquell va ser el moment, sabeu? El moment exacte on em vaig donar conte que aquella persona s’havia ensenyorit de mi mateixa, de Ginger, ja res tenia sentit. No era capaç de sortir de festa, d’estudiar, de menjar, de tindre contacte en algú… Em sentia una persona buida, sense ànima, que simplement estava esperant que algú solucionés els seus problemes, o, a la mort.



Possiblement, mai podreu sabre perquè una persona decideix acabar en la seua vida, possiblement, penseu que ha escollit el camí dels dèbils, o que simplement era una persona roïna que s'ho mereixia.



Jo no crec en això, jo crec que les persones que ho fan són persones valentes, persones que desesperadament, han buscat una solució després d'altra, i finalment, que s’han vist en un camí sense sortida, ja que senten que no tenen res més per a aportar, res més a fer, que estan vivint una vida que, efectivament, no és vida. No creieu, que davant d’aquesta situació, el millor a fer és posar fi a aquesta situació? Malgrat tot, a ningú li importes, ningú obrirà la porta per salvar-te, estàs assoles.



Amb aquests pensaments al cap, vaig prendre una decisió que ja feia temps que al cap, aquella persona, havia acabat amb tot de mi, i ja no em quedava res perquè lluitar; havia perdut la beca, les amistats, el meu cos, la dignitat… Ja no em quedava res. Possiblement, en una altra vida, haguera pres una altra decisió, però, no va ser així.



Abans de començar a prendre les pastilles, vaig agafar un boli, i vaig escriure, entre llàgrimes, dues cartes amb dos motius diferents:



Estimat Brandon, com estàs? Quan llegisques això, possiblement ja saps la notícia. Sí, estic morta, i tot per culpa teua. Saps, podries haver-ho fet sense fer-me voldre-t, tot haguera sigut més fàcil, no em sentiria una estúpida, i no m’hagués fet mal que de totes les persones del món fores tu el monstre dels meus malsons. Espere de veritat que reflexiones, i que ho passes bé en la presó; no creuràs que me n'he anat sense dir res, no? Perquè creu-me, ara seré jo la protagonista dels teus malsons.



–



Estimat Luke,

Sento molt el que he fet, no he vist una altra sortida que pogués escollir. Gràcies per aquests dies amb tu, has fet que el meu infern fos menys infern. Mai et podré agrair tot el que has fet per mi, has sigut una llumeta en els meus dies, la raó per la qual he aguantat un temps. Gràcies per haver-me deixat conéixer, eres una persona meravellosa amb una gran vida al davant, no oblides tot el que vals. T’estime molt Luke, ens veurem en una altra vida.



Pd: No plores molt per mi, no és un adeu, ens tornarem a veure al cel, ho jure.



Així, amb les mans tremoloses i els ulls mullats, vaig començar a menjar pastilles, una després d'altra, sense descans, fins que ja no vaig veure, res més que negre.