Normalment, quan mirem les notícies i surt que han violat a una xica, pensem que aquestes coses no ens poden passar a nosaltres, que vivim en una bombolla on ningú ens farà mal. Però això no és cert, perquè per desgràcia són coses que passen habitualment i pots tindre sort en la vida i que mai et passe res i no tanta sort i que et passe com a mi.

Tenia les cames plenes de blaus i el cap a punt d'explotar. Vaig intentar alçar-me, però les cames em tremolaven, mai m'havia sentit tan vulnerable. Ja no era jo, ara tot el que quedava eren petjades de les seves mans sobre meu cos.

Ell no va tardar en marxar-se quan va acabar, no va ser capaç ni de llançar-me una mirada, tota la màgia s’havia esvaït, i vaig entendre que aquell sentiment que havia sentit per ell tot aquell temps, no era més que una il·lusió, creada per aconseguir tan sols el que ell buscava de mi, una jove que només volia ser volguda de veritat.Jo en un inici no era tan sols capaç d’alçar-me, em repudiava a mi mateixa, però, sobretot a aquella habitació, de la qual no podia fugir, sentia que quan hi sortiguera, ja no hi hauria una excusa, tot es transformaria en real, i no estava del tot segura de què pogués ser capaç d’afrontar tot allò.Malgrat tot, a l’hora ho vaig aconseguir, la festa ja s’estava acabant i per tant, tan sols quedaven uns pocs desconeguts en aquella casa. Vaig baixar corrents, però, una veu em va parar.

– Ginger, t’estava buscant!

Luke estava corrent darrere meva, i quan em va aconseguir em va agafar el canell. Amb tan sols aquell acte els meus músculs es van tensar. La meva respiració va augmentar, sentia com el cor se m’encongia. Tan sols sentia por, por de que ell fos igual, de què m’agafés i em portés a una habitació, que prengués el meu cos, i que després m’abandonés. Una esgarrifança em va recórrer el cos. Les llàgrimes no paraven de caure. I amb la poca força que em quedava, vaig sortir d’allí, deixant-li plantat en la sala principal.

L'endemà al matí, no vaig alçar-me a estudiar, ni em vaig moure del llit. Realment, no en sentia res, era com si Brandon s’haguera quedat amb el meu cos, amb la meva ànima i a més amb qualsevol sentiment. No tenia tristesa. No tenia odi. No tenia ressentiment. No sentia res, estava completament buida, sense ganes de viure, amb l’esperança que aquell malson s’acabés prompte.

Els dies passaven, els exàmens van arribar, i no vaig presentar-me ni tan sols. Estava perdent el rumb de la meva vida, simplement, pensava que ja no tenia sentit la meva existència, no aportava res al món, però el pitjor és que no aportava res a mi mateixa.No us mentiré, em va costar 1 mes poder sortir de l’habitació, el contacte humà m’espantava i em sentia empresonada amb cada carícia, o amb cada abraçada.

Un dia, mentre estava al llit mirant el sostre, vaig veure com una papallona entrava a l’habitació i em vaig posar a pensar. Tota la vida, m’havien encantat les papallones, em pareixia fascinant com podien regenerar-se elles a soles, sense ajuda de ningú, i passar de ser un cuc lleig, a una papallona d’ales boniques i grans, mitjançant el procés de la metamorfosi. Això va ser el que em va animar a alçar-me del llit i deixar de pensar en les desgràcies del passat i centrar-me en tot el que m’esperava el futur perquè com les papallones, jo també tenia dret a tornar a nàixer. Així mateix, aquella vesprada, vaig acceptar la sortida de Luke, qui després d’aquella festa em va escriure en veure'm tan malament.

Vam quedar d’anar al cine, i veure la nova pel·lícula que acabaven de traure. Era una comèdia romàntica que estava basada en un dels clàssics de la literatura, com bé és Romeu i Julieta. Per un moment, vaig desitjant tornar a ser menuda, tornar a quan la meva única preocupació era pensar quin llibre em llegiria després. Aquella història em va fer recordar cada tarda que em passava entre les pàgines d'aquells llibres que m'inspiraven, i m'ensenyaven alguna cosa de la vida, asseguda al jardí dels meus avis, a la gespa i escoltant el cant dels ocells, desitjant trobar algun dia al meu príncep blau, qui no va aparèixer quan més el necessitava.

Després del cine vam anar a sopar, a un restaurant prop de casa, on el menjar estava boníssim. La nit em va passar molt de pressa i Luke es va portar genial amb mi. Però sincerament jo no estava preparada per a conèixer a una altra persona, encara no podia confiar en ningú. Cada nit que em gitava al llit, el meu cap no podia de deixar de pensar en aquell moment, en com les seves mans recorrien la meva pell fent-me sentir vulnerable i menyspreable i els malsons no em deixaven tranquil·la.

En acabar de sopar Luke em va acompanyar a casa. No us mentiré, va ser una vetlada magnífica, però, tan sols m'imaginava totes les coses roïnes que podien passar-me i em tirava cap arrere cada cop que ell s'apropava.

Per sort, Luke ho va entendre, i no va fer més intents d'apropar-se. En acomiadar-nos, em va insistir en tornar a quedar. La meva ment es negava, no volia tornar a sentir-me vulnerable, fràgil, a la disposició d'algú que no fora jo. Però, era conscient de que no podia tancar-me així al món, i per tant; vaig decidir acceptar, que podria passar?