És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro. Aquell maleït bitllet, que hagués passat si no m'haguera caigut a l’embornal? Doncs mai ho sabré, perquè per allò el vaig conèixer.

Allí estava ell, amb els seus ulls blaus que em transmitien tranquil·litat, va ajupir-se, i va aconseguir treure el bitllet de l’embornal. Les nostres mirades es van creuar i vaig sentir que el món es parava, només existíem ell i jo. Ahí ho vaig saber, ell seria la meua perdició.

Vam estar parlant al metro, em va dir que es deia Brandon i va resultar que anàvem a la mateixa universitat, que era sinó el destí el que ens havia unit?

Com no pot ser d'una altra manera, amb el temps les nostres vides van començar a enllaçar-se, ens trobàvem per totes bandes, a la universitat, al supermercat… I d'un desconegut va passar ràpidament a ser un amic, amb qui podia confiar sens dubte. Amb ell em sentia segura, com si el conegués des de sempre. Era indubtable que estavem fets l’ú per a l’altre, no sé de què estan fetes les ànimes, però la seua i la meua eren una sola. Com va poder canviar tan ràpid? Com una persona és capaç de fingir tant?

Al mes d'haver-nos conegut, em va invitar a passejar baix les llums de Nadal, no puc expressar com em sentia en aquell moment. Era com si a un xiquet li hagueren regalat aquell joguet que tant desitjava.

Fou de les millors tardes de la meva vida, m'agafà la mà, i em guiava baix les estrelles. Sentia papallones per tot el meu cos, el seu contacte em feia dèbil, vulnerable. M'apropà a ell. No hi vaig fer cap esforç per evitar-ho. Les papallones van augmentar. Els nostres alens es van mesclar, només es sentien les nostres respiracions, tot va cesar, tan sols hi érem nosaltres. De sobte, els nostres llavis es van entrellaçar en un bes vertader, carregat de sentiments, ja res tornaria a ser igual.

Van passar les setmanes i continuarem quedant. Anàvem junts a comprar, a la universitat i fins i tot, em va portar a dinar amb la seva família, com podia anar tot tan ràpid? Estava jo preparada per a començar una relació?

Per una part sentia que era el que sempre havia desitjat, un xic perfecte, graciós i que em volia de veritat, o això creia jo. Però per l'altra part, no volia distraccions perquè necessitava bones notes per a continuar estudiant amb una beca en aquella universitat tan cara, i la veritat siga dita, des que quedava amb ell deixava un poc els estudis de banda i quasi que no em concentrava gens.

Un dia, quan estàvem Brandon i jo estudiant a la biblioteca com de costum, se’ns va apropar un amic d’ell a dir-nos que este cap de setmana organitzava una festa a casa seva i que si volíem anar, estàvem invitats. Jo no hi volia anar, els exàmens finals estaven molt a prop i necessitava avançar tot el que aquestes setmanes enrere no havia fet, però, com em va dir que li feia molta il·lusió presentar-me als seus amics i com sóc fàcil de convèncer, al final vaig accedir a anar-hi.

Va arribar el dia i a les deu de la nit em va passar a buscar amb el cotxe. No vam tardar en arribar. Era una casa blanca i gran, semblant a la de les pel·lícules americanes, amb un jardí ple de plantes de tots els colors i estils. L’interior de la casa era de revista, es notava que l’havien reformat feia poc, i estava ple de gent que no havia vist mai. Al poc d’estar allí, ell se’n va anar a parlar amb uns amics i em vaig quedar a soles, em vaig penedir d’haver anat i de no estar estudiant, pero bé , ara ja no podria fer res així que vaig anar a la cuina a buscar alguna cosa per a beure. Allí vaig conèixer a Luke, que també estava a soles, i vam decidir fer-nos companyia. Em contà que ell havia vingut en uns amics, però que els havia perdut de vista i que no coneixia tampoc a ningú. Vam estar tota la nit rient-nos i parlant, era un xic molt interessant. Però de sobte, va aparèixer Brandon enfadat, dient que què feia rient-me'n amb l’altre xic i perquè no estava amb ell. Jo no entenia res, anava begut i pareixia que s’havia convertit en un altra persona. Com estava pegant crits i tots ens estaven mirant, vam entrar a una habitació que hi havia al costat, per a aclarir les coses.

Només entrar es va tranquil·litzar i em començà a besar. La cosa es va posar intensa i em va tirar damunt del llit. Jo m’estava començant a posar nerviosa, no sabia com dir-li que no volia arribar a alguna cosa més, que no estava preparada. Va començar a llevar-me la camiseta, li vaig dir que parara, però ell no va parar, vaig començar a pegar crits però del soroll de la música, no em sentia ningú. Vaig sentir com s'apoderava de mi, del meu cos, de la meua ànima.

I en aquell moment em vaig adonar que la persona que havia conegut no era pas real.