TERCER CAPÍTOL. SEDAN, FRANÇA. 2090

Els humans som egocèntrics, egoistes i materialistes. Individus que posem el nostre benestar i riquesa per davant del nostre planeta. Encara que no ho som per natura. No és condició de l‘ésser humà ser d'aquesta manera. Són qualitats que hem canviat al llarg del temps. Hem anat millorant en aquesta empresa, per a ser cada vegada més d'aquesta manera. Cada vegada més estúpids. Durant anys hem pensat que l‘ésser humà evolucionava, i no era així. Era tot el contrari. Havíem estat maltractant la nostra mare terra. Aquelles promeses de cuidar el medi ambient ja no servien. El món estava morint-se. Era massa tard i el temps s’havia esgotat.

Ja estan començant a fer viatges permanents extra planetaris, diuen que són pareguts a aquella terra d’abans que per desgràcia jo no vaig conèixer bé.

Ma mare em deia que quan ella era petita buscaven planetes al nostre sistema solar, però no tenien les condicions mínimes per a viure, així es que van començar a buscar més lluny. I van trobar uns, que orbiten al voltant d’un altre astre, paregut al sol, però un poc més dèbil i que allí van descobrir que hi havia oxigen i aigua. Abans de nàixer jo, es van fer els primers viatges fins a aquests nous llocs. Llocs que tot el mon volia explorar, però que era difícil de fer, ja que el preu a pagar era desorbitat. No sols pel que suposava a la butxaca, si no també hi havia un altre preu i molt mes alt. El planeta es trobava a setze anys llum de la terra, això equivalia a trenta-huit anys de la vida si algú volia anar i tornar, idea destarifada en aquell moment. Qui voldria, en el seu sa judici, deixar enrere durant trenta-huit anys la seua vida establida en la terra. I tornar com si res haguera passat. Ningú, perquè era impossible pensar que tot estaria igual. Sols ho van fer els únics que podien fer-ho, els únics que devien fer-ho: els científics, encarregats de estudiar solucions als problemes i que en moltes ocasions posen les necessitats de la humanitat per damunt de les necessitats familiars. I ho sé de bona mà. La meua mare, astrònoma científica, va ser una de les científiques que va tindre que elegir. No en aquest moment, però si mes endavant.

El que sé es que a la Terra ja no es pot viure, l’hem explotada tant que ja no pot aguantar.

Des del canvi de sentit en la rotació terrestre i l'acceleració d'aquesta, la vida en la terra ja no és el que era. Encara que jo mai havia arribat a conéixer-la com ho havia fet la gent major.

No sols era l’escalfament global el que ens preocupava, si no també les conseqüències de l’acceleració de la rotació del nostre planeta. Tot açò havia causat la reducció d’hores de llum solar. Al dia sols teníem tres hores amb sol, la resta era sols foscor, nit eterna. L’agricultura havia arribat al seu final i amb ella la ramaderia. Els projectes d’energia solar ja no servien i moltes plantes havien deixat de fer la fotosíntesi. A més, les malalties provocades per la perduda de melanina, i per l’extrema contaminació, van anar incentivant que molta gent coneguda i desconeguda es plantejara fer el viatge. Ja no es tractava de un viatge capritxós, es tractava d’un viatge necessari, ja que es va convertir en l’única possible solució a sobreviure a l’amenaça de mort imminent que va recaure sobre la terra.

Quan jo vaig complir els sis anys va ser quan ma mare va haver d'elegir quedar-se a casa en nosaltres o anar a l’espai. I encara que va estar a punt de renunciar a la seua carrera per nosaltres, va decidir marxar. Ens va prometre que treballaria sense descans per aconseguir inventar alguna cosa que ens permetera viatjar molt mes ràpid per poder tornar abans i sobretot per salvar la terra. Va ser un acomiadament molt dur per a tots. Jo era petita i no sabia molt bé que significava tot allò, no sabia que tal com estaven les coses en l’actualitat, a ma mare no la tornaria a abraçar fins que jo tinguera quaranta anys. Els primers dies, setmanes i mesos van ser terriblement dolorosos per a mi. Sols podia veure a la meua mare cada dia a través d’una pantalla, i sols uns pocs minuts.

Com jo era petita, durant un temps em vaig sentir abandonada per la persona que més volia al món. No entenia el perquè va haver de marxar ni el perquè no podia tornar. Però em quedava a la memòria moments únics amb ella, juntes, abraçades, els seus cabells caient per damunt dels meus, la seua olor, les seues mans acariciant la meua cara, la seua veu mussitant cançons de bressol, calmant, sempre calmant, la meua mare sempre va ser un espai de pau.

Em vaig criar en la meua iaia Odile. La meua iaia era una persona major, però que gràcies a la ciència havia sobreviscut al envelliment, molt normal en la meua actualitat. Odile tenia un passat interessant. En la seua família, que era també la meua, sempre havien tingut passió per l’escriptura i per la ciència. Segons deia ella, l’escriptura havia salvat a les dones de la família de la bogeria. Així que a ella hi havia dues coses que l’havien salvada, l’escriptura i la ciència.

Recorde quan la iaia em va regalar una petita androide pel primer aniversari sense ma mare. Em va dir, que aquest robot guardava en el seu sistema una col·lecció de escrits que havia pogut recopilar i que pertanyien a la nostra família. Eren històries que havien passat de manera oral, però que ella havia escrit a un llibre i després passat al robot. També em va regalar una caixa amb el llibre manuscrit i un llibre de una petita androide que pel que es podia veure, a les seues pàgines desgastades, havia segut llegit i rellegit moltes vegades. L’olor que desprenia aquella caixa em va recordar a la meua mare. Segurament, com totes les dones de la meua família també va tindre aquell llibre a les seues mans.

A la meua iaia, el que mes li agradava era contar històries de quan tot era diferent, per a mi semblaven històries de ciència-ficció d'un món que no existia ni mai havia existit.

Hi havia quatre estacions a Sedan. Els dies d'estiu eren llargs, en els quals, la calor del sol calfava la seua pell. Acostumaven a passar-los a la platja, i recordava tantíssimes sensacions que a vegades, per un moment em feia pensar que jo també vaig ser allí. Sentia com si els meus peus sentiren la fina arena i era capaç de veure els divertits colors del seu món. També em parlava de les primaveres suaus, en les que visitaven els verds prats. Que bonic era poder imaginar els animals que els ocupaven. A ella li agradava tombar-se en l'herba fresca per a llegir, i jo era capaç de sentir la suavitat, com si des del meu món aspre, la tocara amb les meues mans.

També em parlava dels aliments tan saborosos que menjava, les textures i les olors. Eren aliments de veritat.

Pot ser que no fora impossible que jo fora capaç de sentir-ho tot, ja que fins als sis anys vaig viure en un món com aquell. Ara portava molt més vivint en un món gris sumit en la foscor de la nit eterna, en el fred hivern i menjant aliments creats en un laboratori. Així que tot allò l'havia esborrat del meu cap.

Que enveja, sempre somiava amb aquest paradís que la meua iaia recordava amb nostàlgia.

La depressió no sols havia fet presonera la meua família, si no també a tota la resta de gent, Ja fora bé, per un món perdut o pel món que estaven a punt de perdre.

Jo i el meu germà calmàvem la nostra por amb les històries d’aventures astronòmiques amb aliens servicials que ens contava Iris, el nostre androide domèstic, juntament amb les històries que ens contava la iaia. Així, quasi sense adonar-se conter va anar passant el temps.

Sedan a l’any 2090 és obscur i trist, però fa poc vam rebre la notícia més important dels nostres últims anys. Feia uns mesos que ma mare havia descobert alguna cosa increïblement bona. Encara es tractava d’una teoria. Faltava demostrar que podia aplicar-se, però jo creia en ma mare, creia en la científica que era, en la seua passió, ja estaven al camí de fer realitat els nostres somnis. I per aquest motiu, la comunitat científica li va atorgar un premi.

Com ella no estava a la terra, a la gala seria jo l’encarregada de recollir-lo. Seria una cerimònia molt important. Ma mare estaria allí connectada en directe des de l’espai. Estàvem tots molt emocionats.

El llibre que contenia la caixa dels meus avantpassats, el de la petita androide, em va fer considerar, què pensaria l'escriptora d’aquella història si saguera que actualment, tot el que havia imaginat, i que va escriure, s’havia fet realitat.

La meua iaia estava ben orgullosa de la seua filla. Odile deia que en altres temps les dones es trobaven un muntó de obstacles per a ser reconegudes científicament. Una dona, per ser dona ho tenia difícil per arribar on havia arribat la meua mare.

Uns dies abans la meua iaia em va regalar un vestit vermell amb decoracions daurades i tela brillant perquè me'l posara el dia de l’entrega del premi. Em va dir que aquell vestit tenia una història familiar que es remuntava a la Segona Guerra Mundial i que passava per la pandèmia de la Covid. Celine, la besiaia de la meua besiaia l’havia cosit amb la seua mare, i generacions després encara seguia al llinatge familiar. Aquell vestit era un record, una tradició, un vincle d’amor familiar. Ara, requeia sobre mi, i més endavant sobre la meua filla i així successivament. Es tractava d’una responsabilitat molt gran. Però, ara en els nervis dels últims moments, dubtava de la meua existència dins de uns anys, ja no sabia bé si la humanitat sobreviuria a aquesta catàstrofe.

Com havíem fet totes les dones de la meua família, em vaig refugiar a l’escriptura. M’ajudava a escapar d’aquella realitat. L’escriptura en feia lliure i sentir-me sense perills.

Però m’adone de la verdadera situació, m’adone que no puc viure a les meues històries, si poguera, ho faria, però aleshores torne a la realitat, i sent la catastròfica veritat caure com un pes a la meua esquena i desitge que tot acabe, desitge quedar-me a la meua vida imaginària dels meus escrits i esfumar-me en ells. Però també confie plenament en ma mare, així que tanque els ulls i em deixe portar.

Sé que ara, en 2090, Sedan continua gris i obscur... però un gran nombre d'astrònoms, geòlegs, biòlegs, i molts altres experts, entre ells la meua mare, intenten amb els seus estudis i investigacions oferir solucions per a revertir els canvis succeïts i tornar habitable de nou el nostre planeta. La solució no deu ser viure fora de la nostra mare terra.

Si pensem que la terra, fa milions d'anys no va ser més que una roca inerta. Un planeta amb temperatures extremes, sense nutrients, sense oxigene i amb compostos tòxics. Però, un planeta que no obstant això, va evolucionar. Els primers éssers vius es van adaptar a aquestes condicions i van aconseguir progressar. Si això va succeir en el passat, amb els nostres coneixements tecnològics actuals, llavors... per què no pot haver-hi un mínim d'esperança per a la vida. Tal vegada, aquesta vida que està per arribar, aquella que tanta gent intenta salvar, no siga com la dels meus avantpassats, però si habitable, una nova forma de vida i tal vegada millor… el futur llunyà, amb els ulls del present, és i serà sempre incert. El futur de la nostra terra és un misteri.

Arribat a aquest punt, després de tantes generacions, destrossant la terra, amb guerres, virus, foscor, caos... El ésser humà en l'últim minut, quasi a punt d'acabar amb ella….L'experiència va fer prendre consciència i agafar impuls per a salvar-la….i és que sempre a punt de perdre el que més volem lluitem per conservar-ho...

La meua àvia, ma mare i totes les dones del llinatge familiar, em van ensenyar, que amb la ciència i amb l’escriptura tot és possible.

T'imagines?, i si comencem el cicle novament?....

Benvinguts a la Terra.