EL MEU VESTIT VERMELL

PRIMER CAPÍTOL. CELINE (SEDAN, FRANÇA. SEGONA GUERRA MUNDIAL)



“Feia dies que es repetia el mateix somni. O pot ser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho a ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Es somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en…, bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.”

La lectura i l'escriptura era l’única escapatòria d’aquella miserable situació. Aquella petita androide innocent era la meua distracció de la catastròfica guerra començada fa dos anys i que no tenia intenció d'acabar. La guerra, que és la guerra sinó l'acte més egoista que l'ésser humà haja sigut capaç de crear. Aquell egoisme havia acabat amb la vida de molta gent, però a ningú l’importava si una dona perdia al seu home, si un net perdia als seus avis, o si una xiqueta es quedava òrfena. Per això, la meua situació no era res diferent.

Encara recorde aquell matí, dotze de maig de mil nou-cents quaranta, el soroll d’una bomba. Aquell soroll únic, aterrador, que unit als crits, em va paralitzar com a la resta de gent que el va escoltar. En tan sol un segon tot havia canviat. En aquell moment em trobava al carrer. Tothom vam fer el mateix. Primer es vam quedar quiets i vam mirar a tot a reu, intentant identificar que havia segut allò. Però era evident. Sabíem que no podien tardar molt en arribar. Després, acceptada la tragèdia vam córrer d’un lloc a un altre sense saber ben be que fer. Espantats, aterrits es vam amagar i es vam tirar a terra protegint el nostre cap amb les mans...així vam estar un temps, incalculable, lent, dolent. La guerra havia arribat.

Fa temps que la guerra és una cosa normal a Sedan, la meua ciutat. Des de que els Nazis ens van invadir creuant l’espés bosc de les Ardenes, fent que l’exercit francés entrara en pànic. La por recorria els carrers perseguint als innocents habitants d’aquella ciutat de França, la meua. De la bella Sedan, no quedava res més que un muntó de runes i una atmosfera gris.

Al quinze de maig, els alemanys ja tenien el seu camí lliure fins al canal i així ja podien continuar invadint el reste de França. Massacrant sense escrúpols i sense justificació. Les guerres mai es poden justificar.

Recorde que mai havia sentit tanta por fins que van cridar al meu pare i al meu germà a formar part de l’exercit per servir no sols la seua ciutat, sinó el seu país. Aquella sensació que recorria el meu cos per primera vegada em feia tremolar. Era com si una brisa gelada tocara la meua pell. La meua mare sempre em deia que hi ha que afrontar les coses amb valentia i que tot el roín millora, però aquella vegada no es va tragar les llàgrimes. Pot ser era l’única vegada que la meua mare plorava tant, jo en canvi vaig mantindre la meua compostura, per fer veure al meu germà i al meu pare que tot anava a millorar i que confiava en ells, però, com era d’esperar, mai més vaig tornar a veure a ningú dels dos.

La tristesa, junt amb la desesperació, era l’únic que hi existia, feia temps que no escoltàvem ningú riure.

El que ens quedava eren els records d’abans. Records bonics i emotius, plens de felicitat de quan tot era perfecte, de quan les preocupacions eren mínimes. Entre molts d’eixos moments, recorde el dia en que els meus pares em van fer aquella festa sorpresa pel meu aniversari. Ma mare, modista de professió, m’havia contagiat el seu amor per la costura. M’havia criat entre fils de colors, agulles i didals. Juntes havíem fet projectes per a les seues clientes. Jo encara era petita, però a ma mare mai li va semblar un problema, sempre en deia que jo tenia una visió més boja de la moda i que gràcies a mi li donava als seus vestits eixa frescor que caracteritzava als seus dissenys. Abans d’aquella festa ma mare i jo havíem treballat en una comanda diferent, la filla d’algú important, necessitava un vestit únic. No puc deixar de pensar en com vaig poder creure aquella mentira innocent de ma mare, del pare i del meu germà. Ara recorde cada moment i era evident que eixe vestit era per a mi. Seria junt a la festa, el meu regal. Aquell preciós vestit vermell amb decoracions daurades i tela brillant, no era sols alguna cosa material, era molt més. Era el temps que havíem passat junts en família. Era un vincul d’amor i pau. Però, torne a la cruel realitat del dia a dia, ja que no puc quedar-me en el passat per sempre, si poguera ho faria. I el meu pensament es deté al dia en que vaig tindre que vendre aquell preciós vestit per ajudar a ma mare.

Les guerres són cruels, si tens la sort de sobreviure, mai tornaràs a ser el mateix.

Des de que el meu germà i mon pare van ser cridats per fer front als enemics, la meua mare no parlava. Mai l’havia vista així, pareixia que s'haguera quedat sense piles i no funcionara, crec que era perquè no tenia ganes de viure, per la gran perduda que havia sofrit, però tant mirar cap arrere li havia impedit vore que jo seguia allí, que la seua filla Celine seguia present.

Ja no em sentia protegida per ningú, la meua mare pareixia desactivada, el meu pare i el meu germà, morts en combat, els temps de costura havien quedat al passat. L’únic per el que em sentia protegida era per l’escriptura. Allí vivia històries i aventures que no podia en la vida real. Allí tots érem lliures i feliços. Allí, que bonic seria viure allí. Però allí, era una fantasia, en la que em refugiava constantment. Si estar allí fora l’ultima cosa que fera, si una bomba arrasara el nostre amagatall. No m’importaria, ja que dins d’aquelles històries inventades per mi, es on jo volia morir, on volia que acabara tot, on no tenia por de no existir. Allí tornava a ser feliç.