SEGON CAPÍTOL. SEDAN, FRANÇA. CORONAVIRUS

Aquella microscòpica cosa va canviar les vides de tothom. Un dia com un altre qualsevol es va iniciar el conter enrere que desembocaria en un cataclisme mundial. El dia que van detectar aquell amenaçador virus a la Xina, la forma de viure va canviar. Aquest dia va ser el trenta-u de desembre de dos mil dènou. Al principi, tothom, pensava que era un simple constipat que passaria de llarg, i a més, Xina estava molt lluny de nosaltres. Allò que els estava passant allí, era una cosa impensable, mai ens podria passar el mateix. El nostre país, era diferent, situat a un continent desenvolupat i protegit. Però, amb un món globalitzat esperar que allò sols es quedara a la Xina era una il·lusió dels nostres caps. A la televisió i a la resta de medis, anunciaven les morts que el virus, anomenat Covid-19, anava deixant al seu pas. Prompte va arribar a Europa. El primer país al qual va arribar va ser Itàlia amb el que compartíem frontera. Ja estava mes prop. Encara que seguíem negant la evidència. Les imatges que ens arribaven eren esgarrifants. El virus s’havia propagat ràpidament i l’onze de març de dos mil vint l’Organització Mundial de la Salut declarà oficialment el coronavirus com a pandèmia.

El setge de març de dos mil vint, Emmanuel Macron, president de França, va anunciar el tancament nacional del país durant quinze dies a partir del dèsset de març al migdia. Mai havien viscut un tancament, era insòlit per a nosaltres. Quinze dies eren un fum, però el que encara no sabíem és que no seria així de senzill. Encara pensàvem que en un país desenvolupat com el nostre, amb una sanitat excel·lent, i mitjos suficients, en quinze dies de tancament serien bastants per guanyar-li la partida a aquell adversari invisible. Després dels primers quinze dies es van decretar quinze més. A mesura que anaven passant les setmanes es hi vam adonar que allò suposaria un col·lapse mundial.

No se sap en exactitud quan va ser la data real en la qual va aparéixer el primer cas a Sedan, perquè fins a eixe moment no s’havien fet proves específiques, així és que abans es tractaven com a constipats que anaven complicant-se i acabaven en neumònia i mort. Però a partir d’aquella data en què es va detectar el primer cas, van anar caent un munt de gent. I la diferència hi va ser que ja no es tractava de gent d’un continent llunyà, ni d’un altre país al nostre. Moria gent de la nostra ciutat, gent que coneixíem.

Tancats, entre les mateixes quatre parets en quines el meu germà i jo, de menuts, expressaven el nostre art. Parets on en les que la nostra gossa, feia forats de menuda. Parets, on escoltaven infinites històries que la nostra iaia relatava en molt d’amor. Ara, eren parets presoneres, propietàries dels nostres cóssos durant un espai indefinit de temps. El que ens quedava era incert.

La meua família, sumida en un caos econòmic, intentava estalviar tot el que podia. El meu pare, cuiner d’un petit restaurant, va perdre el treball. El seu soci i ell es van veure obligats a tancar de forma definitiva les portes del restaurant. Amb zero ingressos i moltes despeses era insostenible aguantar el negoci fins que tot tornara a la normalitat. Quan i com seria la nova normalitat?.

En canvi, la meua mare treballava a l’hospital les vint-i-quatre hores del dia, en primera fila, arriscant la seua vida, cada dia més afectada psicològicament però sense rendir-se. En els hospitals es va viure una situació semblant a la de la guerra, fet que no ocorria a França des del mil nou-cents quaranta-quatre. En aquest cas, l’enemic era invisible, i no hi havia bombes que acabaren en ell.

El meu germà i jo veiem passar els dies, desitjant que tot allò passara i que poguérem tornar a la normalitat.

Cada vegada el nombre de morts era superior, i el pànic entre la gent creixia conjuntament amb aquesta aterridora xifra.

Uns mesos després de l’aparició d’aquell virus la meua iaia es va posar malalta. Encara recorde el dia que la meua mare em va dir que la iaia ens havia deixat. Tenia setanta-quatre anys i encara moltes coses per a ensenyar-me.

Per motius laborals dels meus pares, el meu germà i jo ens vam criar amb la meua iaia. Ella va ser la que ens va ensenyar moltes de les coses que sabem. Recorde que ens contava històries per dormir, històries per menjar, històries per passar el temps. Era impossible avorrir-se amb ella. Estar al seu costat era viure a altres mons sense necessitat d’agafar ningun avió. Les seues històries ens feien volar i el meu germà i jo sempre volíem més. Així que amb la seua mort, tot es va quedar ahí, paralitzat, quiet, quiet per sempre.

Aquestes històries que ens contava, segons ens va dir repetides vegades, van ser inventades per la seua mare, la meua besiaia, una sobrevivent a la guerra dels nazis. Eixes histories, havien salvat a sa mare de la bogeria d’aquell temps de guerra.

Encara que la meua besiaia va morir mesos abans de nàixer jo, l’havia arribat a conéixer profundament gràcies a tots aquells relats que m'havien acompanyat a la meua vida. Per desgràcia, eres relats que van ser escrits però que amb la guerra per algun motiu es van perdre. Com tantes coses que es van perdre a la guerra. Però, guardava alguna cosa de la meua besiaia. Allò va tindre molt de valor per a ella i que gràcies a meua iaia un dia va recuperar. Un vestit color vermell, que Celine, així li deien a la meua besiaia, va haver de vendre per poder sobreviure en la guerra. El com el va recuperar forma part d’una altra història.

Encara recorde aquell preciós vestit vermell amb decoracions daurades i tela brillant que em va regalar per nadal passat perquè el lluïra a aquella graduació de quart de l’ESO que mai es celebraria a causa del virus. La iaia volia que jo me'l posara a una situació especial. Però no hi hauria res per celebrar, tota esperança de tornar a veure a la iaia es va esfumar i a més a més, amb la quarantena no sols perdíem moments quotidians del dia a dia, sinó que també perdíem moments especials, moments que canviarien la nostra vida, aquells moments dels quals tothom se'n recorda quan és major, però que els d’aquesta generació mai tindríem.

Aquell virus es va convertir en una invasió a la nostra vida. Vam entrar en guerra amb una cosa tan diminuta, però tan dolenta, i sols hi havia una arma per acabar amb la denominada tercera guerra mundial, una vacuna, sols feia falta un líquid, res més. Però abans de trobar aquell remei el virus va acabar amb la vida de massa persones, com en qualsevol guerra. Però aquesta guerra no era cap acte d’egoisme com la resta, sinó que era una jugada de la naturalesa, pot ser la vacuna per a la mateixa natura, ser un crit de desesperació de la mare terra o ser una eliminació necessària de residus tòxics per al medi ambient.

Durant la quarantena el nostre planeta va descansar de la contaminació dels nostres vehicles, de la sobreexplotació, durant aquests dies infernals per la humanitat la nostra mare terra somreia d’orella a orella.

La lectura era l’únic lloc on tot seguia igual. Una vegada vaig llegir un llibre que tenia la meua iaia. Era d’una petita androide que somiava. Pot ser tot allò que ens estava ocorrent era sols un mal son i vaig recordar a la meua iaia, i les històries de Celine la meua besiaia i vaig pensar que era un bon moment per reescriure-les.

A Celine, escriure la va salvar de la guerra i a mi em salvaria d’aquest virus horrorós. Escrivint podia eixir al carrer amb la imaginació, sense por de contagiar-me, on podia abraçar a tothom i on no existia res dolent del meu present. Però, a més, seria una manera de seguir recordant a la meua iaia, de que renaixera. Així, encara que fora en forma d’escrit, estaria en mi per sempre. Una forma de fer li un homenatge a ella, Marie i a sa mare, Celine, com a dones lluitadores que van ser.

Pot ser tot allò que ens estava ocorrent era sols un mal son, com a la petita androide, una advertència de la natura a tothom, però aleshores tornava a la realitat i m’adonava que aquella advertència se’ns havia escapat de les mans.