NOU (VALORACIÓ)

«I què t’ha semblat?

Em pareix molt original i madur.»



Original?

Però si m’he copiat l’estil de l’inici.

I què té d’original escriure la meua vida?

A més, he copiat cites de llibres i fragments de cançons.

Descaradament.

Madur?

A estones.

Maduresa fingida tal volta.

Text buit de contingut i ple de fets.

I paraules.

Però, què vull contar?

Doncs això és una exhibició.

De mi mateix.

Però controlada.

Jo decideixo el que mostrar.

El que em convé.

Tot per fer-me notar.

Per destacar.

Però no em vull repetir.

Porto tota l’estona fent-lo.

A més això ja ho havia dit.

«L’ego m’hi obliga.»

No ha acabat de funcionar.

L’interés ha existit.

Tanmateix, era efímer en el fons.

Aquí gasto l’última bala.

I és per al de sempre.

Per a continuar deambulant pel laberint.

I la sortida es veu, però la defujo.

O ella a mi.



Semblen reflexions profundes.

Però és filosofia barata.

Pur artifici.

Simples ganes d’aparentar.

I de destacar.



Això és la veritat.



«La gent pot sentir-se identificada.

Jo he reconegut moltes situacions.»

Com per no reconéixer-les.

Tot és veritat.

I qui se senta representat és el seu problema.

Ara tot va millor.

O és que m’he acostumat.

I parlant dels de sempre, també els trobes a faltar.

Però tinc poca memòria i si vull els puc oblidar.

O això crec jo.

Al final, la gent amb qui comparteixes vida et marca.

He adoptat expressions seues.

I escolto les conversacions socials.

Que passa a les xarxes.

Qui sap?

Sembla un intent d’adaptació matussera.

Jo ja sé per a què em venen a buscar.

I jo ja sé per a què vaig.

Tal volta aquí està el problema i soc jo qui ha de canviar.

Però, com vaig dir, a mi m’agrada.

I no ric per no plorar.

Ric amb moltes ganes.

I quasi he oblidat com plorar.



Ara, he faltat alguns dies.

I quan he tornat, m’han preguntat com estava.

Quasi tots.

Jo ho haguera fet?

L’accessori de classe va desaparéixer.

I ha tornat.

Quin xic més aplicat!

Però la salut és el primer...



Quina actuació més commovedora!



Al gran teatre del món, tothom té un paper.

I al petit teatre de l’institut, també.

I al teatre de la meua vida.

I, és trist dir-ho, però l’espectacle continua.

I ningú, per molt que ho semble, és imprescindible.

L’obra continuarà.

La vida continua igual.



No obstant això, no és del tot cert.

En aquest petit teatre soc l’autor.

Si m’acomiado s’acaba.

Soc imprescindible.

«Pobret, no sap que igual que ell ha copiat l’estil de l’inici, algú el pot imitar a ell.

Sí, una intel·ligència artificial d’aquestes.»

Vegeu.

Fins i tot aquestes veus dissonants depenen meu.

Són bifurcacions de la meua.

Sense mi no existirien.

I això no deixa de ser una altra reafirmació.

Un «aquí em pariren i aquí estic», com ja havia dit.

«I com em passen certes coses, aquí les canto, aquí les dic».

«Canto a l’amor i les parelles, que venen, beuen i se’n van».

«Canto a l’amor, canto als amants, canto a l’amor de contraban; l’esperança de contraban».



Però, per molt que m’ho crega, el món continua igual sense mi.

Res canvia.

Hi ha molta gent esperant a sortir a escena.

I malgrat quedar bastants coses en el tinter, arriba l’hora d’acomiadar-se.

Ja ho parlem a la següent sessió.

D’allò que passa al teatre.

Bé, a tots els teatres.

Els actors cada dia reciten frases més absurdes.

I les rèpliques no es queden darrere.



En fi, com encara hi ha espai a omplir, deixa’m dir:

I és cert que no vaig fer-ho,

no seria capaç;

però afina les preguntes.

Que encara no he dit si soc bo,

encara no saps si soc bo,

encara no saps si calculo els meus actes buscant una retribució.



Adeu, Manel.

Ara sí, ja he començat l’acomiadament.



«M’he buidat.»



DEU (ADEU)

Com ja vaig dir, començar he començat.

I ara acabar, he acabat.

Jo no, això.

Aquest text.

Jo espero no acabar-me en molt de temps.

Encara tinc corda per a més estones.

Començar he començat, la meua vida.

Però acabar...

Això ja no sé com serà.

Tant de bo!

A veure si t’ho puc contar.



Adeu i fins a una altra!

I a veure si la següent vegada dius alguna cosa.

Que jo m’embalo i no paro.

Veus, ja torno a començar.

I això s’ha acabat.

Me’n vaig.



Ara sí, adeu!



(Teló lent)



Eh, espera!

Que encara no t’he contat allò que...



(Teló ràpid)