L’espiadimonis estava quiet.

Posat sobre la formigonera.

Inalterable damunt un cercle viciós.



Era rutina.



DOS (SER)

Un moment.



Abans de continuar cal fer una puntualització.



Aquest text és ficció.

En tant que el somni puga ser considerat ficció.

I el somni, a més de somni, vida.

I, per tant, realitat.

O, com a mínim, és la meua «ficció».



Ara sí:

Un dia algú em van dir «ets un unicorn».

Hi estic d’acord.

Per què?

Perquè comparat amb l’estereotip d’adolescent, se’m podria considerar un ésser fantàstic.

Els adolescents tenen mòbil.

Doncs jo no.

Tenen amics i surten de festa.

Doncs tampoc.

Els agrada una música més moderna.

Ni això.

Entre d’altres.

Però què voleu, jo igual m’hi considero.

Adolescent, vull dir.

Unicorn de moment no.



Soc un adolescent.

Que estudia primer de Batxillerat.

Que va a l’institut i d’allí a casa.

I d’allí a l’institut...

Normalment.

Això no vol dir que no tinga alguna distracció.

Alguna activitat.



Que també acaba sent rutina.



TRES (NORMALMENT)

La classe és un món curiós, una sèrie de relacions.

M’agrada pensar que l’observo des de fora.

Però això no és cert.

Algú ve a preguntar.

O a estudiar.

O simplement a seure prop del seu amic.

Perquè la taula adjacent a la meua sol estar buida.

Jo ho agraeixo.

I no vol dir que, a voltes, no vaja jo a buscar algú.

Per a preguntar o estudiar vull dir.

(O simplement per tenir companyia)

A mi m’ajuda.

Repassar, vull dir.

Si no, els diria «marxeu, que sou uns interessats».

Perquè m’agrada estar sol.

Però també amb gent.

Malgrat això, sento que no connectem.

Que quan acabo amb els tòpics (d’institut principalment), poc em queda a dir.

Perquè m’agrada manar.

Dirigir.

Repartir la feina, i dir a cadascú què ha de fer.

Per això, m’enfado si no em fan cas.

O si no treballen.

I per això no m’agrada treballar en grup.

Prefereixo fer-ho individualment.

Perquè així em mano jo.

Però, alhora, dubto.

I necessito que em reafirmen.

Per això pregunto.

El que sé.

I, encara més, el que no sé.



No és cert?



QUATRE (AFICIONS)

A classe, m’agrada dibuixar.

Observar.

Escoltar.

Preguntar no tant.

Prefereixo deduir.

Encara que a voltes m’equivoque.

Però no faig mal a ningú.

Perquè normalment les guarde per a mi.

És un divertiment, un altre.



Així, descobreixo coses.

Assegut escolto.

O, distretament, em col·loco prop.

Sento una conversa interessant i mentrestant simulo mirar per la finestra.

Però l’orella treballa i el cervell enregistra.

Fins i tot m’ho diuen directament.

«Pensava que estava embarassada de D. perquè no em venia la regla; fins i tot li vaig posar nom: «Àrea 51». Però ella diu que no era seu...» «Només eren gasos I.»

Però això és l’excepció.

El millor és el que es descobreix d’amagat.

O simplement perquè algú parla massa fort.

O pensa que només l’escolta el públic desitjat.

«Si em toquen els peus m’excite, són el meu punt erogen...»

«M’agraden els pits, però de dona perquè tenen més volum.»

«Un dia a mi B. em va fer una xuclada i ma mare es va enfadar quan ho va veure.» «Jo li dic que no me’n faça, però m’agrada quan em mossega, i mossegar-lo...»

«I porteu sis mesos i encara no heu fet res, això no és normal.» «Ni tan sols la saluda quan la veu; l’últim dia només et va dir «mmm». L’hauries de deixar.» «No us heu ni besat?»

Evidentment, aquestes cites són records.

Per tant, han sigut traduïdes, modificades o suavitzades.

O, en últim terme, manipulades.



D’observar també s’extreuen conclusions.

Del fons de pantalla, per exemple.

Veus els nuvis, els familiars o alguns dibuixos manga o anime.

També veig amb qui seu cadascú.

O amb qui està al pati.

O amb qui va a fumar.

Resumint, amb qui se sol ajuntar.



Les meues orelles i els meus ulls vigilen.

Guarden, anoten i seleccionen.

Jo ho trobe una gran font d’inspiració.

A totes bandes hi és.



I, a més, cal alguna distracció.



CINC (PASSAT)

Al pati tinc companyia.

Però és quasi estar a soles.

Amb la diferència que escolto veus.

A voltes, veig a G. amunt i avall.

Sol.

Passejant-se pel pati.

Això em porta records.

Al col·legi, sol pel pati.

Quan abans no em faltava companyia.

Amb ganes de plorar.

O plorant.

Quan, de sobte, va caure una fulla d’un arbre.

I em vaig sentir acompanyat.



Encara la guardo.



O a l’institut, amb la bossa a l’esquena.

I caminant amunt i avall.

Resseguint la vorera.

I pensant en coses boniques.

Principalment en falles.



Sortosament, vaig trobar unes companyes de pati.

Les ajude a estudiar.

I elles a mi, a repassar.

La llàstima és quan no hi ha exàmens.



A voltes, em sento millor si no apareixen.



SIS (ANTECEDENTS)

Com deia, abans tenia companyia.

O, més ben dit, amics.

Fins i tot parella.

Però eren aquestes núvies de col·legi.

Res més que un joc.



La realitat no en difereix molt.



A preescolar, tenia una núvia.

Ens besàvem entremig d’un reixat.

Era quasi un amor furtiu.



Els primers cursos de primària en vaig tenir més.

Tenia amigues.

Perquè els xics jugaven a futbol.

I mai m’ha agradat.

Tot perquè un dia se’m van burlar dient que era una «tomata».

Ja m’ho deien.

Has de tenir amics.

Perquè les xiques, un dia, només volen estar amb xiques.

I va passar.

I em vaig quedar sol.

Primer no del tot, però més tard ja del tot.

Ho recordo com una traïció.

Em va quedar una amiga, l’H..

Un dia, a classe, una exnúvia, em va acusar d’exhibicionista.

L’H. em va defensar, però la van creure.

Un altre dia, poc després, ho va tornar a dir.

També la van creure i em van dir que «si ho tornava a fer» m’expulsarien.

Per sort, va parar.

Devia entendre que la mentida podia anar massa lluny.

O jo creia que havia parat.

Res més lluny de la realitat.

Gràcies a una amiga seua, la S., va aconseguir que l’H. em deixara de banda.

Va marxar.



Un temps més tard, vaig aconseguir fer un amic.

Quedàvem per a jugar a sa casa.

Fins i tot després que jo anara a un altre institut.

(Per a fer amics.)

Però, després de la pandèmia, em va dir de quedar.

No em va abellir i no hem tornat a fer-ho.



Els primers cursos de l’institut, tenia alguns «amics».

Però, quedar quedar, només quedava amb B. per a jugar a sa casa.

Per exemple:

El curs passat només vaig quedar amb gent de classe dos cops.

I els dos per a fer un treball.

Només veig a gent de la meua edat a l’institut.

O a alguna extraescolar.



És una relació estrictament professional.



I encara sort perquè ha arribat a ser pitjor..