SET (ART)

Algú havia practicat

un sabotatge...



M’agrada buscar la bellesa a tots els llocs.

Intento trobar-ho tot bonic.

O almenys una part.

Un detall que m’atrape.

Alguna cosa interessant.

Per això, tracto de trobar-li la part bona a tot el que faig.



Malgrat que a voltes no m’ho posen fàcil...



I si un dia tu te’n vas

i no et troben a faltar

i et queda un sabor amarg,

és el que tu has elegit...



«Hola!»



«Adeu!»



I entremig silenci, un silenci ple de sorolls.

O poca cosa més.

Algun intercanvi de paraules.

«Com va?»

Pura cortesia.

Alguna pregunta intranscendent més.

Algun comentari intranscendent més.

I vinga, tu amb els teus amics.

I jo aquí, amb un paper i un llapis.

Aquests de moment no m’han abandonat.

Així que visc una soledat acompanyada.

Amb companys, de classe, però sense amics a la vista.

Potser el problema és el significat que li dono a «amic».

Per a mi, és algú a qui contar-li el que et passa.

Algú amb qui quedar, i no em val per a fer un treball.

I ho corroboro.

Perquè escolto i observo.

I escolto com es conten les seues coses, no com fer aquest exercici o què entra a l’examen.

I observo com s’abracen.

A voltes els veig pel poble.

I intento canviar de carrer o passar sense que em vegen.

I escolto com són les seues quedades o quins plans tenen.

I no em semblen massa interessants.

Ni tampoc, si n’hi han, les seues proposicions:

«Vols vindre a fumar?»

«Aquests carnavals surtes? No. Doncs vine-te’n amb nosaltres i surt de la teua cova!»

I em nego. I soc eixe bon xic que no fa res més que estudiar.

O això es deuen pensar.

Però alguna vegada necessito ser el centre d’atenció.

L’ego m’hi obliga; les ganes de destacar.

I dic alguna veritat: «Només em voleu per a repassar...»

O faig una sortida histriònica, graciosa.

O li dono un esglai a algú.

I, durant un instant, em sento important.

Tal volta fins i tot part.

Però és una il·lusió.

I tot torna a la normalitat.

Soc el bon company.

El que et deixa el permanent o el retolador.

El que t’ajuda a repassar.

El que és molt intel·ligent i té memòria fotogràfica.

«Ai, per favor deixa’ns el teu cervell.»

I d’aquí no passem.

Per això, em sembla curiós que gent de classe que s’han conegut enguany ja siguen amics.

Amics d’abraçar-se, de quedar, d’«ai tia no saps el que m’ha passat...».

I ho observo amb interés.

I em pregunto quina diferència hi ha.

Jo no puc ni amb la gent que conec des de fa temps.

I aquests es coneixen fa dos dies i ja amics de l’ànima.

Per què?

No ho sé.

Tal volta, com deia la rabossa, primer s'han de crear lligams.

Per a domesticar, dic, per a fer amics.

I si l'únic lligam que n'hi ha és l'institut, doncs...

Els companys no crec que l'evoquen amb massa alegria.

A més, des de la meua aurèola de superioritat només els veig els defectes.

Però igualment els comprenc i (per què no?) els aprecio.

Les estones de classe solen ser divertides.

I em pregunto què deuen pensar ells de mi.

Potser:

El teu és pur teatre.



L’actor surt a escena.

Té el guió ben aprés.

Tots els dies són més o menys el mateix.

Actua amb mesura; alguna volta se li escapa una frase airada.

Quan sona la cançó final, l’actor s’acomiada.

Fins a la propera.

Segurament ha deixat una bona impressió en el públic.

Li arriben alguns elogis.

Però els troba buits.

L’únic reconeixement ve en forma de números.

I no precisament de les noves amistats que ha sumat.

De tots els plans que té aquest cap de setmana.

No, durant aquests agafa forces.

Intenta deixar el personatge i ser ell mateix.

Però les fronteres es comencen a desdibuixar.

Agrada, convenç, però no deixa empremta.

Ningú el convidaria a una actuació privada.

A més, l’actor dubtaria si acceptar.

S’ha desacostumat al contacte físic.

Des de fora li sembla repugnant.

Però l’observa amb delit.

S’ha tornat fred, però alhora sensible.

Encara que això últim ho amaga bé.

Darrere d’una cuirassa de desinterés.

S’ha fartat de les persones.

Però les necessita.

Necessita un públic per a qui actuar.

Necessita poder queixar-se d’algú, ser actor i director.

Per això, es reconeix en una cançó que escolta en un CD:



I si un dia tu te’n vas

i no et troben a faltar

i et queda un sabor amarg,

és el que tu has elegit...



VUIT (SABER)

Abans he mentit.

O, com a mínim, no he dit tota la veritat.

He afirmat «no ho sé».

Però ho intueixo.

Si no tinc amics és culpa meua. E

n major o menor grau.

No sé, encara podria canviar.

Però em costa, m’he acomodat.

Com deia, tinc el paper ben agafat.

I sé que així no seré feliç.

A llarg o curt termini.

No obstant això, de moment ho soc.

Una felicitat pròpia.

Amb grans dosis de melangia.

I d’esperança en el futur.

En la possibilitat que siga millor.

Però, alhora, gaudint del present.

Si em deixen.

Si no, em ric.

D’ells i de mi mateix.

De tot.

Ho converteixo en una paròdia.

En un espectacle.

I represento el paper d’alegre discret.

Només sé del cert una cosa:



Aquí em pariren i aquí estic,

i com em passen certes coses,

aquí les canto, aquí les dic.



Aquí em pariren i aquí estic,

pobre de versos, d’afanys ric.



I espero continuar aquí.

I, per què no?, també així.



I que els bombin.

I que em bombin.

M’agrada el paper.

O, tal volta, és el meu paper.

Em consolo pensat que interpreto.

Que controlo els temps.

Els actes i els gestos.

Però no controlo res.

I probablement, no interpreto.

Només soc.

I si no t’agrada qui soc doncs ja saps.

Continua ignorant-me, ho estàs fent bé.

No pateixis.

De moment, tinc l’ego a prova de bombes.



I també moltes esperances en el futur.

I unes poques en el present.

En el passat ja no, perquè està passat i acabat.

Encara que a voltes hi torno, ja no el puc canviar.



O potser no sé.