Ni tan sols sé a on em dirigeixo, només sé que vaig a París. Agafada de la mà de la Sofia recorro tot l'edifici amunt i avall. No em puc creure el que estem fent, mai s'havia provat amb humans, menys amb androides. Entrem per diferents sales de màxima seguretat, el que hi ha dins té un valor incalculable. La Sofia em mira espantada, l'he pogut convèncer perquè vingués, però no estar del tot segura.



-Vols dir que això és fiable? No podem agafar un avió?

-És clar que sí! Mira quanta seguretat que hi ha instal·lada, no ens passarà res. Ja t'he dit que si pogués agafar un avió ho faria, però els androides no podem. A més a més, anem més de pressa d'aquesta manera.



-Però podem morir!

-Mira Sofia, no notaràs res de res. En un tancar i obrir d'ulls ja haurem arribat a París. A més, mai has somiat en poder-te teletransportar? És una oportunitat única a la vida.



-Tens raó. I seré la primera humana en provar-ho?

-La primera-Aleshores m'hi apunto!

-Així m'agrada.-Ho vaig dir amb entusiasme, però la veritat és que jo també tenia por.



La por és un sentiment que sovint m'atura, em fa plantejar si allò que estic fent tindrà unes conseqüències perjudicials en un futur. Em fa sentir insegura i desprotegida. D'ençà que vaig conèixer la Sofia, l'he anat perdent, suposo que amb ella em sento a gust.



-Poseu-vos el cinturó, notareu un trontolleig i ja haureu arribat al vostre destí, quin és?- Ens va preguntar un treballador.



-París

Acabo de pronunciar la paraula i la càpsula ja emprèn el camí cap al destí. No me n'adono i ja som allà. És tan bonic!

La Sofia m'abraça, està contenta d'estar viva, en el fons, jo també.



Entrem a la biblioteca que tenim més a prop i preguntem a la secretària si tenen arxius de l'any 1939 o algun tipus de document molt privat i confidencial.



-No, però tenim un document en el qual parla sobre un cas d'un delicte amb la tecnologia més avançada i és de l'any 1976.



-M'interessa, el podria veure?

-Sí, però abans has de firmar un document assegurant que has sigut tu l'última que l'ha mirat.



-Entesos

Passem a una sala amb càmeres de seguretat i la secretària ens treu una capsa antiga on hi ha dibuixada una tulipa, aquest dibuix està repetit en el segell del sobre que hi ha a dins i en la carta escrita per un advocat de l'any 1976.



Estimat Sr. Stewart, li envio aquesta carta per sol·licitar que elimini tots els documents del tracte que vam crear, és urgent. Si no ho fa posaria en risc el vostre negoci.

Atentament,John T.

No vaig entendre a què es referia, però hi havia alguna cosa que em sonava familiar. La Sofia va assenyalar el nom de l'advocat: John.



-Mira! Aquest senyor va venir a casa quan era més petita, em va explicar coses sobre uns robots estranys.Les dues estem cinc segons en silenci quan ho comprenem. El senyor Stewart és el pare de la Sofia i va rebre una carta del seu advocat. Però continuo sense saber el significat de la carta, quin tracte tenien? Què era aquells papers tan confidencials que havia d'eliminar?

-Perdoni, anteriorment has dit que es tracta d'un cas de delicte contra la tecnologia. Com ho ha sabut, aquí no posa res d'això.



-Miri l'interior del sobre, encara hi ha un altre document.



Així és. El llegeixo i la Sofia, que està al meu costat, també.



Vostè ha firmat aquest document assegurant que no pot dir res a ningú sobre el projecte BMX i serà estrictament fidel a les ordres del director de l'empresa. Tindrà dret a un advocat per si es deu el cas.

Cordialment, empresa Zona Gadget.

Al final de la carta també està hi ha dibuixada la tulipa.



La secretària ens explica que quan va rebre la carta es va posar a investigar i l'empresa es dedicava a fer experiments amb la tecnologia. Es veu que quan va cercar per internet el nom d'aquesta, es va trobar amb un cas que quasi la va abatre.



Ens porta cap a la sala principal on hi ha un munt d'estudiants i persones concentrades. S'asseu davant d'un ordinador i busca al cercador Zona Gadget. Surten fotos de persones a un judici i d'altres esposats. En una imatge surt el pare de la Sofia. En aquest instant li cau una llàgrima pesada per la galta, no esperava que el seu pare estigués implicat en tot aquest tema. Ens posem a investigar sobre el cas i trobem un article on diu que experimenten amb androides, l'escrit va acompanyat d'una fotografia on es veu un androide en un estat miserable. Totes dues em miren, jo no puc parar d'observar aquella imatge. Sento ira, molta ira.



La Sofia m'abraça mentre plora.



-Ja sabem molt més sobre aquestes persones, només falta saber on és el document que em va dir en Miquel, suposo que el teu pare no va eliminar-lo per algun motiu, cosa que haurem de descobrir més endavant.



Caminem i correm pels carrers de París, ja és fosc i hem buscat a més de 15 biblioteques. Cap tenen el que busquem. Entrem a l'última biblioteca que ens falta per buscar. Ens diuen que tenen una planta on hi han arxivats la majoria de documents de la ciutat i que segurament trobarem el que busquem allà. Passem dues hores remenant els arxius, però no trobem exactament el que volem. Estem cansades així que decidim dormir una estona. Ens posem entremig de dues estanteries plenes de capses i carpetes. Estem mig adormides quan la Sofia s'aixeca. S'apropa a una de les capses i ressegueix amb el dit índex una silueta. És una tulipa. M'exalto i m'aixeco de pressa. La Sofia retira la capsa amb rigor i l'obra. Hi ha un llibre. Passo les primeres pàgines i llegeixo per a mi.



- Què és el que diu?

-Parla sobre nosaltres, els androides. També surt una nena com tu. És com una espècie de manual sobre l'experiment que va crear l'empresa Zona Gadget. Explica que van crear un tipus d'androides letals, indestructibles i més intel·ligents. Però se'ls va escapar de les mans hi van haver d'executar-los.



Això és el que en Miquel volia que sortís a la llum, aquest era el tipus de persones que deia que eren dolentes, però intentava buscar raons positives en els seus actes perquè jo pensés que eren bones.



Miro la pàgina següent, hi ha una fotografia. És un androide, però és diferent. És com un dels que apareix al meu somni. Té els ulls vermells. El somni premonitori... Sé que em volia avisar que eren perillosos, però i per què? No se suposava que estaven extingits? Potser no. Potser encara estaven en alguna part del món i havíem de trobar-los.



El cas és que d'alguna manera hem de publicar aquest llibre i els culpables de tot això. Però realment havien fet el mal? Potser aquell androide de la fotografia era perillós i l'estaven executant. Necessitem demostrar que son malvats, sé que sí, però com?

-Jo no vull que el pare vagi a la presó.



-Et prometo que això no passarà, confia en mi.- Contesto amb un cert dubte.



Sortim de la biblioteca, ja tenim el que volíem. Passegem pels carrers de París, mentre rumiem alguna solució. No se'ns acudeix res.



Seiem a un banc i el primer que fem és dormir. Somio, com cada dia de la meva vida. Aquest cop torna a ser diferent. Això significa que ho estic fent bé, per fi estic resolent el gran misteri que em fa rumiar cada matí, després d'haver-ho somiat.



Es repeteix exactament el mateix somni, aquest cop, quan en Miquel es comunica amb mi sembla més calmat, em fa seure a la seva falda, com quan era petita. Li pregunto coses ell em respon, sense pressa, com si el temps fos infinit.



-Aquest experiment té un propòsit, de fet és bo, ho fan per poder avançar amb la humanitat i reduir el nombre de morts, per trobar la cura a la mort

-La cura a la mort?

-La immortalitat

-M'estàs dient que hi ha una cura per la mortalitat?

-Sí, però estan fent coses inhumanes per tal d'obtenir-la.



-Quines coses?

-La Sofia està implicada, ella no ho sap, és el seu pare el culpable. Fa molts anys, abans que ella naixés, el pare va donar sang. Aquesta empresa, que anava en cerca d'un tipus de sang específica per aquest tipus d'experiments, va segrestar-lo. El van torturar fins al punt que va acceptar un tracte.



-He trobat un tros de paper on deia que estava disposat a acceptar totes les ordres del director del projecte, segurament serà el paper que havia de firmar assegurant que estava d'acord amb el tracte.



-Exacte. Mai t'has preguntat per què té tants diners. Realment la seva feina no és digne d'un sou tan elevat. A l'acceptar-lo li van donar molts diners.



-Però quin era aquest tracte?

-Estava obligat a donar sang, però no seva, sinó del seu fill, en aquest cas de la Sofia.



-És a dir, donava sang de la Sofia, a amagades entenc.



-Sí, ho feia perquè la seva sang era encara més especial que la del senyor Stewart.



-No ho entenc.



-Que la sang d'ella té un gen, no sé com explicar-ho, és especial.



S'acaba el somni. Em desperto i em quedo pensant. Per això em va dir que necessitava la Sofia, era una manera de dir-me que la protegís. Està en perill i l'havia de salvar.



Li explico. Ella ho ha de saber. És essencial. Plora.



Travessem el carrer, però veig alguna cosa. Sé que és i em quedo quieta, no reacciono, no puc. Tinc por, aquest cop de veritat. Hi ha androides amb els ulls vermells, però no dos, ni tres... Centenars.



-Corre!