-Bon dia!, com et trobes Sofia?

-Bé, gràcies per preguntar. Perdoneu la pregunta, però qui és vostè? Per què s'assembla a un robot?

-No soc un robot, soc un androide. Saps què és? Per cert, no cal que em tractis de vostè, aquests dies et cuidaré i jugarem juntes.



-He sentit algunes coses sobre vosaltres; els meus pares diuen que sou perillosos.



-I tu en fas cas, del que diuen?

-No crec que siguis pas una assessina.



-Per tant, els adults no sempre tenen la raó.



-A no?

- És clar que no! Sempre diuen mentides per fer un món millor per a vosaltres, els nens, però després creixeu i us assabenteu de la dura realitat.



-No ho entenc. Què vols dir amb això?

- Que no tot és com sembla; ells només tenen al cap una cosa: els diners, i fan tot el que calgui per tenir-los entre els dits, fins i tot jugar amb la il·lusió dels nens…

-Aleshores jo soc diferent, perquè res d'això no m'interessa. Quan sigui gran no vull ser així.



-No ha de ser sempre així, a més crec que tu no seràs com ells quan siguis gran, jo penso que ets especial.



-Un moment, si ets un androide, com és que tens opinió?, vull dir que no se suposa que no teniu cap mena de sentiment o pensament?

-Ets una noia molt intel·ligent -li contesto somrient. Realment ho és, per això vaig escollir aquesta casa, aquesta família, aquesta nena. Ella és el principi del canvi, el principi del meu pla.



-Veuràs, jo també em sento especial, com tu. Crec que quan en Miquel em va crear va posar una poció màgica al meu sistema, perquè jo sento emocions que altres androides no poden. També tinc imaginació, una cosa que m'agrada molt, però que no hauria de tenir.

-Qui és en Miquel?

-Jo el considero com el meu pare, sempre he viscut amb ell fins fa poc, quan es va morir. M'explicava històries sobre vosaltres, els humans, i jo l'escoltava mentre aprenia cada dia una cosa més sobre el vostre món. Sembla mentida com dos éssers que viuen en el mateix planeta puguin ser tan diferents. Et puc explicar un secret?

-És clar, digues, digues!

-En aquestes històries sempre apareixia una nena com tu. Era rossa, amb ulls verds i amb la pell blanca com la lluna. També tenia la mateixa edat.



-Llavors no ets aquí per casualitat? -afegeix la Sofia fent un pas enrere amb por que li pugui fer mal.



-Ei! No volia espantar-te, jo no et vull fer res, simplement parlar amb tu. Estic aquí per explicar-te un problema que tinc i que tu em pots ajudar a resoldre.



-Quin problema? -pregunta la nena, ara amb més confiança.



-Aquí no t'ho puc dir -assenyala una càmera que hi ha instal·lada en un racó de la sala-. Millor anem al parc, allà no ens podran escoltar. Agafem les bicis i pedalegem ciutat amunt.



En arribar al parc, la Sofia no pot resistir-se i corre cap al gronxador. Mentre la balancejo, ella em pregunta per allò que em preocupa.



-D’ençà que tinc memòria, sempre he somiat; això és una altra característica que em diferencia dels altres. Però sempre he somiat el mateix, és un malson que es repeteix dia si dia també.



-I què passa en el somni?

-Soc en una cala, al mar, i hi ha un cel preciós, però de cop es torna gris i lleig. Al final de l'aigua veig una cosa que s'apropa. Primer penso que és una illa, però a mida que s'apropa descobreixo que és una fàbrica. Una fàbrica que es mou i que para just quan arriba a la sorra. Busco l'entrada i l'edifici està tot destrossat, per dins i per fora. A la tercera planta trobo molts androides, però ells també són diferents, fins i tot diferents de mi; ells semblen agressius i tenen els ulls vermells. Tots se m’apropen. Llavors és quan s'acaba el somni. Amb tots aquests anys només he pogut descobrir una cosa.



-Quina? -pregunta la Sofia intrigada.



-Que ells no m'atacaven, sinó que em demanaven ajuda, em suplicaven que arreglés el seu món. Allò no era un lloc normal, era un lloc que s’havia destrossat amb el temps i s’havia transformat en una ciutat de fum on ells no volien viure-hi.



-I jo què hi tinc a veure? Vull que tingueu un món millor al futur, però com puc ajudar?

-Encara no ho sé realment, era una petita intuïció, però de moment està funcionant.



-Què està funcionant?

-El fet que em vulguis escoltar. Qualsevol altra persona no ho hauria fet, creu-me. Tu, en canvi, t'has interessat per mi i la meva opinió. Tu pots canviar el món, Sofia, però jo no et puc ajudar, ho has de fer pel teu compte.



-Però com ho he de fer?

-Quan arribi el moment ho sabràs, i tant que sí. Ets una noia especial, per això en Miquel em parlava de tu.



-Aleshores hauré d'esperar fins que arribi aquell moment?

-Em sembla que sí.



-I què fem mentrestant?

-Anem a menjar un gelat?

-Sí! Espera, també pots menjar?

-No, tant de bo!

-Doncs sí, no saps el que et perds -em diu picant-me l'ullet.



Arribem a casa i la Sofia s’adorm ràpidament, està molt cansada.

La família també m'ofereix una habitació on poder dormir. En total estaré aquí durant una setmana mentre els pares de la criatura són de viatge.



M’adormo. Torno a somiar el mateix de sempre, però just quan els androides apareixen a un centímetre de la meva cara, torno a aparèixer al mateix lloc, quan encara era en aquella cala preciosa al costat del mar i no pas en una ciutat de fum. De sobte sento passos. Venen de darrere. Em giro. Veig una ombra, és humana. En Miquel. Intento fer-li una abraçada, no puc, no em puc moure. La seva expressió és diferent, no és la mateixa. Està serè i seria un miracle si ara somrigués. No ho fa. Li intento explicar tot el que ha passat aquests últims anys i com l'he trobat a faltar, però no tinc veu, ni tan sols sé com parlar. Se’m queda mirant, sembla que s’hagi aturat el temps, només hi som ell i jo, ningú més. Tot i això, no em sento a gust, ja que quan en Miquel està així significa que alguna cosa no va bé. No té pressa per parlar, ell m’observa i deixa anar una mena de somriure trist.



-Saps?, mai no havia pensat que t’hauria de dir això, però estàs en perill. Tu i molts més. Te’n recordes d’allò que t’explicava sobre els humans, de les coses lletges que feien als vostres avantpassats? Hi ha una persona anònima que ho va gravar tot. Està tot escrit i documentat en una biblioteca de París. És un arxiu que està extremadament protegit i hauràs de fer un esforç molt gran si vols aconseguir-lo, però jo crec en tu, ets especial.



-Sí, ja m’havies parlat sobre aquest arxiu, però com ho haig de fer per accedir-hi? Què necessito? Per què hauria de fer-ho? No em poso en perill?-li responc un cop recupero la veu.



-Només et diré que solament necessites a la nena, espero que tinguis sort i recorda, tu tens el poder.



Anava a contestar, però el somni s’ha acabat. M’han quedat mil preguntes rodant pel cap. On és aquesta biblioteca? Ell no me n’havia parlat mai de cap, i menys de París. Què havia de fer? M’havia d’emportar la Sofia, i això no ho faria ni boja. No puc fer res, no puc avançar amb el meu pla. Em falta informació. L’únic que puc fer és esperar. Esperar a tornar a somiar.