Soc al mar, a la platja. No hi ha soroll, però els ocells i les ones del mar trenquen el silenci. És agradable. No penso en res, tinc la ment en blanc. És estiu i l’escalfor del sol cau intensament. No hi ha ningú, estic completament sola i ho agraeixo. En aquest instant, gaudeixo de la solitud com mai ho havia fet. Jugo a observar els núvols i a buscar formes que s’hi assemblin, un tambor, un automòbil, allò sembla un dinosaure! De sobte aquests núvols agafen un color grisenc i s’escampen pel cel. Aquest es torna boirós i el sol ja ha desaparegut. Cau la primera gota, la segona m’ha caigut al braç. Comença a ploure. Corro a aixopluc, en una roca que té forma de pont. Espero asseguda a sota. Fa vent. Aquest aire és diferent, no és el mateix que abans. Aquell era fresc i net. Aquest és brut. Allà al fons hi ha alguna cosa. Sembla un vaixell. S’està apropant, va de pressa. Va molt ràpid. Un moment, no és un vaixell, és… una fàbrica? Tinc por, flota i ve cap a mi. Ja quasi tinc l’edifici a sobre. M’aparto. Corro en direcció contrària de la costa. La fàbrica ja l’ha atrapada. Tanco els ulls. Ha parat. El meu voltant! Ja no és una cala preciosa al costat del mar, és una ciutat, una ciutat bruta on no habita ningú. Els llums dels carrers fan pampallugues. No hi veig gaire bé. Vull saber què hi ha a dins, dins la fàbrica. Obro la porta principal. Té tres plantes. No és bonica, les parets són blanques però brutes. No hi ha ningú. Pujo a la planta superior. Sento com una vibració em recorre tot el cos i m’arriba al clatell. Mai no havia tingut cap sensació com aquesta. Tinc por. Em quedo congelada en veure aquella imatge. M’estan mirant, són diferents, són androides com jo, però tenen alguna cosa diferent. Estan treballant, alguns cosint, altres tallant… Tenen els ulls vermells, semblen agressius. Venen cap a mi. Què faig? I si no són perillosos, i si ho són? Tanco els ulls.

-Bon dia, androide A-10, benvinguda un dia més a l’hotel per a androides -és l’alarma. Té una veu robòtica que em molesta.

He tingut una altra vegada el mateix somni, la mateixa sensació i aquella vibració estranya. No sé què vol dir, és com si em volgués avisar d’alguna cosa. He tingut aquest somni tota la vida, però mai no sabia què significava o què podia fer per no somniar-lo més. És surrealista, perquè, tot i ser un androide, puc somiar i de tant en tant tinc emocions o sensacions. Tinc imaginació, tinc sentiments, tinc pensaments… Em fa sentir diferent. Els altres no ho tenen, això, no són capaços d’empatitzar; jo sí, i fins ara això m’agradava, però quan vaig entrar en aquest lloc, tot va canviar, alguna cosa dins meu va canviar. A vegades m’agrada imaginar que són com jo, que també poden sentir-se vius i només cal despertar-los.

Surto ràpidament de l’habitació, necessito llibertat, me’n vaig a la sala d’estar. Aquest hotel és molt gran i té de tot. Tot i això, no m’agrada. No puc ser jo mateixa, ningú no és com jo, em sento sola. Quan passes per un passadís ni tan sols et miren. No parlen, no tenen cap necessitat de fer-ho, jo sí. Necessito explicar el somni, que es repeteix contínuament d'ençà que soc aquí. L'única solució que tinc és escriure al meu diari. Cada vespre escric una pàgina sobre el que vulgui. Allà sento que puc ser lliure i ser jo mateixa. Poso en risc la meva seguretat, ja que qualsevol ho podria llegir, però per això hauria de passar un miracle. Són androides, i el que és normal és que no els importi res; soc jo l’estranya. Només hi ha un hotel en tot el món on poden viure els androides, i és aquest. Hi habiten més de 1.200 milions d’androides que normalment passen el dia a fora, en cases d’humans, per fer feines domèstiques; en fàbriques, per produir allò que necessiten els humans; al camp, on cultiven els aliments que mengen els humans, i finalment, a la guerra, perquè els humans no puguin morir. Sempre fem les activitats entorn de les persones. Els humans. Els odio. Abans, quan encara no havia entrat aquí, vivia amb en Miquel, la persona que em va crear, i que considero com el meu pare. Tot i això, també el vaig arribar a odiar, ja que, quan vaig entrar en aquest centre, em vaig adonar que el món no era com ell me’l va explicar. Ell deia que les persones eren bones i feien el possible per arreglar el planeta. Del que no em va dir és que van ser elles les que el van destrossar. Suposo que no em va contar tota la veritat per protegir-me, perquè sabia que en un futur me n’assabentaria i que faria el possible per acabar amb la humanitat. Jo sé com fer-ho, acabar amb la humanitat. No és tan complicat. Però jo mai no faria mal a ningú. Si hi ha alguna cosa que sento molt intensament és la culpa. La culpabilitat o el remordiment és el sentiment negatiu que tenen les persones que pensen que han actuat malament. Jo hauria actuat malament, perquè, en el fons, sense ells no podria sobreviure, ni tan sols existiria.