En pocs minuts tots érem a la sala contemplant l'esborronadora escena: Galvany mort i amb el totes les proves que portaven a mi. Ningú entenia què estava passant, tots tenien moltes preguntes però ningú s'atrevia a preguntar res. Finalment, Queu va fer la pregunta que va revelar un dels molts secrets que a poc a poc s'anaven descobrint: ¿Qui va ser l'última persona que el va veure ahir amb vida?. Alguns el van veure al matí, uns altres a l'hora de confessar-se, etc. Tots van participar en la conversa menys Isilda, a la qual se li notava més nerviosa i callada del normal. Aquesta estranya actitud no va passar desapercebuda per Perceval, germà de Calogrenant, que estava esperant amb ànsies la intervenció d'aquesta.
En veure que Isilda no tenia la menor intenció de dir res, Perceval va intervindre preguntant-li a Isilda per què ella no contava la seua trobada amb Galvany igual que la resta. Aquesta li va respondre dient que igual que la resta va anar a confessar-se al monsenyor, però que no havia dit res perquè no veia de quina utilitat podria ser aqueixa informació. En escoltar això, Perceval es va enfadar.
-Per què esmentes? -va dir Perceval-
-De què estàs parlant? -va respondre Isilda sorpresa-
-Ah, llavors no eres tu la que estava parlant amb Galvany al jardí ahir a la nit?.
El rostre de Isilda es va descompondre per complet en escoltar això.
-Segurament em confonies amb una altra persona a causa de la foscor.
-Tots dos et vam veure, no fa falta que continues mentint Isilda -va afegir Calogrenant-
-Potser sou vosaltres els que teniu alguna cosa a amagar, m'equivoque?.
-Isilda, crec que hauries de deixar de mentir i explicar-nos la veritat, començant per Ivany.
-Es pot saber què esteu insinuant? -va preguntar Ivany intervenint en la conversa-
-Pregunta-li-ho a la teua amant Ivany, ella ho sap perfectament -va dir fredament Calogrenant-
Davant això, Cligès, marit de Isilda, es va quedar perplex. Isilda va entrar en pànic i va començar a plorar desconsoladament. Va confessar la seua aventura amb el jove Ivany i la seua eixida secreta el dia de la mort del rei. Els germans, orgullosos d'haver sigut els causants de traure el secret a la llum, van contemplar l'escena amb satisfacció. Cligès va abandonar la sala enfadat i Isilda li va seguir. Els altres es van quedar en el mateix lloc.
Cligès va arribar a la seua habitació i darrere d'aquest Isilda. Ella va tractar d'agafar-li del braç però ell ho va apartar, ja que no volia ni que el tocara.
-Cligès, per favor…
-Dis-me que és mentida, dis-me que és mentida i que no és cert que m'has deshonrat d'aquesta manera tan cruel.
-Tritany perdona'm per favor, jo mai he volgut que això isquera a la llum així, mai he volgut fer-te mal, creu-me per favor .
-Ni intentes ocultar-ho, per què m'has fet això Isilda?.
-Cligès deixa'm explicar-t'ho, he comés un greu error, ho sé, però em penedisc molt.
-Isilda, deixa de mentir d'una vegada. Et conec i sé perfectament que això no ha sigut una trobada casual, així que explica'm quan va començar el teu engany i jure que, com em mentisques, no et dirigiré la paraula en el que em queda de vida.
-Cligès, entén-me. Sempre estàs més ocupat en el que el rei t'encarregava i en les teues tasques com a cavaller que en mi. I no em malinterpretes, la teua dedicació és una de les coses que més m'agraden de tu, però em sentia molt sola. És cert que al principi veia a Ivany com un amic, ja que buscava moments per a xarrar amb mi o preguntar-me com m'havia anat la setmana, cosa que tu a penes feies.
-Llavors, la culpa és meua que siga un dels cavallers més prestigiosos del regne i per tant que tinga molts assumptes que atendre i no teua que no em comuniques com et sents?.
-Pensava que ja no senties el mateix amor que tenies que abans.
-Peró t'equivocaves, el meu amor per tu mai havia decrescut, fins al dia de hui. No em tornes a dirigir la paraula.
Mentrestant, a la sala on recentment s'acabava de trobar el cadàver del monsenyor Galvany, s'estava revelant un altre gran secret. Jo em mantenia al marge de la situació, no volia que res apuntara cap a la meua. Al principi així va ser, però les coses van començar a descontrolar-se.
Bastard, cansat que els germans Perceval i Calogrenant sempre isqueren il·lesos dels seus conflictes, va decidir parlar.
-No crec que sigueu els més indicats per a estar acusant de mentiders a altres persones. Estic cansat que aconseguiu sempre els vostres capritxos.
Els germans es van mirar i, amb un xicotet somriure, Calogrenant es va dirigir a Bastard.
-Què desitja dir ara el presumpte assassí de reis?. No eres el més indicat per a parlar, no creus?.
-No puc seguir amb aquestes acusacions, em sembla que cal començar a apuntar cap a altres culpables.
Bastard va confessar el que tants anys portava guardant.
-Fa anys que se m'ha exclòs del cercle de cavallers per un acte de vandalisme del qual vaig ser acusat injustament. Totes aqueixes joies i armes del rei que van ser trobades en les meues estances aquell dia es trobaven allí a causa de Perceval i Calogrenant. Hores abans eren a les seues mans, ja que ells són els vertaders culpables del famós robatori. Jo els vaig descobrir, per aquesta raó van decidir inculpar-me i posar-les en la meua habitació. Com tots sabeu, des d'aqueix dia em vau apartar sense ni tan sols donar-me una oportunitat d'explicar-me. El rei era l'únic que ho sabia, si bé encara així desconfiava de mi, aqueixa és la vertadera causa que aquell dia de la festa volguera parlar amb mi. Vau aprofitar la seua mort per a seguir amb aquest joc, però ja estic fart. Per què us creieu que ells porten un estil de vida molt més luxós que la resta de nosaltres?. Es van quedar una part de tot el que havien robat i em van obligar a mantindre'm en silenci amb les seues amenaces, havent de viure amb això guardat.
Els que estàvem a la sala no vam saber què dir. Els germans van negar tot el que Bastard va dir, però les seues paraules tenien molt de sentit per a la resta dels presents. El problema era que si aqueixa era la veritat, llavors qui va ser el vertader assassí del rei Artús?. Així és com les mirades es van dirigir a mi.
Tothom va començar a sospitar de tots. Al principi, tot apuntava cap als germans. Com el rei sabia això de Bastard, era l'oportunitat perfecta perquè la veritat mai isquera a la llum, però es van adonar que tots dos eren a la sala de la festa en el moment de l'assassinat. Discutint es va arribar a la conclusió que l'únic que no estava en la festa en aqueix moment va ser el Bell Desconegut. Davant d’aquest descobriment, tots es van quedar sorpresos. Queu va eixir a defensar-lo, perquè els dos eren els que portaven el cas de l'assassinat. Va afegir que li semblava un escàndol aquesta acusació i que juraria haver-lo vist al jardí en aquest moment. Ivany va negar això, perquè ell era al jardí amb Isilda, com ja tots sabien, i en cap moment el van veure. Davant això, Queu es va desfer de la seua marioneta arribant a la conclusió que no podia defensar-lo, unint-se a tots els que ho acusaven. Em vaig quedar sol, el meu únic defensor s'havia unit a la resta, sabent que tot el que havia fet havia sigut per ell.
Queu va rectificar dient que m'havia vist pujar les escales cap a les estances del rei, la qual cosa em va deixar sense arguments per a excusar-me, però no vaig poder contindre'm i vaig explotar.
-Saps que el culpable de tot això vas ser tu.
Tristany, un altre cavaller, va aportar que Queu no podia haver fet res perquè en el moment de l'assassinat era a la sala. Però ell no sabia la veritat.
-Queu no ho va matar directament, em va obligar a mi a fer-ho. Porta anys envejant al rei i als seus poders, mai ha volgut ser un simple senescal. Per això, va pensar que si el rei moria ell podria ocupar el seu lloc. Va ser qui em va obligar a matar al rei amb la seua pròpia espasa i, més tard, al pobre Galvany, ja que li vaig dir que podia sospitar d'ell després de la seua confessió.
Queu em va agarrar i em va portar a una altra sala, deixant a la resta de cavallers. Em va sorprendre que no estiguera enfadat després de confessar els seus majors secrets, però em va dir que la meua consciència estaria sempre bruta perquè jo vaig ser qui en realitat va matar al rei i al monsenyor. Això em va cabrejar tant que vaig agafar la famosa espasa del rei, la mateixa que vaig utilitzar en un passat per a matar-lo, i vaig decidir acabar tot això com va començar. Sense pensar-ho, li la vaig clavar en el pit, acabant així amb la seua vida. Amb aquest ja portava tres assassinats, tres vides que s'havien anat per la meua culpa, encara que tot fora pla de Queu. Amb tota la ràbia que tenia només podia pensar en una cosa: jo era el vertader assassí, jo era Bell Desconegut.
