Encara que Bastard tenia clar que tothom estava en contra seua, no es podia arribar a imaginar que l’acusarien d'una cosa tan greu. La seua cara es va descompondre, la ràbia es va apoderar d'ell i tants anys callat el van portar al límit. Després de molts crits i retrets, el monsenyor Galvany va posar ordre. El silenci va inundar la sala i amb ell va vindre el pànic, a causa de la mort del rei i de la falta de la seua descendència. Davant aquesta situació, va ser unànime la decisió que provisionalment el Bell Desconegut es posara al comandament de la situació. No era ni molt jove ni molt major, estaria al voltant dels 35 anys, era prudent a la mateixa vegada que respectat i admirat per la resta de cavallers. Ningú va objectar cap pega davant aquesta decisió, tan sols el propi Bell Desconegut va afegir que necessitaria algú amb més experiència per a poder manejar la situació, com Queu, el senescal. Una vegada més, tots van admirar la humilitat del Bell Desconegut.



La primera idea de Bell Desconegut va ser que tots els participants anaren a veure al monsenyor Galvany per ajudar a descobrir el que va passar aqueixa nit, perquè l'ànima del rei poguera descansar en pau. Tots van pensar que era bona idea, d'aquesta manera va començar la roda de confessions.



El primer que es va confessar va ser Queu, ja que volia donar exemple com a senescal. Queu li va contar al monsenyor que aqueixa nit havia estat en el banquet amb tots els altres, que havia vist a Ivany arribar alterat al banquet i que al rei se li va escoltar i se li va veure molt enfadat. La següent va ser Isilda, la dona de Cligès. Ella va dir que havia estat tota la nit amb el seu marit, havia parlat amb els germans Percebal i Calogrenant i que no havia vist res fora del normal. El tercer dels confessats va ser Ivany. El jove va contar que va estar en el banquet i que va voler parlar amb el rei, però el va veure anar-se prompte, la qual cosa li estranye a ell i als altres perquè era un amant dels seus banquets. Quan Galvany va anar a preguntar-li si havia vist alguna cosa estranya en tota la nit, va notar que el jove tenia una taca de sang en l'avantbraç. Després de fixar-se detingudament, es va adonar que eren restes de carmí, per la qual cosa li va preguntar per la taca. Ivany, nerviós per pensar que la taca semblava sang, li va respondre ràpidament que va ser de quan Isilda li va demanar que l’acompanyara a fer un volt per fora del castell i es va entropessar, per això el va tacar.



Després de tota aquesta informació, Galvany va aclarir les sospites que tenia. Mentre estava pensant en la manera d'explicar-ho, el Bell Desconegut va entrar a la sala. En veure tan pensatiu al monsenyor, va pensar que havia descobert una cosa rellevant, per la qual cosa li va preguntar. Galvany, disposat a explicar-li-ho, va pensar que era millor callar-li-ho de moment i parlar-ho amb qui l'havia de parlar per a poder donar-li una oportunitat per a dir la veritat. D'aquesta manera, el monsenyor li diu que abans d'explicar-li-ho creu necessari acabar de confirmar el que ell creu. Després d'això, l'expressió de Bell Desconegut va canviar per complet, va adoptar una actitud defensiva recriminant-li que si sap algun fet rellevant és necessari que li ho confesse. Però Galvany va respondre que era secret de confessió, i que quan creguera oportú li ho explicaria tot. El monsenyor va abandonar la sala, deixant a Bell Desconegut molest.



Galvany es va dirigir a veure a la persona que tenia les respostes que ell buscava. Tenia l'esperança de trobar-la al jardí, ja que coneixia la seua fascinació cap a ell. El va enxampar de sorpresa. La persona no s'esperava la visita del monsenyor, però va saber quan li va veure l'expressió que havia esbrinat el que tant li havia costat ocultar.

-Crec que saps perfectament per què soc ací. Sincerament, volia pensar que les meues sospites eren falses, però tu sola t'has delatat, ja que mentir bé no és cosa d'un.

-No se de el que està parlant monsenyor.

-Isilda, és inútil que continues ocultant-ho, i ho saps. És hora que digues la veritat i afrontes les conseqüències, abans que ho faig jo.

Tot seguit, Isilda va trencar en plor.

-Però abans que li confesse la veritat. Vosté com ho ha sabut?

-Fàcilment, a Ivany se li va escapar que havia estat amb vosté tot sol després de preguntar-li per unes restes de carmí. D'aquesta manera, vaig saber que vosté havia mentit, perquè abans m'havia confessat que només havia estat amb el seu marit i amb els germans.

Després d'això, Galvany deixa a Isilda amb les seues desgràcies i es dirigeix a les seues estances.



L'endemà, Galvany no apareixia. El Bell Desconegut estava buscant-lo per tot el castell sense rastre cap, ja que estava ansiós per descobrir què era el que no li havia contat la nit anterior. Va ser en aquest moment, quan un crit el va sorprendre. Aquest venia de l'habitació del monsenyor, la qual cosa el va sorprendre més, i encara més ho va fer el motiu del crit. Galvany estava tombat en el seu llit amb les pupil·les dilatades i escuma en la seua boca. No podia ser veritat el que estava ocorrent.