1. L’aventura del rei Artús i la bèstia ferotge
El dia d’aquella gran festa, el bon rei es va posar la corona al cap i anà a l’església a oir missa. També hi foren tots els seus cavallers de la Taula Rodona, que l’honoraven formant el seguici. Hi havia monsenyor Galvany; Lançalot del Llac i Tristany; el noble Ivany i el Bastard; Erec; Queu, el senescal; Perceval i Calogrenant; Cligès, un cavaller de mèrit; i Caerdín, l’avisat, i també hi havia el Bell Desconegut, i Caradoc, el del braç curt: tots ells eren a la cort. I encara n’hi havia molts més que no us dic perquè no me’n recordo.
Un cop van haver oït tot l’ofici, van sortir de l’església i es van dirigir al palau amb alegria, divertint-se i fent renou; i ja allà començaren les converses i cadascú explicava allò que li venia de gust. Uns parlaven de les seves conquestes amoroses, i d’altres de cavalleria i de les aventures que cercarien allà on podrien trobar-les.
En el moment de major esplendor de la festa, el rei va voler culminar la vetlada amb un dels seus triomfs cavallerescos més cèlebres i coneguts del regne. Anys arrere, mentre el rei es dirigia a la seua pròxima conquesta, una bèstia salvatge el va sorprendre a mig camí. Era d'immensa grandària i daurat pelatge, la seua cabellera salvatge era moguda pel vent agreujant la seua majestuositat i el seu greu rugit augmentava la por de tots els presents, excepte del rei, valent i decidit. Davant aquesta situació, el seu coratge el va portar a actuar per instint, demostrant així la seua grandesa. Va fer un pas al capdavant i va desembeinar l'espasa en actitud desafiadora, la qual cosa va fer que el lleó es llançara feroçment sobre la seua persona. Aquest fet li va provocar greus ferides al rei, però la seua fredor davant el perill li va portar a clavar la seua esmolada espasa en el cor de l'enorme lleó. Per a verificar la seua gran aventura, li va tallar el cap a la bèstia i la va mostrar en senyal del seu triomf a tots els presents.
Malgrat haver sentit moltes vegades la història, l'actitud del rei era distant. La situació era la següent: Tristany, Lançalot del Llac i el Bastard estaven escoltant atentament les seues paraules, Ivany i Galvany ho escoltaven vagament embardissats en la seua pròpia conversa, els germans Perceval i Calogrenant gaudien de l'enorme festí i la resta havia escoltat tantes vegades aquesta gesta que se la sabien de memòria.
En acabar la narració, el rei es va acostar discretament a Bastard demanant-li que s'acostara a les seues estances quan el banquet es donara per finalitzat. Aquest va assentir preocupat i el rei es va retirar a parlar amb els altres cavallers. Aquest fet em va semblar d'allò més sospitós, encara que no va ser l'única cosa sospitosa que vaig percebre aquella nit de festa. Una d'aquestes coses va ser quan Ivany va tornar a entrar a la sala extremadament alterat, ja que, no gaire temps arrere, se li veia conversar afablement amb el rei. Se'l coneixia per ser un xic tranquil, per la qual cosa això va acaparar la meua atenció. Minuts més tard, es va incorporar de nou a la sala la dona de Tristany, Isilda, de pell blanca i agradables faccions que acompanyaven la seua manera de ser. La relació era d'allò més perfecta, massa al meu parer, mai discutien ni tenien males cares, tan sols mostraven la seua immensa felicitat.
Altres coses sempre romanen iguals, com que la majoria dels presents estigueren rumorejant sobre Bastard. No era cap secret l'odi que molts compartien feia la seua persona, a causa del que va fer en el passat. A pesar que es va disculpar en el seu moment i va fer el que havia de fer, la desconfiança cap a ell va romandre, i amb ella els rumors acusadors. Des d'aqueix dia el seu alegre caràcter es va endurir, mostrant-se més distant i tallant.
Donant per finalitzat el banquet, la reunió entre el rei i Bastard em va vindre al capdavant, veient-me subordinat a la meua curiositat. Bastard es va dirigir al lloc de trobada, sense adonar-se que jo el seguia cautelosament. Em vaig amagar darrere del moble on reposava la famosa espasa amb la qual el rei va matar al feroç lleó, allí vaig romandre escoltant silenciosament la conversa entre els dos individus.
-Recorda't del que vaig trobar a la teua habitació sense cap explicació, malgrat això jo et vaig perdonar, no com ells -va exclamar el rei.
-Saps que ja vaig intentar arreglar el meu error, ara no té sentit això.
-Mai vas ser un cavaller lleial, hauria d'haver fet com la resta - li va retraure el rei.
-Sempre has mirat pels teus interessos, un rei no hauria de fer això, només tens set de poder.
Es notava com a mesura que continuaven parlant Bastard s'enfuria cada vegada més, fins a arribar a no tindre control sobre les seues paraules.
Després d'un llarg diàleg, Bastard es va retirar, per la qual cosa vaig eixir de l'amagatall quan el rei no mirava. Un temps després que jo em reunira amb els altres cavallers, un crit eixordador va inundar tots els racons de la sala, donant per finalitzada la música. Tots ens dirigim veloçment al lloc d'on procedia el crit, la imatge del rei tirat en el sòl, ple de sang i mort amb la mateixa amb la qual havia realitzat una de les seues majors gestes clavada en el seu pit ens va impactar a tots els presents. Les mirades es van dirigir cap a Bastard, ja que va ser l'últim en veure en vida al rei.
