Divendres, 13 de gener de 2023



En el món on vivim les persones tenen la necessitat de ser els millors en un camp, o almenys destacar en ell. Quan no aconsegueixen fer-ho, en comptes d'adonar-se que això és impossible l'únic que fan és traspassar aquestes expectatives a les persones més semblants a ells: els seus fills.



Es torna un fet cultural que passa de generació en generació, i ningú fa res per canviar-ho, fent que el fracàs augmenti en els adolescents i que ens sentim com jo en aquest moment.



Què fa un nen petit quan els seus pares li donen unes expectatives? Intentar complir-les. Quants ho assoleixen? Pocs, per no dir cap. Quants senten que deceben als seus pares? Tots els que volen adonar-se'n.



I allà és on entro jo, intentant complir expectatives que mai compliré, pel simple fet que sempre hi ha algú millor. Però això no és el que importa, el que importa és la cara de decepció que els hi queda als teus pares en mirar-te, per molt que intentin amagar-ho. Aquesta cara la tinc gravada a foc, amb totes les coses que he fet: bàsquet, futbol, tenis, escacs, anglès, matemàtiques, francès... Però en cap res m'ha sortit bé.



Si alguna cosa m'hagués sortit bé, seria molt més feliç, i no estaria escrivint la meva vida sencera en un diari. La vida dona moltes voltes i no tots podem aconseguir el que els nostres pares volen. El que sí que podem fer és complir els nostres somnis, si en tens. El que faré avui és complir el meu somni, un que fa mesos que ronda al meu cap quan la nit cau i el meu cervell descansa.



Vaig intentar convèncer-me que encara hi ha gent que em necessita, vaig intentar escapar del sentiment, intentar deixar-los enrere, però cada cop sentia que no hi podria fer més, que no podia lluitar contra ells. Intentava avançar, però sempre em sentia malament, ja que, per si no era poc, també era la segona opció en les amistats. Els meus suposats amics em deien que m'apreciaven i m'agradaria creure'ls; així i tot, sempre era el segon, fent que les meves ganes de ser el millor augmentessin. Però al revés, cada cop que intentava ser el millor, el resultat era nefast, fent-me pensar-ho de més tot i sentim més i més insegur i dèbil. Quan no sabia fer alguna cosa sempre callava i feia veure que ho sabia a la perfecció, mai demanaria ajuda, perquè pensarien que soc menys i em tornarien a deixar de costat.



Fins que vaig arribar a la conclusió que totes aquestes persones viurien perfectament sense mi, després d'una setmana vivint com un fantasma, sense parlar i només contestant amb monosíl·labs, i no em van preguntar en cap moment si em passava alguna cosa. Aleshores vaig posar en marxa el meu pla, que ha funcionat a la perfecció fins ara. Havia de passar-me una setmana actuant com si no em passes res, perquè el divendres anessin tots a dormir i no patissin per una conducta estranya.



Ja només queda l'últim pas per fer-lo realitat: fer el salt.



El salt a la llibertat, a la felicitat eterna i a la tranquil·litat, una que tant espero. Perquè l'únic que vull és que el meu cap calli i no torni a parlar mai més, que el que m'envolti sigui pura calma i que ningú m'interrompi mai més. Que aquesta calma que només puc aconseguir amb la música a tot volum als meus auriculars sigui el meu dia a dia, o que almenys la pugui sentir en algun moment.



I aquest és el moment perfecte per fer-ho.









Dimecres, 12 d'octubre de 2022



Acabo de trobar-te després que la meva mare m'obligués a recollir el calaix que està ple de coses que ni sabia que existien. Entre elles estaves tu, estimat diari. I he decidit posar-me a escriure.



Fa dos dies els meus amics van quedar sense mi. Va ser el primer cop que vaig saber, però no el primer cop que ho havien fet. Feia cinc mesos que ho feien, però són uns actors fascinants, tant que no notava ni un xic de mentida en les seves paraules. Encara no sé si era pels seus dots d'actuació o perquè realment no se sentien malament en mentir-me descaradament.



A més, porten des d'inici de curs excloent-me, fent treballs entre ells, posant l'excusa que la professora no els deixava posar més persones al grup. Jo pensava que per fi havia fet amics, però es veu que només m'utilitzaven. Definitivament dels millors començaments de curs de la meva vida.



I mentre, la mare només sap cridar, repetint que reculli el calaix.







Aquests amics encara no han desaparegut, però mai m'han tractat igual. Van ser els primers els quals vaig ratllar de la llista de persones a les quals els importo. El següent va ser mon pare.



Papa, sempre has sigut una persona que feies les bromes menys encertades en els pitjors moments, fent que tot es tornés incòmode. Encara i així tu reies, i això feia que almenys somrigués una mica. A vegades aconseguies traslladar la teva felicitat al meu cos, però també aconseguies el contrari, sobretot aquests últims mesos, en els quals no tenia ànims ni per escoltar-te. Vull que sàpigues que mai m'ha agradat cap extraescolar a la qual m'has apuntat, per molt que t'esforcessis, i que t'he arribat a odiar. Però si us plau, no m'odiïs pel que faré avui, per molt que t'enfadi. Gràcies.



La següent persona a la qual vaig ratllar va ser la meva mare, la meva estimada mare.



Mama, tu que sempre estaves al meu costat, fent-me abraçades, petons, preguntant-me com havia anat el dia i fent-me sentir la persona més important del món. Alhora eres la persona que em posava més nerviós, cridant-me sense parar per a recollir tot el que deixava pel mig i ordenant calaixos, més tard fent-m'ho repetir tot perquè hi havia alguna cosa mal col·locada. Encara que em tornessis boig jo t'estimava, però va arribar un moment on tu et vas apagar, consumint-te amb els problemes familiars i les tasques del teu dia a dia, a més de l'humor del pare, que et posava nerviosa. Per molt que diguis que no, et va afectar molt, tornant-te una persona més a casa, però que ja no et donava les mateixes abraçades, ni els mateixos petons, ni et preguntava amb tanta felicitat. I, per molt que intenti pensar el contrari, sento que jo t'he afectat també, i que he ajudat al fet que el teu estat d'ànim baixi. Per això avui intento que milloris, i espero que les meves accions no et facin més mal. T'estimo moltíssim.



Finalment, la persona que més em va costar ratllar, la meva estimada germana.



Tu, que sempre m'escoltaves quan et deia el que em passava. Tu que em repeties que tot es podia solucionar, i la que em va donar les millors solucions, per molt ximples que fossin. Sempre estaves al meu costat, rient i plorant amb mi, explicant-me els teus problemes i després fent interpretacions còmiques del nostre dia a dia. Encara recordo les llargues nits en vela en les quals fèiem rucades i buscàvem fer senti a l'altra bé, i on tot desapareixia i només érem tu i jo. Però va arribar el dia on això va acabar, perquè tu sorties de festa amb els teus amics fins a la matinada i oblidaves que jo existia, enfonsant els teus problemes amb la felicitat que porta l'alcohol i la que els teus amics et traspassen. I no t'adonaves que cada cop em deixaves més a part, les xarrades cada cop més lluny, adonant-me que era el moment de ratllar-te de la llista. Encara sent una de les persones que més mal em va causar la teva pèrdua, també ets la que més estimo, i la que més estimaré i trobaré a faltar. Perquè sempre estaràs gravada amb foc al meu cor.



Escriure això és difícil, però és necessari per fer el salt. Si no deixés explicacions em semblaria egoista, per això ho faig. I espero que aquestes explicacions us serveixin.



Gràcies per tot, però ja no trobo llum a la foscor.