Divendres, 13 de gener de 2023



Ho he intentat, però no he sigut capaç de fer-ho. Mirava el meu passat i futur davant dels meus ulls, cada cop més distant, però no he pogut. Soc un covard.

Sempre em repeteixo el mateix quan em trobo en aquesta situació. I una qualitat d'un mateix passa a ser una excusa més per evitar l'inevitable. Però la vida continua i ningú sap el que estaves pensant, et tracten igual i continua la monotonia.



A més, les notícies expressen la por de les persones pel futur, un futur que et donen a les mans i et carreguen, omplint cada cop més la motxilla que porto a sobre.



Però la vida continua i ens fem grans, i la motxilla es fa gran també, no?



Lamentablement, la resposta és no. La motxilla cada cop s'omple més, però ningú la fa créixer, cada cop pesa més. Fins que ja no resisteix. Aquest és el punt en el qual em trobo jo, quan la motxilla ha cedit i els problemes m'enfonsen, tapant-me la llum de l'exterior.



Però entreveig els rajos de llum, que em criden a pujar, a tornar, a ser valent.







Dimecres, 13 de març del 2019



Diari, és injusta la vida no?



Les persones d'Open Arms encara al port de Barcelona atrapats i jo aquí atrapat a 100 quilòmetres de casa.



Un altre cop rodejat de persones que no m'interessen. Feia anys que no escrivia aquí, diari, així que imaginat l'avorriment que sento que, en veure't al calaix, no he pogut resistir agafar-te i portar-te amb mi per no ofegar-me en aquest mar de falsos somriures maquillats en actes innocents.



Un altre cop els pares han pagat una excursió, una a la qual òbviament no vull anar-hi. Quina necessitat tenen de recordar-me que no tinc amics amb qui gaudir? Ni tan sols em pregunten si vull anar-hi quan ja han fet el primer pagament. Ah, clar, haver avisat abans, ara ja està pagat i no es pot canviar.



Ara em toca passar-me un parell de dies amb els companys de classe que ni tan sols em miren, que m’ignoren. I no és precisament el més extraordinari, el fet que canviarà el camí de la meva vida.



Adeu, diari, vaig a buscar el sentit a la vida en una excursió.







Era un fantasma per als meus companys, quasi com si no existís. Jo vivia sense molestar, i ells sense molestar-me, com una norma no escrita. Al principi preferia que fos així, però al final vaig acabar odiant-ho.

Tothom tenia amics, molt o pocs, millors i pitjors, però en tenien. Jo em sentia sol, apartat i marginat. Esperava que algun dia algú s'apropés a mi i em retornés la vida, em fes visible. Però ningú es va atrevir a apropar-se a mi, i jo no em vaig atrevir a apropar-me a ells.

Ara me'n penedeixo de no haver-ho fet, ja que el més possible era que m'haguessin acollit en la seva dinàmica o hagués trobat a algú que s'identifiqués amb mi.

És cert que és massa tard, que ja no puc fer-hi res, però algú segur que pot utilitzar aquest consell, un que jo ja no puc posar en pràctica.

Els amics, la família que pots escollir. Una família que està amb tu en els bons i mals moments, inclòs en els que ells han creat. Perquè, per moltes penes que t'han fet viure, són un dels punts essencials en el fet que continuïs endavant, sense caure on ja has caigut. Tot això m'ho ha ensenyat la ficció, una ficció que no s'equivoca.

Mai he aconseguit tenir una relació forta amb una persona, una persona amb la qual confiar, explicar-li els teus problemes, les coses més ximples, però que per a tu són mons, estupideses que no són divertides, però tu penses que sí. I això ho noto cada dia, quan em passa la cosa més fascinant i no hi ha ningú per escoltar-la, quan necessito demanar un consell i no trobo a l'indicat per a explicar-li i que no se'n rigui de mi, quan arribo a l'institut i alguna cosa interessant ha passat i he d'assabentar-me posant l'orella en alguna conversació.

La ficció m'ha ensenyat que el nom de la persona que escolta tot això és amic. El protagonista sempre té un confident, o el troba al transcurs de la història. Què és un llibre de romanç sense l'amic que mata per defensar al protagonista?

I, per descomptat, la ficció no menteix. Perquè un amic és bàsic en la vida d'una persona, en tinguis o no. Qui en té ho sap, qui no en té ho sap encara més.

Crec que recordar-me els meus problemes és el meu passatemps preferit. Si no ho és, no entenc que estic fent escrivint això. És cert que el meu objectiu era deixar els meus pensaments per escrit, justament perquè no hi ha a qui dir-li, però m'agradaria poder escriure algun record feliç. Malauradament, és una de les coses més difícils en el meu dia a dia. Sempre he pensat que és estrany que no hi hagi un record feliç que em cridi especialment l'atenció, i el que més m'estranya és que quan intento pensar-ne un la meva ment es tanca i no aconsegueixo trobar res al meu interior, com si els records haguessin marxat. Ha estat de les més grans de les meves inseguretats, però que millor he pogut amagar, encara que no costi molt ensenyar al món la part més positiva de tu.

Un cop en una redacció de l'institut van demanar que escriguéssim el nostre record més feliç. El meu secret és que vaig inventar-me aquella redacció, perquè només visualitzava els pitjors moments gravats en la meva memòria, que formaven una gran quantitat. Si ho hagués de reconèixer davant d'algú, mai ho acceptaria, però sé perfectament que ningú mai m'ho preguntarà.

Una afirmació difícil, però real.