Divendres, 13 de gener de 2023
La foscor va caient i les ombres s'allarguen als carrers. Des de la finestra veig com les persones entren de nou a les seves cases, com van a descansar després d'una llarga setmana on el fred hivernal ha arribat. En canvi, els més joves de cada casa surten per oblidar-se de les penes i gaudir amb els seus amics, els quals els reben amb un somriure al seu rostre. Una sensació que m'hagués agradat viure.
Aquesta nit és com qualsevol altra dels últims anys, una sense lluna ni estrelles, una nit sense cap esperança. I per això avui és la nit, perquè la soledat prospera. El racó de la meva habitació m’acompanya en aquest últim escrit. El meu estimat racó, l'únic lloc que coneix els meus pensaments i els accepta com seus. I la finestra m'ensenya tot el que passa, el principi i el final.
Les petjades rutinàries dels meus familiars recorren l'edifici, recordant-me que no estic sol, però que mai m'ho faran saber. El meu llit espera que torni amb ell, que ofegui les meves penes en el seu coixí i demà desperti com si no m'hagués passat res, però sento que si ho torno a fer, no seré mai el mateix. Ja he canviat prou per a continuar pel camí al qual no pertanyo.
Aquesta nit és diferent. La suau brisa que ve de l'exterior l'únic que fa és indagar més en els pensaments que m'impedeixen gaudir del dia a dia. Si marxés d'aquí i no tornés, es preocuparien per mi? Patirien per mi?
Els pensaments intrusius no paren d'acumular-se, i recordo quan era petit i escrivia en aquest diari. Què se n'ha fet d'aquells dies de felicitat? Podran algun dia... tornar?
Dijous, 6 d'abril de 2017
Hola diari! Avui, a plàstica ens han demanat que dibuixem la nostra casa ideal, ha sigut increïble! Després, al pati hem jugat a pares i mares i jo volia ser la mare, però la Martina no em deixava. M'ha dit que al final hauria de fer del gos, llavors m'he enfadat i ara ja no ens parlem. A la tarda la mare m'ha portat a futbol, però a mi no m'agrada, prefereixo el ballet, però quan li vaig dir a la mama em va dir que no podia fer ballet perquè és per a nenes, i que els nois han de fer futbol.
Ara vaig a dormir. Fins demà.
Divendres, 7 d'abril de 2017
Hola diari! Avui, a mates ens han ensenyat les multiplicacions i les he entès el primer. Després, al pati hem jugat a pares i mares, (ja no estem enfadats amb la Martina), aquest cop sí que m'ha deixat, quan la mama m'ha vingut a buscar li he explicat, s'ha enfadat i m'ha dit que no podia fer mai més de la mare perquè soc un noi, i ja està. Avui a la tarda, la Martina ha vingut a casa a jugar i a fer deures i ens ho hem passat superbé.
Ha sigut un dia superguai i demà continuarem parlant.
Quines estupideses més grans diu un nen petit, veritat? I que ràpid ens tallen les ales quan intentem volar. Coses que actualment tots critiquem quan ja les vam passar algun cop quan érem infants. Però ningú ens deia que nosaltres no ens equivocàvem sinó que els adults ho feien. Ara m'adono de la importància de les paraules, del poder d'influència de la societat.
Què passa si vull vestir de rosa? Què passa si m'agrada pintar-me les ungles? Què passa si no m'agrada jugar a futbol? M'has de rebutjar? Perquè és l'únic que m'han demostrat.
Perquè ningú m'ha fet costat quan les crítiques m'enfonsaven i no podia ni respirar.
Les banalitzacions del meu entorn em consumeixen cada dia, fent que les estones lliures omplin el meu cap de pensaments negatius que no troben la llum a la foscor. Les rialles del meu passat es converteixen en els crits del meu present, demanant ajuda,. Una ajuda silenciosa que omple les estances per on passo.
I els segments del meu passat s'ajunten per arribar a avui, on, com cada dia, no he pogut fer de mare.
Perquè ja no soc jo mateix, m'estic convertint en el contrari del que un dia volia arribar a ser: el reflex dels meus pares. Desitjos ensorrats en un moment com si es tractés d'apagar una espelma. Conversacions importants interrompudes per ximpleries, com si la meva salut mental no els hi importés. I cada cop que recordo l'infern que és sentir-se així, no puc parar de pensar en ser igual que ells.
Però, igualment he pogut anar avançant, preparant el dia de la veritat. Ningú em trobarà a faltar, i ningú em recriminarà cap acció no desitjada. I les paraules que un dia vaig dir s'oblidaran, com les pàgines d'aquest diari que mai ningú llegirà. I això em fa sentir encara més sol.
La soledat va començar un dia qualsevol. S'havia anat acumulant des de feia temps, petits gestos que l'accentuaven. Però quan ets petit, això no ho notes. Vius sense cap càrrega a sobre. Però quan creixes, les càrregues t'ataquen com si sempre hi haguessin estat. I és la veritat, perquè sempre hi han estat.
Les mirades estranyades quan tenies comportaments "femenins", les vacil·lacions davant de preguntes com "Per què no puc fer de mare?", els incomptables cops que et repetien "Tu ets un noi". Totes aquestes coses que no sabies que t'acompanyarien fins al dia de la teva mort. I quan creixes i te les carreguen, t'adones que res de la teva infància havia sigut normal i la societat no t'accepta com un més.
I ara m'adono que és el primer cop que soc sincer des de fa molt de temps. El primer cop que puc plasmar el que penso i sento sense guardar-me cap detall. Sense retractar-me en alguna cosa que els altres pensen que és una barbaritat.
Perquè jo no soc escriptor, però escric. Perquè tots en sabem d'escriure. I si no tens a ningú que t'acompanyi, podràs dir-li al món el que vols cridar. Però primer de tot, escolta als altres, perquè tots necessitem ser escoltats.
Tots els coneixements que he acumulat em serveixen per a trobar el meu punt de vista real, per a tenir un criteri propi. Però el que més m'ajuda a canviar és observar. Analitzar el meu entorn i veure el que pensen els meus companys. Senten com si ningú els fes cas? Tenen por de com reaccionaran els adults davant els seus sentiments? Però, la pregunta que m’ofega no és cap d’aquestes.
Descobriran la veritat d’aquella gran mentida abans de que la llum s’apagui i la foscor m’invaeixi?
