GINGER
La llum del matí s'obria pas darrere de les cortines quan em vaig despertar. Vaig obrir els ulls, esperant trobar a Léa encara al llit, però no hi era i la seva roba havia desaparegut de la cadira.
Cada matí matinava una mica més. Em vaig aixecar i vaig anar directament al bany. Vaig notar el terra fred sota els meus peus i se'm va posar la pell de gallina. L'habitació estava glaçada i el baf de la dutxa encara perdurava a les parets i al mirall. Vaig esperar que l'aigua s'escalfés i després vaig entrar a la dutxa.
El temps havia canviat amb l'arribada del mes d'abril i jo no tenia roba d'entretemps, tot i que vaig poder apanyar-me-les. Després de vestir-me i prendre un esmorzar ràpid, em vaig encaminar cap a la universitat. Durant els últims mesos, havia estat treballant en un projecte d'una campanya publicitària que era important per a la nota final del semestre. Malgrat que no tenia gaire temps, cada cap de setmana aconseguia treure una estona per a trobar-me amb Ethan, encara que últimament ell estava molt distant. Ja feia dos cops que em cancel·lava les sortides que teníem planejades, però Ethan m'havia promès que aquesta setmana no em deixaria tirada.
Després de classe vaig tornar al meu apartament i és per aquest motiu que ara em trobava esperant-lo impacient al portal del bloc de pisos de la residència.
M'havia vestit amb una faldilla blanca per sobre dels genolls, a la part superior duia un top rosa pàl·lid que es creuava per darrere l'esquena. Portava unes sabatilles Converse del mateix color que la faldilla i el meu cabell queia sobre les meves espatlles deixant a la vista els bucles que m'havia fet. Per acabar, em vaig posar un gloss color cirera als llavis que m'havia comprat a la meva botiga preferida de cosmètica.
Ja feia mitja hora que l'esperava i els meus pensaments van començar a valorar la possibilitat que m'havia deixat plantada, un altre cop. Així que, sense pensar-m'ho dues vegades, vaig enfilar camí cap a la meva cambra. Just quan anava a tancar la porta al meu darrere, vaig sentir el soroll d'un cotxe que se'm feia familiar. Vaig afanyar-me a sortir de l'edifici i a entrar a dintre del vehicle. Ethan em va rebre amb un gran somriure i, tot i que la seva mirada no transmetia el mateix sentiment, s'esforçava per aparentar que tot anava bé. Com és possible conèixer tan bé una persona en tan poc temps? Doncs, la veritat és que no ho sé ni jo. Encara que no feia gaire temps que ens havíem conegut, jo sabia desxifrar la seva ment amb sols una mirada i entenia tots els seus gestos a la perfecció. Quan estava pensatiu, es tocava la cella amb delicadesa i, quan estava nerviós, es mossegava el llavi inferior amb inquietud. Era estrany, però no m'entenia ni jo mateixa, l'únic que sabia era que necessitava veure el seu somriure cada dia.
Em va dur al centre de la ciutat i vam passejar fins a arribar a Notre Dame. Una catedral gòtica de París que mai m'havia deixat d'impressionar, i és que les escultures i vidrieres contrastaven amb detalls d'un antic estil romànic. Després d'una estona parlant i gaudint de la bellesa d'aquell edifici, una dolça olor provinent d'una creperia que quedava just al costat dret de la catedral, em va fer rugir l'estómac. De cop i volta, com si Ethan m'hagués llegit la ment, va deixar anar:
– Et ve de gust menjar una crep? — va dir preocupant-se per mi.
– Sí, és clar! Tinc moltíssima gana — va poder sentir el fort rugit del meu estómac.
– Doncs si tanta gana tens... — es va posar en mode protector — podries haver-m'ho dit abans.
Tot seguit, va demanar per tots dos unes creps de Nutella, un cafè Caputxino per a ell i per a mi un Caramel Macchiato. No va caldre que li digués el que volia prendre perquè ja ho va demanar ell per mi, però com que m'agradava portar-li la contrària no vaig deixar escapar aquest acte seu.
– És que ara ets endeví de què vull? —li vaig dir en un to murri.
– Com si no anessis a demanar això, o és que no et conec prou? —va dir seguint-me el joc molt segur de les seves paraules perquè sabia que tenia raó — Vinga ja, sé perfectament el que anaves a demanar.
– D'acord, sí, tu guanyes— vaig concloure la conversa, rendint-me.
Mentre menjàvem les delicioses creps, vam caminar junts fins a arribar al museu del Louvre. París em tenia enamorada i encara més si recorria la ciutat juntament amb l'Ethan. Jo estava totalment fascinada per París, la seva gent, la seva arquitectura i l'ambient que es respirava era un nou món per a mi, no es podia comparar amb cap altra ciutat.
La tarda va passar de pressa, entre rialles, parlant de tot i de res al mateix temps. Quan ens en vam adonar, ja s'estava fent de nit. Vam gaudir d'un ocàs esplèndid, amb diferents tonalitats de groc i taronja, que ens oferia el Sol moments abans d'amagar-se. La nit s'instal·lava impacient pintant el cel de blau fosc i donant la benvinguda a les estrelles que ara ja eren visibles. Moments més tard, vam decidir que seria una bona idea passejar per la vora del riu Sena i, com que havíem gastat tot el nostre repertori de conversacions durant la tarda, vam posar música al meu mòbil, compartint els auriculars sense fils. A la llunyania vam observar un gran pont amb una escultura daurada que unia aquella magnífica ciutat. Seguidament, vam pensar que aturar-nos en aquell lloc seria genial per fer una pausa. I així ho vam fer. Un cop sobre el pont, ens vam quedar l'un al costat de l'altre mirant l'horitzó i aquella nit estrellada. Al fons hi havia la torre Eiffel, il·luminada. El seu reflex es projectava a l'aigua del riu Sena, que en aquells moments estava ennegrida per la foscor del cel.
Va ser així quan un pensament em va inundar la ment, era feliç, estava al davant d'un paisatge increïble, escoltant música i, a més, estava amb l'única persona que podia treure'm un somriure, Ethan.
De cop i volta, va ser ell qui em va treure dels meus propis pensaments posant una mà a la meva espatlla. Va agafar-me el mòbil de les mans i va entrar al Spotify per a reproduir la cançó Unchained Melody de The Righteous Brothers. Quan sonaven les primeres notes de la melodia, estàvem recolzats a la barana del pont, però a mesura que la cançó va anar avançant, ens vam anar apropant l'un a l'altre cada cop més fins a acabar abraçats, movent-nos al ritme de la música. Abans de finalitzar la cançó, se'm va apropar a l'orella i em va cantar un vers que deia "I need your love". Em vaig quedar de pedra quan va deixar anar aquelles paraules de la seva boca. Què volia dir amb què necessitava el meu amor? Ho estava pensant realment o només cantava la cançó? No vaig voler donar-li més voltes, així que un cop va acabar aquella cançó, vaig parar la música i li vaig dir:
– Crec que ja és hora d'anar-me'n a casa — estava una mica trista perquè no volia acomiadar-me d'ell— és tard i demà he d'acabar un projecte de classe.
– Com vulguis, vols que et porti a la residència?
– No et preocupis, tornaré amb taxi.
Després d'acomiadar-nos, vaig començar a caminar cap a la parada de taxis. Però, de sobte, vaig sentir com Ethan em cridava.
– Ginger! — em vaig donar la volta i vaig apropar-me fins on estava ell — Abans de marxar m'agradaria explicar-te una cosa.
– Què passa? —Ethan semblava nerviós i el seu rostre era seriós. Això no pintava bé.
– A veure, no sé per on començar, però has de saber que per a mi ets una persona molt especial a la meva vida i crec que et mereixes saber el que m'ha estat passant aquests dies.
– Em vols explicar per què has estat tan absent aquestes últimes setmanes? —No entenia per què ara del no-res volia explicar-me això, però la idea m'agradava. Era un noi molt tancat, que mai explicava els seus problemes, i era difícil saber què passava a la seva vida — Perquè si és així, sóc tota oïda.
– He de confessar-te que totes aquestes vegades que he cancel·lat els nostres plans era perquè he estat anant al metge. — Vaig veure com l'Ethan s'empassava saliva intentant desfer-se del nus que tenia a la gola — Abans de conèixer-te, feia mesos que no em trobava bé i pressentia que alguna cosa estava anant malament. Fins que un dia vaig decidir anar al metge. Em van fer diverses proves i també anàlisis, em vaig passar tot el dia a l'hospital. Després d'estar més d'una hora a la sala d'espera, el doctor em va fer passar a la consulta per dir-me que m'enviaria els resultats de les anàlisis pel correu electrònic que li vaig facilitar, ja que havien d'analitzar bé totes les proves abans de treure conclusions. Així que vaig esperar fins fa dues setmanes, que va ser quan em van arribar els resultats.
– I... Què... Què... – se’m va començar a travar la llengua quan vaig saber, per la cara que feia, que els resultats no eren bons. El pànic corria per les meves venes i alhora em sentia culpable per haver-li retret que hagués rebutjat els nostres plans. - Què t'ha dit el metge?
– Ginger... M'han diagnosticat càncer de pulmó, i... és massa tard per començar un tractament. S'està expandint pel meu cos sense cap mena de remordiment.
Em vaig quedar en blanc durant uns instants. No sabia com reaccionar a allò que acabava d'escoltar. Les paraules es van quedar atrapades a la meva gola i se'm va fer impossible parlar. Aleshores alguna cosa es va encendre al meu cervell. Havia d'aprofitar al màxim el temps amb ell. Sense pensar-ho dues vegades em vaig acostar més a l’Ethan i el vaig besar. Ell va correspondre al meu petó de seguida i en aquell mateix instant va passar una cosa màgica, els llums de la Torre Eiffel van començar a parpellejar com passa en cada hora en punt. L'estàtua de ferro brillava amb força, il·luminant el fosc cel de la ciutat. Vam tornar a besar-nos, aquesta vegada amb més intensitat i per un moment em vaig oblidar de la mala notícia que m'acabava de donar. En aquell instant només estàvem ell i jo, fonent-nos en un petó llarg i apassionat.
Més tard, em va portar amb el cotxe a la residència perquè no volia que me n'anés sola a aquelles hores de la nit. Durant el trajecte ell va intentar tranquil·litzar-me dient-me que tot aniria bé i que volia que tot continués amb normalitat. No vam trigar gaire a arribar a la residència, allà ens vam acomiadar amb una abraçada i cadascú va seguir el seu camí.
════ ∘◦❁◦∘ ════
Va passar un mes de la seva terrible confessió. Durant aquest temps vam estar més units que mai i sempre trobàvem temps per veure'ns. Va ser un trist matí de juny quan vaig rebre una trucada que va canviar completament la meva vida. Ethan havia mort. Les llàgrimes lliscaven per les meves galtes i tots i cadascun dels records que tenia amb ell, en aquell moment, eren com petits ganivets que se'm clavaven al cor. Sabia que feia dies que l’Ethan estava malament, però tenia esperances que aquell dia arribaria més tard. Em vaig enfonsar, com un vaixell al fons del mar. El dolor s'apoderava del meu cos, no tenia forces d'aixecar el cap, però ho vaig haver de fer. Vaig acabar el darrer mes d'universitat, em vaig acomiadar de la meva amiga Léa, que em va ajudar molt després de la mort d'Ethan, i vaig fer les maletes per marxar al meu país novament. Volia tancar aquesta etapa de la meva vida, però no sense abans tornar al llac on vam anar la primera vegada que vaig sortir amb ell. Estar allà era com reviure-ho tot una altra vegada i les meves llàgrimes no van trigar a caure. Em vaig asseure al costat del llac, vaig treure una llibreta i un bolígraf de la meva bossa i vaig començar a escriure-li una carta.
Mai vaig pensar que arribaria aquest moment, però t'he de dir que amb tu vaig aprendre a estimar, vas omplir de color el dolor que carregaven les meves tristeses. Ara, et puc veure a cada cançó, et puc sentir en cadascuna d'aquestes lletres, et puc apreciar en els versos d'aquests poemes, puc escoltar la teva dolça veu enmig de les tempestes i és que només tu provoques aquests sentiments que omplen els meus pensaments. No t'imagines tot el que provocaves en mi, em vaig enamorar fins i tot de les lletres del teu nom, em vaig enamorar dels teus ulls... aquells dolços i bells ulls que amb sols una mirada em feien més forta. Del teu bell somriure... em vaig enamorar de la teva veu, aquella que feia que les hores es convertissin en minuts al teu costat. T'he dit que t'estimo, però mai no t'he explicat el perquè. T'estimo perquè abraçaves la versió més vulnerable de mi. T'estimo perquè no tenies por de demostrar què senties. T'estimo perquè quan més et vaig necessitar vas ser-hi, vas agafar la meva mà i em vas fer sentir i és el gest més bonic que algú ha fet per mi. T'admiro, perquè ets la persona més forta que he conegut, perquè sé que vas tenir moments que et van obligar a ser-ho. Això és el que et feia valent... i únic. En tan poc temps em vas ensenyar a veure les coses de manera diferent, a deixar anar, a acceptar i a demostrar el que sento sense barreres. Perquè sí, em vaig enamorar de tu, i no pel que vaig veure, sinó pel que vaig sentir. De vegades tan sols demano al cel que em doni l'oportunitat de tornar-te a veure una vegada més, d'abraçar-te i sentir aquelles mans que a poc a poc se sentien desgastades. Em vas ensenyar tantes coses, menys a aprendre a viure sense tu. I és que no te n'has anat del tot perquè una part de tu segueix amb mi. L'amor: quatre lletres, una paraula tan petita, una paraula tan gran. Jo no sé què és l'amor, no sabria donar una explicació, una definició perfecta digna d'un diccionari. Se'm faria molt difícil, se'm faria impossible, però si algú em pregunta un dia, si algú em para pel carrer i em diu què és l'amor, Ethan, jo diria el teu nom. Et dono les gràcies per haver-me ensenyat que la vida no és perfecta i que l'he d'aprofitar al màxim. Vas ser, ets i sempre seràs la casualitat més bonica de la meva vida. Un cop vas demanar-me llegir els meus poemes i jo no et vaig deixar, així que, per a compensar-t’ho, te n'he escrit un.
Ha arribat l'hora de volar,
però ara toca fer-ho per separat.
T'havia d'estimar molt, i t'he estimat massa.
Tot el bo i el dolent,
al final passa.
Hem viscut un somni,
lluny de la realitat.
Però com qualsevol somni,
ara ja s'ha acabat.
Tinc la sensació que ens han quedat
moltes coses per dir,
però espero que ens doni algun dia,
una oportunitat el destí.
La vida continua, el sol es pon
i el temps passa,
i espero que algun dia, junts,
ens tornem a sentir com a casa.
════ ∘◦❁◦∘ ════
Més tard, abans que fosquegés, vaig anar al cementiri per deixar-li la carta damunt la tomba i una flor que vaig arrencar d'un arbust del llac. Vaig agafar forces, vaig respirar fondo i me'n vaig anar a l'estació de metro, sí, la mateixa estació on el vaig conèixer. I així va ser com va començar i alhora va acabar aquest capítol de la meva vida, traient un bitllet de metro.
