GINGER
Segur que algun cop has sentit dir que les casualitats no existeixen, però això depèn del que cregui cada persona. Hi ha gent que pensarà que és el destí i altres una casualitat, però el que us puc assegurar és que el que vaig viure durant aquell temps va ser real. Potser la vida, aquest puzle que sempre encaixa perfectament sense que sobri cap peça, és una cadena de coincidències. Potser aquell noi de l’estació estava destinat a ser la meva casualitat, perquè de vegades, quan menys t’ho esperes, coneixes a aquella persona que capgira la teva vida, que es converteix en algú especial, fins a imaginar-te un futur i una vida al seu costat.
Acabava d’arribar a París. M’havien concedit una beca per a cursar l’últim any de la carrera universitària de màrqueting a la Universitat Internacional Schiller. Encara recordo la meva cara d’il·lusió quan vaig rebre aquesta oportunitat inimaginable. Estava molt emocionada de poder començar una nova etapa de la meva vida i d’obrir les portes a noves experiències. És per aquest motiu que en aquell precís instant em trobava comprant un bitllet de metro direcció al campus universitari. Gairebé no podia moure les mans a causa de les gèlides temperatures que impregnaven la ciutat, anava carregada amb tot el meu equipatge i amb prou feines podia caminar, així que treure el bitllet de metro se’m va fer complicat. Sense adonar-me'n vaig provocar una gran cua on es podia palpar la impaciència de la gent. De sobte, un senyor de mitjana edat em va escridassar tot enfadat.
– Ei noia, espavila que no tinc tot el dia!
En aquell moment, el meu nivell de francès deixava molt a desitjar i no vaig entendre què m’estava dient aquell senyor, tot i que m’ho podia imaginar. No sabia com reaccionar i quan vaig anar a obrir la boca, una veu masculina es va interposar. Estava dret al meu darrere, absurdament intimidant, amb els ulls foscos i els cabells encara més obscurs, mirant-me fixament des de qui sap quants centímetres per sobre del metre vuitanta. Vestia uns pantalons negres i una camisa del mateix color amb els dos primers botons desbotonats, donant-li un aire atractiu. El noi va sortir en la meva defensa dient:
– Senyor, més d’un portem pressa, però no fa falta perdre el respecte.
No m’esperava la seva reacció i menys el que va fer després. Es va girar de manera que va quedar al davant meu i va oferir-se a ajudar-me a treure el bitllet de metro. Jo li vaig agrair l’acte assentint amb el cap i ell va insistir a acompanyar-me durant el trajecte. Es va asseure al seient del metro de la meva esquerra i quan menys m’ho esperava, va iniciar una conversa, trencant el silenci tens que s’interposava entre nosaltres dos.
– Perdona, encara no m’he presentat. Em dic Ethan, i tu…?
– Ginger. — vaig intentar parlar en francès, encara que se'm feia complicat i em sortia l'accent del meu país — Ah, gràcies per la teva ajuda.
– Ets americana? Reconeixeria aquest accent a qualsevol lloc. — va dir molt segur de les seves paraules.
– Vinc de Canadà, concretament de Toronto.
– Així que d’Amèrica del nord eh… Jo soc de Seattle. — Va arrufar les celles pensatiu — Conta’m, què t’ha portat a París?
Una bafarada d’aire va ser expulsada per la meva boca, relaxant els músculs del meu cos i fent-me sentir alleujada, ja que podia parlar l’anglès amb ell. Sempre havia sigut una persona força tímida, d’aquestes que li fa pànic sortir a exposar un projecte davant la classe o el simple fet de parlar en públic, però aquesta conversa se’m feia agradable.
– Doncs, m’han ofert una beca per acabar la carrera de màrqueting a la Universitat Schiller.
– Quina coincidència! — va afegir amb to de sorpresa i una rialla simpàtica — Jo treballo d’empresari al banc Barclays Investment, està molt prop de la teva universitat.
Vam continuar amb la conversa fins que el metro va arribar a la primera parada, on Ethan havia de baixar, aleshores, jo em vaig posar els meus auriculars i vaig reproduir la mateixa playlist de Spotify que havia estat escoltant durant els últims mesos. Quan vaig baixar a la meva parada, em vaig enfrontar al suau vent fresc de París. Tenia moltes ganes de submergir-me en aquesta experiència d’aprenentatge i d’autoconeixença per millorar en l’àmbit emocional.
════ ∘◦❁◦∘ ════
En obrir la porta de la residència d'estudiants, una olor de perfum juvenil va despertar el meu sentit de l’olfacte. Al fons d’aquella immensa sala, hi havia un noi assegut darrere d’un taulell que aparentava ser el recepcionista. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig apropar-m’hi amb el meu pesat equipatge. El recepcionista de la residència em va donar la benvinguda amb un simpàtic somriure, després va explicar-me les normes de l’edifici i per últim em va donar la clau de la meva habitació. M’havia tocat la cambra número quinze, juntament amb una noia anomenada Léa, segons el xic que m’havia atès anteriorment. Els meus nervis anaven augmentant a mesura que pujava aquells maleïts esglaons perquè la residència no disposava de cap ascensor. En arribar a la segona planta vaig trobar fàcilment la meva habitació, tot seguit vaig adonar-me que la porta estava entreoberta, segurament Léa acabava d’instal·lar-s’hi. Un cop dins la cambra, la meva companya em va rebre amb una forta abraçada que jo no m’esperava. Era una noia alta, amb el cabell llarg i ros, el rostre ovalat i els ulls d’un color blau com el mar.
– Bonjour, soc Léa i tu ets… Ginger, oi? El recepcionista m’ha dit el teu nom quan he arribat.
Vam estar xerrant durant una llarga estona, era una noia amable i afortunadament parlava molt bé l’anglès. Moments després, es va acomiadar i va marxar de la residència perquè havia quedat amb el seu grup d’amigues. Em va oferir sortir amb elles, a una cafeteria propera al campus. Li vaig agrair aquest gest d’amabilitat, però vaig rebutjar la invitació, ja que preferia establir-me i passar un moment a soles. Ella em va comprendre, així que vam acordar anar al mateix local l’endemà en sortir de classe. Vaig aprofitar aquell instant per veure cada detall d’aquella habitació que a partir d’ara es convertiria en la meva zona de confort. No era un gran espai, però era més que suficient per a nosaltres dues. Les parets eren blanques, hi havia dos llits individuals a cada cantonada de l’habitació i un lavabo més gran del que m’esperava. Vaig observar que Léa s’havia instal·lat a la banda esquerra de l’estança, així doncs, vaig començar a desfer les maletes.
════ ∘◦❁◦∘ ════
El primer dia d'universitat va passar molt de pressa, únicament es va basar en presentacions del professorat i introduccions a les matèries que s’abordarien al llarg del curs. Va ser complicat fer noves amistats a causa de la meva timidesa i al fet que estiguéssim constantment canviant de classe.
A la tarda em vaig dirigir a la cafeteria on m’estava esperant Léa i, mentre anava caminant, no vaig poder evitar fixar-me en la bellesa del campus universitari. En entrar al local, l’aroma de cafè em va inundar i em va fer rugir l‘estómac. Ràpidament, vaig adonar-me que la meva amiga ja s’havia assegut en una taula situada al fons de l’establiment. No vam tardar gaire a fer la nostra comanda, ella es va demanar un frappuccino de caramel i jo un pumpkin spice latte.
– Tenia ganes de veure’t, Ginger. — va afegir alegrement.
– I jo, estava esperant aquest moment tot el matí, la universitat m’ha deixat esgotada, necessitava aquesta estona amb tu.
– Sí, ha estat un dia bastant exasperant, amb prou feines he pogut trobar les aules de les diferents assignatures. Per cert, un company de classe d’economia organitza una festa aquest cap de setmana, t’agradaria acompanyar-m’hi? Diuen que hi haurà menjar gratuït i alcohol…
No entrava als meus plans emborratxar-me la primera setmana d’universitat així que vaig decidir rebutjar la seva proposta.
– La veritat és que no em va massa aquest rotllo de sortir de festa… però gràcies per la invitació.
– Llavors, què fas per divertir-te? — va preguntar Léa en un to dubtós.
– Divertir-me? Doncs… — Vaig estar pensant durant una estona, no sabia què dir. Mai havia estat una persona a qui li apassionés sortir i relacionar-se amb altra gent. — M’agrada llegir, escoltar música, fer esport i de vegades escric poemes.
– Genial, a mi també m’encanta la lectura. Estic molt a gust parlant amb tu. Podem convertir els dilluns en el nostre dia de xiques i quedar aquí a les tardes, què et sembla?
– Sí, estaria bé poder parlar amb algú de confiança. Estaré disponible després de les… — No vaig poder acabar la frase. La porta de la cafeteria es va obrir donant pas al vent i a una silueta que em semblava familiar. Un noi alt amb els cabells perfectament despentinats per la suau brisa d’aquella tarda i els ulls d’aquell color negre que tant el caracteritzava va entrar a l’establiment. — les sis. Sí, aquesta hora seria perfecta. — Vaig concloure la frase amb nerviosisme i avergonyida per haver-me quedat en silenci.
Creia que no s’adonaria de la meva presència, en canvi, em va veure i em va clavar una mirada que no vaig saber desxifrar, però que va provocar alguna cosa al meu interior, un sentiment que mai havia experimentat abans. I sí, efectivament, era ell. Ethan. El noi que m’havia ajudat a treure el bitllet de metro.
