ETHAN





Eren tres quarts de cinc, acabava de sortir de la feina. En aquell moment, vaig decidir anar a Beachwood Cafe, una cafeteria a la qual acostumava a anar tots els dilluns en acabar la meva jornada laboral. Estava desitjós de prendre'm un cafè ben calent, ja que cada dia el fred es tornava més insuportable.



En obrir la porta de l'establiment, em vaig adonar que hi havia més gent de l'habitual. Vaig recórrer el local amb la mirada a la recerca d'una taula lliure on asseure'm, no en vaig trobar cap, però, en canvi, vaig adonar-me de la presència d'una noia. Havíem coincidit anteriorment a l'estació de metro quan em van cancel·lar una reunió de negocis a l'estranger. En aquell instant, estava asseguda al fons de la cafeteria, somrient, amb un cafè entre les mans i parlant alegrement amb una xica. Ginger tenia el cabell castany i llarg, fins a la cintura, tan llis que no tenia la necessitat de pentinar-se'l. Era alta, encara que al meu costat era absurdament baixeta, la seva figura era esvelta, amb corbes, simplement perfecta. Els seus ulls eren d'un marró clar i a través d'ells desprenia una mirada càlida.

Després d'estar una llarga estona observant-la, em vaig dirigir a la barra del local on quedava l'únic seient lliure. No sabia si apropar-m'hi per saludar-la o solament quedar-me allí per tal de no molestar. Vaig optar per la segona opció i em vaig centrar a beure el meu cafè, però, sobtadament vaig notar com una mà reposava sobre la meva espatlla esquerra. Abans de girar-me ja sabia que era ella. Ginger va demanar el compte i va dirigir-me un somriure que va marcar l'inici d'una conversació.



– Ethan! Què et porta per aquí? — els seus ulls brillaven d'alegria i aquest fet va provocar algun sentiment al meu interior.



– Ginger! He sortit ara de la feina, m'alegro molt de veure't.



– Recordes el meu nom? – la seva pregunta em va deixar rumiant durant un bon moment. Ginger no sabia que des de la nostra trobada a la parada del metro no havia deixat de pensar en ella, així que era evident que recordava el seu nom.



– És clar que sí, si no fos així no t'hauria cridat pel teu nom. Com van aquests dies per París? Alguna novetat?



– Doncs... genial, encara m'estic adaptant a aquest canvi de cultura. He conegut la Léa, la meva companya de la residència — tot seguit va apuntar amb el dit cap a la taula on era asseguda — De moment és l'única amistat que he fet.



– M'hauria de sentir ofès? — em vaig donar per al·ludit en escoltar la seva afirmació — Perquè crec que t'equivoques en què només has fet una sola amistat.



– La veritat és que no m'esperava aquesta pregunta, però no contava que consideressis amistat a una persona que has vist dues vegades a la teva vida. A més, ni tan sols tenim alguna manera de mantenir el contacte.



– Això és fàcil d'arreglar. Obre el telèfon i dona-me'l. — No vaig saber parar l'impuls que em va fer actuar d'aquella manera. No obstant això, ella va seguir la meva ordre traient el mòbil de la butxaca. Tot seguit vaig guardar el meu número de telèfon a la seva llista de contactes. Així, quan Ginger volgués contactar amb mi podria fer-ho amb facilitat — Ara, ja no pots dir que no podem parlar.



Vaig marxar de la cafeteria deixant-la amb la paraula a la boca, però el que jo no sabia era que aquest gest de donar-li el meu número de telèfon marcaria un principi i un final a la meva vida.

════ ∘◦❁◦∘ ════

Els dies van passar ràpidament, a l'oficina hi havia molta feina i quasi mai tenia temps per a descansar. Cada dilluns em llevava a les set del matí per anar a treballar, després feia una pausa per dinar i per últim tornava a casa a les cinc i mitja. Així successivament durant la resta de la setmana, menys els dissabtes i diumenges que no treballava i els divendres que sortia mitja hora abans per anar a la visita setmanal del metge. Sempre seguia la mateixa rutina, però una tarda de diumenge tot va canviar. Estava sortint de la dutxa després d'haver sortit a córrer els deu quilòmetres habituals que cada cop em fatigaven més i em dificultaven la respiració. De sobte, vaig rebre un missatge al mòbil d'un contacte desconegut:



<< Hola Ethan, soc Ginger, és possible que et paregui estrany que t'escrigui un diumenge a la tarda, però amb la universitat he estat molt ocupada i ara que tinc temps lliure m'avorreixo. >>



El seu comentari em va deixar desconcertat, la veritat és que no m'ho esperava. Vaig experimentar una espècie d'eufòria que mai havia sentit abans. D'alguna manera a mi també m'aniria bé desconnectar, així que sortir amb ella aquella tarda em va semblar bona idea. No vaig pensar-m'ho dos cops i vaig contestar-li ràpidament:



<< En deu minuts estaré aquí, envia'm la ubicació. >>



Quan ja estava arribant a la residència d'estudiants, vaig veure a Ginger asseguda a l'últim esglaó davant de la porta. A l'instant, em va veure i va apropar-se al cotxe. Va asseure's al seient del copilot i, un cop a dintre, va dedicar-me un dolç somriure.



– Hola! Gràcies per venir. Has pensat on anar?



Volia portar-la al llac Bois de Boulogne, ja que per a mi era un lloc especial des que havia arribat a París. No sé què tenia aquell indret, però estava captivat per la seva naturalesa.



– Ja ho veuràs. — volia que fos una sorpresa per tenir-la intrigada i augmentar l'emoció — Segur que t'agradarà.



Durant el trajecte, la meva mirada la va recórrer uns quants cops de reüll. Regnava un silenci entre nosaltres però no era incòmode. Més tard, la música es va afegir al silenci i vam començar a taral·lejar les cançons que s'anaven reproduint a la ràdio. Quan vam arribar al Bois de Boulogne, Ginger es va quedar bocabadada a causa de la bellesa del paisatge. Era un lloc tranquil, on l'aigua de l'enorme llac era cristal·lina com el transparent cristall. A l'est hi havia uns arbres molt frondosos i el cel semblava pintat amb petits núvols de cotó.



Ens vam asseure a la vora de l'aigua i després d'haver estat una llarga estona admirant l'encant de l'entorn que ens envoltava, vaig veure'm capaç de trencar el gel que s'interposava entre nosaltres.



– Per què has acudit a mi? — vaig llençar la pregunta a l'aire, però en veure que ella no responia, vaig afegir — Està bé, no fa falta que responguis, d'alguna manera jo també estava desitjant poder desconnectar i conèixer-te.



– Sí, en realitat aquest ha estat el motiu pel qual t'he enviat el missatge, per a conèixer-te millor.



– Així que m'has mentit, eh? No estaves avorrida? — El meu comentari sarcàstic va fer que rigués i a la vegada va tenyir-li les galtes de roig. Seguidament, vaig intentar portar una conversa més amena — Bé, conta'm alguna cosa sobre tu... Què t'agrada fer quan tens temps lliure?



– M'agrada fer esport, llegir, escoltar música, escriure poemes... — Va recitar-me una llarga llista de coses que li agradava fer i semblava que estava a gust parlant amb mi. Però el que no vaig poder deixar córrer va ser el fet que li agradava escriure poemes. A qui li agrada escriure'n? No ho entenia, però aquest fet provocava que cada cop volgués saber més sobre ella.



– Escrius poemes? Crec que ets la primera persona que conec que n'escriu. — No vaig poder aguantar-me la curiositat i finalment li ho vaig preguntar. — Podràs ensenyar-me'n algun?



– No n’estic segura, el que escric és molt personal, gairebé sempre ho utilitzo com una manera de desfogar-me, d'expressar els meus sentiments i mai n'he ensenyat cap a ningú, espero que ho entenguis.



– És clar, deixa-ho estar, de vegades soc una persona molt impulsiva, perdona'm. — Potser era massa prompte perquè m'ensenyés els seus poemes, pràcticament ens acabàvem de conèixer, així doncs vaig entendre la seva decisió.



– Ethan... — va pronunciar Ginger traient-me dels meus pensaments — T'agraeixo moltíssim que hagis passat aquesta tarda amb mi, gràcies.



– Ginger, ja saps que sempre pots comptar amb mi.



Després vam marxar, la vaig deixar a l'entrada del campus universitari i de tornada a casa vaig recordar cada moment d'aquella tarda. Mai l'oblidaria.

════ ∘◦❁◦∘ ════

S'acostava la primavera, i a París, les temperatures s'escalfaven, l'aire era més humit que a l'hivern, brollaven noves fulles als arbres i les flors s'obrien, deixant un ambient romàntic a l'aire i un bell paisatge a jardins, camps i parcs. A Ginger li encantava la primavera, des de la primera vegada que la vaig portar al llac es va fer habitual veure'ns més d'un cop a la setmana. Vam recórrer junts tota la ciutat i vaig portar-la als millors llocs de París, a més, el llac es va convertir en el nostre indret especial. He d'admetre que no esperava que Ginger es transformés en una persona tan important per a mi. Des d'un principi mai havia vist en ella més enllà d'una amiga, però avui dia Ginger espremia el millor de mi i sentia que cada cop necessitava veure-la cada dia a totes hores. M'havia robat el cor i això estava lluny d'acabar bé. Tant de bo l'hagués conegut en un altre moment de la meva vida perquè ara no podia permetre'm enamorar-me, no volia provocar-li dolor.



Durant aquests mesos les meves visites a l'hospital van augmentar. Estava esperant els resultats de les últimes proves que m'havien fet la setmana anterior. El metge em va dir que rebria la resposta per correu electrònic, però d'això no en vaig fer massa cas.

Aquell matí estava a l'oficina fent les gestions que normalment solia fer durant la meva jornada i va ser llavors quan vaig rebre la notificació del correu del meu doctor. No sabia com afrontar aquella situació, sentia com si el temps s'hagués congelat durant aquell instant i notava com el batec del meu cor s’accelerava. Passats uns minuts, que em van semblar eterns, vaig veure'm capaç d'obrir el missatge. No podia ser. No en aquest moment. D'alguna manera ja m'ho imaginava. La cara de compassió que va fer el doctor quan vaig anar a l'última visita no em va deixar amb gaires esperances. Per a mi aquell correu va ser un bany de realitat, ja que les meves sospites es van confirmar. M'acabaven de diagnosticar càncer.