Em vaig alçar prompte, em vaig dutxar, vaig conduir, vaig treballar més hores de les que devia, vaig tornar a casa i em vaig ficar al llit. Eixa era la meua rutina cada dia. Els caps de setmana eren més entretinguts, ja que visitava a algun familiar, quedava amb els meus amics, o intentava treballar una estona. Treballar no suposava una obligació per a mi, era una cosa que m´agradava, una cosa que vaig començar pel meu pare i així continuava sent. A pesar que m´agradava la vida que portava, trobava a faltar a la meua mare i a París. Trobava a faltar les conversacions que tenia amb Alexander, el seu somriure, la seua mirada, les seues abraçades... Quan vaig tornar a Barcelona, al principi, solíem parlar quasi tots els dies, però ara, estàvem començant a perdre el contacte.



Quan me´n vaig pujar en eixe avió, després del petó inesperat d´Alexander, vaig recordar tot el que havia passat durant la meua estància a París. En especial pensava en Alexander, tots els bons moments amb ell van fer que eixira de la meua rutina de treball, i això em va agradar. Em vaig adonar que improvisar, de vegades no estava tan mal i menys si tens a un gran amic com ho era Alexander.



Eixe mateix any, en estiu, era el meu primer dia de vacances i encara no sabia com les anava a passar. Pel matí vaig pensar en Alexander, què estaria fent? Encara se´n recordava de mi? Portàvem un mes sense parlar i el trobava molt a faltar. En eixos instants no ho vaig dubtar, decidí anar a París, donar-li una sorpresa i passar la meua setmana de vacances allí, amb ell.



En aterrar, vaig buscar un taxi, vaig decidir anar a la seua casa i esperar allí fins que arribés del treball.



Estava esperant a Alexandre al seu portal. Pensant, vaig recordar el dolor a la cara de la meua mare quan després de dos dies sense que el meu pare apareguera per casa, van tocar el timbre i, a l´obrir ,estaven dos companys del meu pare que venien a informar de la seua mort. La meua mare va estar molt de temps desanimada, no comprenia per què havíem decidit mudar-nos, però el somni del meu pare era eixe, poder col·laborar amb altres països. L´endemà, vam saber que eixa nit s´havia quedat a soles treballant i per les càmeres es va saber que al voltant de les tres de la matinada, havia eixit de la comissaria ràpid i pel matí van trobar el seu cos en un carrer estret llunyà al centre de la ciutat. La hipòtesi que sempre ha tingut la policia era que el meu pare havia trobat alguna pista rellevant que els ajudaria a resoldre el cas en què estaven treballant i que per això el van matar. Durant molts anys van continuar investigant la seua mort i cridaven a la meua mare si hi havia algun avanç. Però, amb el temps, no suportàvem més les continues cridades de comissaria, i és per això pel que vam demanar que no ens continuaren informant, poder acomiadar al meu pare i començar una vida nova. Per això, necessitava canviar d´ambient, de casa. Vaig decidir tornar a Barcelona, amb les meues amigues, els meus cosins. Vaig començar la meua pròpia empresa en honor al meu pare i a poc a poc la meua vida tornava a tindre sentit. En canvi, la meua mare va preferir quedar-se a París, allí tenia el seu treball, amigues, s´havia acostumat a un lloc que no volia canviar.



Alexander continuava sense arribar, vaig estar esperant durant tota una hora. Quan va aparèixer, es va quedar sorprès.



- Què fas ací? Com has vingut? Per què no m´has avisat?

- Volia donar-te una sorpresa, però dona’m una abraçada primer i ara parlem tranquil·lament



Em va abraçar molt fort, encara que portàvem molt de temps sense parlar, la conexió continuava sent la mateixa. Vam estar parlant durant molt de temps. A l´endemà, ell se´n va anar a treballar, jo em vaig quedar a la seua casa i vaig aprofitar per a descansar del viatge. Eixa mateixa vesprada, anàrem a la cafeteria que solíem freqüentar, semblava que tot continuava de la mateixa manera. Li vaig dir que només estaria una setmana, tenia alguns dies de vacances i volia tornar a passar temps junts com acostumàvem a fer uns mesos enrere.



Alexander va fer que eixa setmana fora la més especial des de feia molt de temps. Vam vore pel·lícules junts, vam anar a una obra de teatre, de compres… Vam fer moltes coses, però el millor per a mi era ell, el seu somriure, la seua mirada, els seus acudits. La seua companyia era el que em feia feliç.



Era la meua última nit a París, em va invitar a sopar a un restaurant. Vam estar parlant tota la nit sobre la primera vegada que ens vam vore. Ho estava passant molt bé, Alexander era molt graciós i això permetia que m´oblidara de la resta del món. Finalment, mentre tornàvem a casa, em va dir que m´havia trobat molt a faltar i la nostra separació li havia servit per a saber que volia estar amb mi, començar alguna cosa junts. Jo, sincerament, estava desitjant que diguera eixes paraules, però no sabia molt bé què dir o fer. Simplement el vaig mirar i el vaig besar. Després, el camí a casa va ser silenciós.



Al dia següent, quan em vaig alçar, no sabia què passaria quan eixira de l´habitació, encara no havia parlat amb ell des del petó, només ens havíem desitjat les bones nits. Vaig eixir, vaig menjar alguna cosa i Alexander m´estava esperant per a portar-me a l´aeroport. Al cotxe, abans de baixar em va dir que anava a tornar a trobar-me a faltar. Ell semblava el mateix de sempre, però una mica més seriós. Encara quedava una hora i mitja per al meu vol, així que vam estar xarrant i finalment ens vam prometre tornar a parlar tots els dies i veure´ns cada cop que tinguérem l´oportunitat. Ell havia de quedar- se a París que era el seu lloc, on tenia el seus amics, la seua família i el seu treball, jo també havia d´estar al meu. Allí, a més de les meues amigues estava el meu treball, la meua empresa que estava creixent i prompte s´expandiria a altres països, com podia ser França.



Abans de marxar-me, em va donar un regal. Era una petita caixa, em va dir que l´obrira més tard, a l´avió. Una vegada allí, impacient per vore què hi havia a la caixa, la vaig obrir. Al seu interior hi havia un penjoll d´un pingüí. Un pingüí? No comprenia molt bé el seu significat. Després, vaig trobar un petit paper plegat d´Alexander. El llegí i vaig comprendre el que significava. Em vaig posar el penjoll i no me´l he tornat a treure.



Alexander, al paper, contava que els pingüins són símbol del romanticisme i passen tota la vida junts. Cuiden els ous equitativament, crien i lluiten junts per la supervivència de les seues cries. Uns animals que, encara que passen separats l´hivern, són una de les parelles més fidels del regne animal.



A l´arribar a Barcelona, vaig estar pensant en Alexander i sobre tot el que havíem viscut junts. Ell va ser qui em va estar suportant en els pitjors moments, ell es va convertir en la meua persona de confiança, a qui s´ho podia contar tot sense por que em jutjara. Alexander va ser molt important per a mi durant les meves estàncies a París. Què hauria fet jo sola a París? Qui m´hauria animat en els pitjors moments? Qui m´hauria ajudat a divertir- me? Jo crec que ningú ho podria haver fet millor que ell. Pensava en la forma en què ens vam conèixer, pot ser que si no l´haguera vist a l’estació, després no s´hauria apropat a mi a la terrassa, o pot ser sí. Això no ho sabrem mai.



A partir d´aquest moment, vam viure la nostra història a la distància, vam viure la nostra història com pingüins.