Van passar alguns dies quan la meua mare i jo ens trobàvem al despatx del metge. Aquells dies anteriors, després de l´operació, havien sigut dies plens de proves, incertesa i nervis per saber si la meua mare ja estava sana. En aquell despatx, el metge ens va informar que tot i que l´operació havia anat bé, durant aquesta havien tingut algunes complicacions i ara, el seu cor estava debilitat. No es sabia quant de temps podria continuar bategant, potser dues setmanes, sis mesos... El que era clar, era que ja no sobreviuria a una altra intervenció



Aquella nova va ser molt dura per a tots. Eixa mateixa nit, quan la meua mare estava descansant, vaig pujar a la terrassa, necessitava pensar. Pensar quant temps més podria estar amb la meua mare. Pensar quan tornaria a Barcelona. Pensar què anava a passar ara.





Estava asseguda al banc, quan vaig notar com algú s´asseia al meu costat. Era aquell xic de l´estació, aquell que havia operat a la meua mare, aquell qui malgrat tot sempre mostrava un somriure quan ens veia, era Alexander. Ell es va asseure sense dir cap cosa. Jo tampoc vaig dir res, però vaig sentir com aquell xic era de confiança, com es preocupava per la gent, i d´alguna manera això em va fer sentir-me menys solitària.



Uns instants després, ell em va mirar als ulls, jo li vaig somriure amb la mirada i li vaig donar una abraçada. Aquella abraçada va suposar l´inici d´una gran amistat.



Al dia següent ja em trobava millor. Un del metges ens va dir que la millor opció era que la meua mare dormira a l’hospital per a poder tindre més seguretat. Pel dia, podria fer la vida que portava abans, però sense fer cap esforç ni activitats que foren perjudicials per al seu cor.



Després de reflexionar durant molt de temps, vaig decidir quedar- me a París amb la meua mare. Intentaria treballar a distància, però el més important ara era ella.





En aquells dies de tanta preocupació, quedava amb Alexander per a prendre un cafè o donar un passeig. Molts del nostres encontres van ser a la terrassa, ja que era un lloc tranquil que jo havia trobat per a reflexionar, sense saber que era allí on ell pujava en els seus descansos per a prendre l´aire, i trobar un poc de pau en el caos d´aquell hospital. Durant eixa setmana, ens véiem molt i vam començar a agafar confiança. Ell era l´energia que necessitava per a poder alçar-me amb un somriure cada matí, ell era un gran suport per a mi.



Cada dia, al despertar- me, anava a l´hospital a replegar a la meua mare. Després, la meua mare i jo anàvem pel matí a donar un passeig, a dinar o simplement a passar temps juntes veient una pel·lícula. Per les vesprades, ella solia anar amb les seves amigues i jo treballava o me n´anava a passar la vesprada amb Alexander, ja que no coneixia a ningú més en aquella gran ciutat.



Dos mesos després, com cada dia, acompanyava a la meua mare a l´hospital. Eixe dia va coincidir que Alexander estava acabant el seu torn, així que el vaig esperar i ens en vam anar a sopar a un restaurant que ens agradava molt als dos. Les llargues converses amb ell van passar a ser essencials per a mi. Aquells moments en els que no pensava en res més que en divertir-me. Era el meu moment preferit del dia. Aquella mateixa nit, estava en el meu apartament pensant en tot el que m´havia passat durant aquests dos mesos a París. De sobte va sonar el mòbil, era un número molt estrany i no en vaig fer cas. Van cridar una altra vegada i finalment el vaig agafar:

- Ets Clara

- Sí

-És per la teua mare, has de vindre tan prompte com puguis a l´hospital!



Vaig cridar ràpidament a un taxi, mentre arribava, em vaig posar l´abric, vaig agafar les meues coses i vaig baixar.



-Hola, on anem? – Em va dir el taxista

-A Sant-Louis hospital. Ràpid, per favor.



Anava en el taxi molt preocupada i espantada. Què podria estar passant exactament? El taxista, al veure la meua cara, va saber que es tractava d´alguna cosa greu i va canviar de direcció per anar per un camí més curt. Vam passar per davant d´una comissaria, això em va fer recordar una altra vegada al meu pare i tot el que vam viure a París.



Recorde quan vam arribar a aquell petit pis, no m´agradava molt, era molt estret, però malgrat això estava ben localitzat. El meu pare estava en una col·laboració de terroristes. Treballava moltes hores intentant endevinar pistes, llegint antics casos… Quan portàvem un mes, jo ja em volia tornar a Barcelona, a la meua casa, amb les meues amigues. El meu pare estava molt centrat al treball i els caps de setmana ja no ens n´anàvem a la muntanya como solíem fer abans. Però, ben bé sabia que no tornaríem a Barcelona fins que s´acabara la col·laboració. És per això pel que vaig intentar adaptar- me tant com vaig poder. Uns mesos més tard, jo ja començava a tenir amics a l´escola, i ja estava més còmoda a la casa. El meu pare cada cop arribava més tard. La meua mare sempre estava molt preocupada per ell i maleïa aquella col·laboració. Ella solia quedar- se per la nit esperant al meu pare. Un dia, era molt tard, encara no n´havia arribat. Finalment la mare es va adormir sense adonar-se´n. Quan es va despertar al dia següent es va espantar i el va cridar, ell li va dir que no es preocupara, que se li havia oblidat avisar-la, però tenia molt de treball, i que segurament aquella nit tampoc hi aniria. A pesar que el meu pare no li va dir res, perquè tot era confidencial i podia ser perillós si sabérem qualsevol cosa, la meua mare sabia que la col·laboració estava segurament arribant a la seua fi i era per això pel que tenia tant de treball. Com bé li havia dit el pare a la mare, eixa nit tampoc va anar a dormir a casa. Eren les quatre de la matinada quan van trucar la porta. La mare va anar corrent pensant que seria el pare, però no va ser així.



Ja havíem arribat a l´hospital, li vaig pagar al taxista, vaig baixar corrent, vaig pujar, vaig anar a l´habitació, però la mare no hi estava. Què significava tot això? Va entrar Alexander per la porta, no tenia molt bona cara, va vindre i em va donar una abraçada, vaig comprendre el que estava passant, no podia ser, no era possible.



Una setmana més tard, estava fent les maletes. Ja s’havia celebrat el funeral, la meua mare ja no hi estava. Jo ja no tenia res més que fer en aquell lloc, havia de tornar a Barcelona. Durant aquella setmana havia estat molt de temps amb Alexander, ell es va agafar alguns dies lliures perquè jo no hi estiguera sola. Alexander, sense adonar-me´n, s´havia convertit en algú imprescindible en la meua vida. La seua mirada tranquil·litzadora, les seues paraules, les seues abraçades, m´havia estat suportant i ajudant a mantindre la calma en moments tan complicats com era eixe.



Aquella vesprada, ell em va portar a l´aeroport, ens vam prometre continuar en contacte. Van fer la cridada del meu vol, ara sí, havia de anar- me´n. Li vaig mirar als ulls i li vaig dir:



- Gràcies, gràcies per tot



Anava en direcció a la porta d´embarcament, quan em va besar.



Em vaig quedar bocabadada, per què? Què volia dir? Però havia d´anar-me´n, així que me´n vaig anar cap al meu avió amb destí a Barcelona.