Hi havia molta gent i llargues cues. Únicament hi havia tres finestres obertes on poder comprar el bitllet. Amb el pas del temps, estava més nerviosa, ja que el metro que necessitava agafar eixia en quinze minuts. Ja m´havia canviat de cua dues vegades, però al final la que pareixia més ràpida en un principi sempre anava més lenta. Després dels dos intents fallits, vaig decidir quedar-me en la meua cua pacientment amb una tassa de cafè calent, per a intentar mitigar el fred. Cinc minuts més tard, van obrir una finestra més. Continuava havent molta gent, l´única opció de poder agafar eixe metro era convertir-me en Angelina Jolie o anar cap a la nova finestra que anaven a obrir. Va ser en eixe moment quan vaig començar a córrer a l´igual que molts dels presents en aquelles llargues cues. Ho havia aconseguit, estava la cinquena en la cua, podria agafar eixe metro. De sobte, vaig notar com m´havien espentat i va fer que es vessara el cafè sobre mi. Em vaig girar per a vore qui era. Va resultar ser un jove, aproximadament de la meua edat, amb gorra, motxilla i abric obscur. Pareixia que també tenia pressa per agafar eixe metro

- Ho sent, no me n´he adonat, és que he d´agafar eixe metro, no se´m pot escapar

- Has de portar més cura! No pots anar atropellant a la gent!

Al mateix temps que deia aquestes paraules, em vaig donar mitja volta donant-li l´esquena i deixant- lo mut. A pesar que aquell jove es va disculpar, a mi em va parèixer un grosser en eixe moment ja que a l’estrès que portava del viatge i els nervis per poder agafar eixe metro es va sumar el fet d´anar tacada de cafè perquè un no veia per on anava.



Poc després vaig aconseguir agafar eixe metro, crec que aquell xic també va poder pujar-hi, però ja el vaig perdre de vista.



El meu nom es Clara i aquell dia tenia tanta pressa perquè operaven a la meva mare d’urgències degut a un aneurisma ventricular. Venia d´un llarg trajecte des de Barcelona, on vivia, ja que el meu treball i el meu somni es trobaven allí. Soc advocada i des que era molt petita desitjava fundar el meu propi bufet, perquè el meu pare, qui va morir fa alguns anys, sempre deia que si volem un món ple de pau hem de lluitar per la justícia. Aqueixa mateixa vesprada em van telefonar de l´hospital comunicant-me que en unes hores operarien a la meua mare.



Maria, la meua mare, és una dona molt forta, una dona que a pesar que sempre ha lluitat pels seus somnis, no ha tingut molt bona sort. En aquells moments es trobava ingressada en el Sant-Louis hospital, després d´haver sigut traslladada des d´un altre centre, degut que aquest era l’únic on la podien operar eixe mateix dia.



A l´arribar a l´hospital, vaig pujar corrent. L´operació havia d´haver començat ja, però tenia una petita esperança de poder parlar amb ella abans, era una operació molt delicada.



Llavors, em van informar que la meua mare encara no havia entrat al quiròfan. Estaven esperant al metge que arribava amb retard, ja que els mitjans de transport estaven col·lapsats com a conseqüència del temporal.



Vaig anar a vore a la meua mare. Li estava explicant la raó per la qual anava tacada i com havia sigut el viatge, quan va entrar la infermera dient- nos que estava tot preparat per a entrar a quiròfan. Seguidament va entrar el metge, qui va resultar ser el xic de l´estació. Em vaig sentir avergonyida, però ell simplement em va saludar al reconèixer- me i es va disculpar pel retard.



L´operació durava aproximadament cinc hores. Una infermera em va informar que calia que tinguera paciència, així que vaig decidir pujar a la terrassa. Allí, vaig seure en un banc observant les magnífiques vistes.



Enfonsada en els meus pensaments, vaig recordar la meua infantessa i com tota aquella felicitat s´havia acabat quan ens vam haver de mudar a París.



Jo mai he tingut ni mascotes ni germans, estava molt unida als meus pares. Ells també s´estimaven molt i poques vegades si no cap, els he vist discutir. La meva mare era mestra i el meu pare un gran policia, treballador i respectat per tots. Durant molts anys ha rebut premis, ascensos, nomenaments, però a ell sempre li ha fet il·lusió fer una col·laboració amb un país estranger. Jo mai he comprés de què tractava exactament ni per què volia anar-se´n dos mesos sol a un altre país, però per la forma en la qual li brillaven els ulls al parlar sobre allò, pareixia bastant important per a ell. Va ser fa 15 anys quan va arribar una carta comunicant- li que podria complir amb el que sempre havia somiat. Recorde que estava veient la tele quan de sobte va vindre a donar-me una abraçada, crec que mai oblidaré aquell moment. Després la meua mare i el meu pare no paraven de parlar sobre això. Pel que deien, podria ser, a més d´una experiència, una gran oportunitat per a la seua carrera com a policia.



Ell ens va explicar que aquella col·laboració per a la qual li havien seleccionat era important i no es sabia quant de temps podria durar, pot ser sis mesos, dos anys...



Per això, no volia anar-se´n sense nosaltres, sense la seua família. Aleshores, ens va demanar la nostra opinió, jo especialment estava molt il·lusionada, i finalment vam decidir mudar-nos a Paris.



Ara, si poguera tornar a triar, triaria no mudar-me.