Al saber que nosaltres ens anomenàvem així, ja es va tornar a encaixar una mica més una peça del trencaclosques que estava descol·locada.



Per fi ha arribat l'hora, ho vam saber perquè la llum encara era més fosca que la d'unes hores abans. El meu amic no va perdre temps, es va deslligar a ell i seguidament als androides restants de la sala. En sortir, ens vam dirigir cap a aquella porta negra del menjador, vam passar el passadís amb pas lleuger i vam entreveure una porta al final de la sala de vigilància.



En aquella sala, hi havia una llitera i un noi amb un tornavís. Era la sala del somni! Em vaig girar cap als meus companys i vaig interpretar que tots havíem vist el mateix cada nit pels rostres de sorpresa que mostraven. Però el més rellevant va ser que l'androide estirada era la 128. El noi que portava l'eina no era un androide, no tenia el mateix aspecte que nosaltres i no tenia cap nombre marcat al pit. Aquest, quan va notar la nostra presència, va mostrar una cara de felicitat que no ens esperàvem. I ens va dir això:

• - Heu arribat just en el moment clau, els que manen estan sopant. Teniu una hora abans que us enganxin i sigueu una altra vegada tancats.
  
  - Qui ets? Que fas aquí? Què està passant? - vaig dir jo sense pensar-m'ho.
  
  - Doncs bé, jo soc el germà d'un noi malalt del cap, un xicot que no suportava l'existència de poder ser diferents, només volia manar ell i que tothom li fes cas. Se li va posar al cap d'agafar unes quantes persones del planeta Terra i posar-les a un soterrani. Mentrestant, les altres moririen per una explosió mortal. Llavors, em va obligar a ser part del seu pla, ja que vaig estudiar la carrera d'enginyeria i un dia a casa meva vaig fer un gran descobriment. Que podia convertir a una persona en androide, tot i que mai ho vaig provar amb persones humanes, sempre ho feia amb simuladors. Ara ho penso i sé que és un disbarat, però feu-me cas que aquest experiment em tenia boig i no vaig saber parar. I el meu germà, em va convèncer per fer-ho...
  
  - I què vas fer? - vaig dir molt encuriosida.
  
  - Quan ja hi havia hagut aquella explosió i el meu germà va fer realitat aquella fantasia seva. No em va donar cap altra opció que fer realitat aquell experiment amb persones de veritat! Jo m'hi vaig negar, però com podeu veure, no va haver-hi res que pares el seu desig.
  
  - I perquè nosaltres no som androides? -va dir el meu company.
  
  - Us vaig programar perquè el vostre xip es desintegrés quan passessin uns anys i tornéssiu a ser persones. Per això, abans d'instal·lar el xip em vaig apropar a vosaltres i us vaig dir que éreu la salvació. Aquelles paraules tornarien al vostre pensament perquè eren les més recents que tindríeu com a humans, només us enrecordaríeu d'aquella frase i no tornaríeu a saber res de la vostra vida passada. Ho vaig fer així perquè éreu els únics joves que el meu germà va decidir salvar d'aquell esclat.
  
  - I a qui va decidir salvar? - vaig interrompre jo.
  
  - Em sap greu noieta, però us prometo que us resoldré totes les preguntes després. Ara ens hem d'espavilar. Quan vingui, haurem de matar-lo si volem salvar al planeta i tornar a la nostra vida. Però haurem d'anar amb compte amb els altres vigilants!

De sobte, van entrar per aquella porta i després d'uns quants cops, vam poder vèncer a aquells homes. Un cop això vam estar una estona llarga callats sense dir res, estàvem en xoc. Però no va durar molt aquell descans, el creador d'androides va dir que era l'hora de tornar a viure. Em vaig preguntar com faríem per tornar als androides a la vida humana i bé, segons després de pensar-ho, el noi va dir que tenia un líquid que s'ingeria i desintegrava aquest xip. Sense pensar-nos-ho dues vegades, vam anar sala per sala a repartir aquesta beguda i, per altra banda, dues persones fum s'encarregaven d'informar del que passava a les persones que tornaven a ser elles mateixes.



Finalment, com una gran família, vam sortir per aquella porta de ferro que ens guiava a la nostra realitat. Quan es va obrir, la vegetació havia tornat a sorgir i es respirava un aire molt bo. Vam sortir corrents i cridant com si s'hagués d'acabar el món. Era el nostre moment de ser lliures.



En uns instants em va venir al cap el pensament de què faria ara, però per sort va durar poc perquè vaig notar una mà que cercava la meva, era el 453 que em va dir:

• - És moment de presentar-me, em dic Pol i tu noieta?
  
  Jo vaig respondre més tard, no sabia com dir-me, però al final vaig arribar a una decisió final.
  
  - Soc la Marta, encantada.
  
  - T'agradaria marxar d'aquí amb mi?
  
  - Si! - Vaig dir amb una rialla al meu rostre.

Els dos, amb la mà agafada, vam començar a caminar per aquell món tan meravellós. La nostra vida començava de zero i l'havíem d'aprofitar al màxim. Tenia clar que la volia compartir amb el meu amic, per tornar a descobrir tots els sentiments i emocions possibles, i qui sap, potser experimentar l'amor.



Es va fer de nit i vam veure fum passar per davant nostre, en aquell moment ens vam mirar i vam saber què ens deien persones fum perquè no tenim fronteres, som lliures i mai res més ens tornarà a apagar.