F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

EL TRENCACLOSQUES DE FUM (janacp3)
INS Pla de les Moreres (Vilanova Del Camí)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  TRES-CENTS SEIXANTA-CINC

Avui m’he despertat de cop, aquesta vegada ha estat un somni molt més intens. He sentit com una forta punxada al pit i les orelles em xiulaven molt. No m’he despertat per la por de sentir emocions, ja que els nostres creadors ens han actualizat el nostre programa. Però m’he incorporat del llit i m’he quedat paralitzada perquè he tornat a recordar el contingut del somni que m’havia desvellat anteriorment. He de dir que aquest està borrós en els meus pensaments, però recordo fets que em posen els pèls de punta:



Una explosió. Xiulets a les orelles. Molta gent. Cares de por. Infants plorant. Un magatzem. És l’únic que puc recordar.



No li he donat més importància, haig de espavilar-me, a les set del matí ens cridaran per anar a esmorzar. És molt estrany, ens movem per la sala en fila, no parlem amb ningú, fem sempre els mateixos gestos. De fet, un dia vaig decidir parlar amb la meva companya d’habitació i no vaig obtenir una resposta diferent a la que ja estava acostumada. De petita, feia igual que els altres, suposo que era imitació…però em vaig anar fent gran i van aparèxier aquests malsons, els quals em van fer qüestionar el que estava passant al meu costat. Funcionem d’una manera que sembla idíl.lica, en què tot és perfecte, no hi ha problemes ni discussions, tot sembla una altra dimensió. Però tot és molt rutinari, trist, no hi ha lligams entre persones...en fi, molt avorrit per a una jove de disset anys com jo.



El que és més curiós és que ningú mai s’ha preocupat pel que fem, cap persona s’ha qüestionat per què tenim una rutina marcada i tan solitària. Els hi és igual o no saben fer una altra cosa? Soc jo la diferent? Existeix algú entre tans milers d’androides a qui li passi el mateix que a mi? Aquestes preguntes em ronden pel cap a totes hores. Sé que no hi ha una altra opció, una altra manera de viure, m’ha tocat conviure en aquest món però no em vull conformar amb això. No vull ser un robot que sigui manat, no vull ser només el número 365 de la llista, m’agradaria ser diferent, sortir del protocol i parlar, ballar, cridar…En definitiva, sentir diferents emocions. No sé què m’està passant.



Com cada dia, a les set del vespre ens preparem per anar a dormir. Més concretament, són llits que ens carreguen les nostres piles pel bon funcionament. Però abans de tot, vull investigar una mica el lloc on vivim. Veig que al fons del menjador hi ha una porta negra amb un candau gran, però no puc anar a donar-li un cop d’ull perquè de cop sona el timbre que ens indica que són les set en punt.



M’aixeco d’un bot, he tornat a veure el somni, tot i que aquesta vegada he vist una persona. Tenia un tornavís a la mà, la boca lligada amb cinta blanca i dos nois mirant-lo mentre xiuxiuejaven unes paraules que semblaven fer gràcia per la reacció del xicots. Jo estava estirada, amb un llum a sobre meu que m’enlluernava tant que no veia més enllà, també notava com els ulls em feien voltes, sé del cert que no estava bé. Però no en sé el perquè. Malgrat això, ara ve el més fort, les últimes paraules. Aquelles paraules que m’han deixat de pedra. El noi del tornavís es treia de cop la cinta de la boca i deixava anar ràpidament aquesta frase: Ets la salvació, qüestiona’t el que passa, salva’ns! Però com podia ser! Qui era aquell home? M’ho deia a mi? No entenc res!



No em quedaré de braços creuats, aquesta nit sortiré per primera vegada de la meva rutina. Hauré d’anar en compte, perquè m’ha vingut al cap que quan era més petita, vaig veure una androide, per ser més precisos la 182, que va decidir saltar-se l’horari i no vam saber més d’ella. En aquells moments pensava que era cert que es va fer malbé la seva màquina interna però ara dubto de si realment ens estaven enganyant. Per això, haig d’anar amb compte, no sé què passaria si m’enxampessin.



Per fi ha arribat el moment que més desitjava, la nit. Avui estàvem arreglant màquines, per tant, m’ha tingut entretinguda i no he pensat en el que vindria. Ha sigut així perquè al fer una feina en cadena has d’estar concentrat perquè si t’equivoques en algun moviment, la fabricació va més a poc a poc. Bé, no em vull desviar del tema, aquesta situació em resulta complicada però no tinc altre pla b.



Em quedo al llit, faig veure que estic descansant perquè quan passi el revisor vegi que no hi ha res fora de lloc. Ara m’aixeco lentament, no faig res de soroll, em dirigeixo al menjador, a aquella porta misteriosa. Està tancada, es necessita un codi.



De cop, un soroll m’espanta, tinc el reflex d’amagar-me sota la taula. I veig un altre androide que també resulta estar perdut, com jo. El més rellevant és que fa el mateix recorregut, però fa l’efecte que ell ja sap que aquella porta necessita un codi. El tecleja amb decisió però un llum vermell parpalleja en acabar d’introduir aquell número. S’enfada amb ell mateix, ho torna a provar però no hi ha encert.

Sense voler, moc una cama i la cadira cau al terra. L’androide es gira amb una mirada de por i a la vegada desafiant. I em diu:



-Així que tu també ets diferent, oi? - Diu ell apropant-se cap a mi.

- Què vols dir amb això? - Dic jo fent-me la despistada.

- Que no ets com els altres androides. Fas coses o penses que podries sortir de la rutina.

- Si…fa poc vaig començar a creure que podia ser alguna cosa més que una simple rutina.

- Només et faré una pregunta, tens malsons?

- Sí, cada nit…

- Segueix-me, aquí no estem segurs.



Encara no sé com però vaig seguir-lo fins a la sala de treball sense cap excusa ni plantejament de si el que estava fent era el correcte.

 
janacp3 | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]