Quatre-cents cinquanta-tres

Ell va començar a parlar, només es va presentar dient que era el 453, ja que deia que no teniem temps per perdre i que parés molta atenció. Seguidament va dir això:

• - No ets estranya, ni estàs mal programada 365. Som els únics d’aquí que tenim consciència del que passa, o més ben dit del que va passar. No tinc molta més informació que tu però una nit vaig veure com dues persones sortien de la porta que he intentat obrir fa poc. Sortien rient i dient tota l’estona que unes persones que les anomenaven fum s’acabarien en quatre dies. I deien que després d’un any ho havien aconseguit. Però no et facis preguntes noieta, no sé del que estaven parlant…
  
  - Potser té a veure amb els nostres somnis, tota aquella explosió, el noi del tornavís…
  
  - No estem per fer hipòtesis…si ens fixem en el que van dir, alguna cosa molt gran passarà d'aquí només 4 dies.
  
  - Hem de pensar en un codi per obrir la porta.
  
  - Podem provar amb el número d’androides que hi ha ara mateix aqui dins.
  
  - N’hi ha 500!
  
  - Has de tenir en compte que la 182 va desaparèixer…
  
  - D'acord, provem amb 499!

Vam anar disparats com una fletxa i, miraculosament, el llum verd va obrir el pestell al portal que ens duia a un lloc desconegut.



Era un túnel negre i al final hi havia una porta amb una sala on gràcies a la llum que hi entrava , podiem veure per on trepitjàvem. Dins aquella habitació no hi havia ningú, però hi havia grans pantalles. També hi havia molts monitors, no els vam comptar perquè ens podriem hi podríem estar molta estona. Mostraven moltes sales amb androides, no hi havia dubte que ens estaven vigilant. Però ressaltava una pantalla del principi, allà es veia un magatzem, amb una persona humana en una llitera i un noi amb un tornavís! I sí! Se’m van mig juntar les peces d’aquell trencaclosques. Era la sala del somni!



Ens vam mirar amb el meu company, i se’ns va dibuixar un somriure perquè haviem avançat amb la nostra missió. Però va durar poc, unes petjades se sentien pel passadís per on haviem vingut. No vam poder fer res per amagar-nos, no va haver-hi temps…el vigilant d’aquella sala, que coincidia amb el vigilant de la nostra sala, ens va agafar als dos i ens va portar a una habitació.



Quan ha obert la porta de metall, he de reconèixer que temia del que ens poguéssim trobar darrere aquella obertura. Hi havia androides lligats a una cadira, que estava encaixada a una taula on no paraven de fer feina. Sense cap explicació ens van lligar com a ells i quan van sortir els xicots, jo no vaig poder aguantar la curiositat i vaig preguntar:

• - Què feu vosaltres aquí?

Però no vaig obtenir resposta, però uns instants després en vaig escoltar un que em feia callar, no vaig escoltar qui, perquè aquest ho havia fet molt fluix, com si algú més estigués entre nosaltres. Després em vaig girar i amb un cop d’ull vaig veure que cap al final d’aquella fosca sala el número 128 ressaltava, entre la foscor, entre d’altres números, però aquell és el que més em va sobtar. Estava clar que tots els androides que pensàvem diferent estàvem allà ficats, fabricant peces sense parar, sense descans i sense pronunciar ni un sol mot.



Sort del 453, ell era molt llest i s’havia preparat per qualsevol problema abans d’anar a prémer aquell codi. No sé com, em va escriure una nota amb un paper arrugat i gràcies a aquelles frases, vaig poder entendre el que passava. I deien així:

No parlis molt, ens estan escoltant. Qui surt de la rutina els tanquen aquí, desconec el perquè però estic segura que no estava dins el seu cap que pogués ocórrer això i que no els interessa que estiguem en llibertat. Cap a la nit, sabem que no hi ha molta vigilància a la sala dels monitors, aprofitarem per escapar-nos. Per sort, tinc un tornavís molt ben fabricat que em vaig trobar un dia investigant. Mentrestant, cuida’t 365.



Vaig intentar captar la seva mirada i quan vam coincidir vaig assentir amb el cap. No havia experimentat mai aquest sentiment, crec que em cau molt bé aquell androide…massa bé potser. Tot i que això va durar poc, quan van aparèxer dos homes que s’emportaven la 128 cap a un lloc desconegut. Aquells anaven tan ràpid que sense adonar-se’n se’ls va escapar un tros de paper que va anar relliscant fins posar-se a sota la taula del meu company. Vaig poder veure com hi posava que quedaven 5 persones fum. Ja ho entenc! En aquesta sala només quedem 5! Som les persones fum!